La setmana passada vaig assistir a un acte organitzat pel meu amic i regidor Fernando Daròs sobre un necessari canvi en el model de producció, en què intervenia la també amiga Esther Paulo. I encara, des d’aquell dia, em ressona una idea que, dita amb la dolçor i senzillesa amb què diu les coses Esther, contenia molt més del que semblava: la diversitat no és un adorn del món, sinó la seua manera de ser i de funcionar. Mentre l’escoltava, vaig tindre la sensació que moltes peces que sovint apareixen separades —la crisi climàtica, l’agricultura, la salut dels ecosistemes, la manera de produir, la cultura, la convivència— començaven a encaixar dins d’un mateix relat. Potser perquè, en el fons, totes aquestes qüestions remeten a la mateixa pregunta: com hem arribat a viure en un món que intenta unificar allò que és divers per naturalesa?
Esther Paulo parlava des d’una experiència que no és només teòrica. La seua veu, vinculada al treball de la Fundació Noves Sendes, transmetia una manera d’entendre el territori que fuig dels automatismes i se centra en les emocions. Hi havia darrere una idea de comunitat, de terra i de responsabilitat compartida. I això és important, perquè a voltes parlem de sostenibilitat com si fora un conjunt de mesures tècniques, quan en realitat és una manera d’organitzar la vida. Noves Sendes, des de la seua acció cívica i territorial, apunta precisament cap a això: a recuperar la relació entre les persones, el medi i les formes de producció amb una mirada més justa, més arrelada i més oberta al bé comú.
En aquell acte, la paraula clau, sense dubte, va ser diversitat. Però no una diversitat entesa com una suma de diferències decoratives, sinó com l’estructura mateixa de la vida. I és justament ací on el discurs es fa potent. Perquè la crisi climàtica no és només una crisi d’emissions, de temperatures o de sequera. És també, i potser sobretot, una crisi de manera de pensar. Hem volgut reduir el món a esquemes lineals, a lògiques productives, a models previsibles i controlables. Hem buscat l’eficiència com si fora la clau universal de tot, i en eixe procés hem anat perdent allò que més necessitàvem: la capacitat d’adaptació, la riquesa de formes, la pluralitat de respostes.
El planeta, però, no funciona així. El planeta no és uniforme ni obeïx una lògica mecànica. El seu funcionament és complex, interdependent, ple de matisos i de relacions invisibles. Quan observem un ecosistema sa, no hi veiem un ordre rígid i simplificat, sinó una xarxa viva de relacions: espècies diferents, cicles que s’entrecreuen, equilibres fràgils que es mantenen perquè hi ha moltes peces actuant alhora. La diversitat no és una anècdota d’eixe sistema. És la condició que el fa possible.
I això té conseqüències molt concretes. Un sistema divers és més resistent. Quan una espècie falla, o quan una funció queda tocada, hi ha altres elements que poden ocupar el seu lloc o amortir l’impacte. En canvi, quan tot és homogeni, qualsevol alteració es multiplica. El mateix passa en l’agricultura. Un monocultiu pot ser rendible a curt termini, però és profundament vulnerable. Basta una plaga, una sequera prolongada o un canvi de temperatures per a descobrir que l’aparent fortalesa era, en realitat, fragilitat concentrada.
El relat dominant ens ha dit que calia produir més, més ràpid i més barat. Això ha configurat un model agrícola basat en poques varietats, molta dependència de químics, mecanització intensa i cadenes de distribució llargues i poc arrelades al territori. El resultat ha sigut una mena d’eficiència aparent que, ben mirat, ha empobrit els camps, ha erosionat els sabers i ha reduït la capacitat d’adaptació de l’agricultura als canvis que ja tenim damunt. Hui sabem que no hi ha futur possible sense diversitat agrícola, sense llavors recuperades, sense varietats adaptades al clima i sense una relació més equilibrada amb la terra.
Per això és tan important allò que fan espais com Noves Sendes, perquè posen en el centre una idea que massa sovint queda fora del debat públic: la terra no és un suport inert, sinó un sistema viu que necessita cures, coneixement i continuïtat. Quan es recuperen varietats locals, quan es treballa amb pràctiques agroecològiques, quan es vincula la producció al territori i a la comunitat, no estem parlant només d’una altra manera de cultivar. Estem parlant d’una altra manera d’entendre el futur. I eixa diferència és enorme.
La diversitat, a més, no es limita a l’agricultura. També té una dimensió econòmica. Els sistemes centralitzats, molt concentrats, poden donar sensació de fortalesa, però sovint són rígids i poc adaptatius. Quan una peça falla, l’efecte es propaga molt ràpidament. En canvi, una economia amb agents diversos, amb produccions menudes i mitjanes, amb xarxes locals i amb capacitat de cooperació, és més flexible i més capaç de resistir les sacsejades. No perquè siga més perfecta, sinó perquè reparteix millor el risc i multiplica les opcions.
Amb l’energia passa una cosa semblant. Ja fa massa temps que depenem de fonts concentrades, de grans infraestructures i de models molt poc participats. Açò ha generat capacitat de producció, sí, però també dependència, vulnerabilitat i concentració de poder. La transició energètica, si vol ser alguna cosa més que un canvi de tecnologia, ha de ser també una democratització del sistema. Apostar pel sol, pel vent i per models distribuïts significa repartir poder, obrir espais de decisió i acostar la gestió energètica a la ciutadania. Les comunitats energètiques apunten justament cap ací: cap a una energia més compartida, més propera i més justa, més diversa.
Però si hi ha una dimensió on la diversitat es torna especialment decisiva és la social. Vivim temps d’uniformització. Consumim més o menys les mateixes coses, circulen els mateixos relats, s’imposen unes poques formes de vida i es projecta una idea de progrés bastant estreta. El problema és que, quan tot tendeix a assemblar-se massa, no només es perd varietat: es perd imaginació. I una societat sense imaginació té molt més difícil respondre a crisis profundes com la climàtica, la demogràfica, la lingüística o la territorial.
La diversitat humana és una riquesa i no una molèstia. Hi ha moltes maneres de viure, de pensar i de relacionar-se amb el món. Hi ha comunitats que han desenvolupat formes més equilibrades de convivència amb el medi. Hi ha altres espais que aporten innovació, creativitat i noves formes d’organització. Quan totes aquestes visions conviuen, la societat guanya en capacitat de resposta. Quan s’imposa una sola lògica, en canvi, el marge per a reaccionar s’estreny.
Això també té a veure amb la cultura i amb la llengua. Una cultura diversa és una cultura més viva, més capaç d’absorbir influències i de generar respostes pròpies. El mateix passa amb una llengua: quan es manté rica, oberta i activa, no sols conserva una forma d’expressió, sinó una manera de mirar el món. En temps d’homogeneïtzació, defensar la diversitat cultural és també defensar la llibertat de pensar i d’existir d’una altra manera. No és una qüestió ornamental ni nostàlgica. És una qüestió política en el sentit més profund del terme.
La crisi climàtica ens obliga, per tant, a canviar de mirada. No podem continuar abordant problemes complexos amb respostes simples. No hi ha una sola solució màgica, ni una tecnologia miraculosa, ni una política que valga per a tots els contextos. El que hi ha és un conjunt de respostes parcials, adaptades a llocs, temps i circumstàncies diferents. I per a fer possible eixa multiplicitat, cal espai per a la diversitat. Cal deixar d’entendre la diferència com una amenaça i començar a assumir-la com una condició de supervivència.
Ací és on apareix una idea que em sembla especialment valuosa: la diversitat no només resol, sinó que també crea. No és únicament una forma de resistència davant la crisi, sinó una font de creativitat. Allà on hi ha diferència, hi ha combinació possible. Allà on hi ha pluralitat, hi ha innovació. La creativitat no naix del buit, sinó del contacte entre elements diversos. Per això la diversitat és també una reserva d’imaginació. I en un temps en què sembla que tot estiga ja decidit, recuperar la capacitat d’imaginar és quasi un acte de rebel·lia.
Potser per això la paraula diversitat desperta una resposta tan fonda. Perquè ens recorda que la vida no és una línia recta, sinó una trama de formes múltiples. I també perquè ens obliga a reconéixer que la uniformitat, encara que siga còmoda per a certs interessos, és una mala notícia per al futur. Els sistemes que duren no són els que eliminen la diferència, sinó els que saben integrar-la. Els paisatges que resistixen no són els més simples, sinó els més diversos. Les societats que avancen no són les que imposen una sola manera de fer, sinó les que admeten la complexitat.
Per això la lliçó de l’acte amb Esther Paulo i Noves Sendes em sembla tan pertinent. No parlava només d’agricultura, o d’aliments. Parlava d’una manera de ser país. Parlava de la necessitat de reconnectar amb la terra, amb el territori i amb les persones que el sostenen. Parlava de comunitat, de resiliència i de futur. I, sobretot, parlava d’una idea que hui és més urgent que mai: que no eixirem de la crisi climàtica fent tots el mateix, pensant igual i produint igual. Si eixim, que eixirem, serà multiplicant formes, sabers, pràctiques i mirades.
En última instància, la qüestió és aquesta: volem un món més controlable o un món més habitable? El primer pot semblar més fàcil a curt termini, però és també més fràgil. El segon demana més esforç, més paciència i més intel·ligència col·lectiva, però és l’únic que pot sostindre la vida en el temps. I en eixa tria, la diversitat no és un detall secundari. És un eix central, imprescindible, urgent.
Perquè la vida, si de veres volem que continue sent vida, necessita espai per a moltes formes. Necessita diferència, cooperació, memòria i capacitat de canvi. I cuidar aquesta diversitat, en la terra, en l’economia, en la cultura i en la manera de viure, és potser una de les grans tasques del nostre temps.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
