A casa nostra, la festa és molt més que un simple entreteniment. És una manera de compartir memòria, una forma d’habitar el carrer i de reconéixer-nos com a poble. Les Falles, la Magdalena, les Fogueres, Moros i Cristians, les festes patronals, els correfocs o les revetles d’estiu, inclús els polèmics bous al carrer, no són només colorets al calendari: són rituals civils, culturals i emocionals que ordenen l’any, donen sentit a la vida en comú i ens vertebren com a país. Però allò que consideràvem inamovible en les agendes —la festa al carrer, el foc, la música, la pólvora i la multitud— ha començat a topar amb un mur cada vegada més hostil: la nova era climàtica.
Ja no parlem d’una amenaça abstracta ni d’un futur remot. La meteorologia extrema ha entrat de ple en la logística, en la seguretat i fins i tot en el simbolisme de les nostres celebracions. Suspensions de mascletaes per pluja, cavalcades anul·lades per vent, actes reduïts per risc d’incendi o per calor extrema, desfilades ajornades per tempestes sobtades o espais tancats abans del que s’havia previst dibuixen un patró clar: la festa tradicional ja no pot donar l’oratge per descomptat.
El canvi climàtic no significa només més calor. Significa també més irregularitat, més episodis extrems i menys capacitat de predicció amb els patrons acostumats. Significa, sobretot, una alteració de les condicions que feien possible la vida quotidiana i, també, la celebració. Les festes del País Valencià, que depenen del carrer, del calendari i del cos, són especialment vulnerables a eixe nou escenari. La pólvora, per exemple, element central de la cultura festiva valenciana, entra en tensió directa amb períodes de risc alt o extrem d’incendis. Allò que és identitari pot esdevindre, en determinats contextos, perillós.
Però reduir el debat a una mera llista de cancel·lacions seria quedar-se en la superfície. El repte real és més de fons: com adaptar les festes sense buidar-les de sentit. I ací cal entendre que adaptar no és desfigurar, sinó garantir continuïtat. Una festa que no s’ajusta a les noves condicions del territori i del clima corre el risc de convertir-se en un exercici de nostàlgia o, pitjor encara, en una pràctica fràgil, dependent de la casualitat meteorològica.
I menció especial mereixen els bous al carrer, pràctica controvertida que genera debats ètics sobre el benestar i la dignitat animal. Aquests festejos s’afronten ara a reptes climàtics addicionals que poden transformar el seu futur al País Valencià, si és que, com a societat, considerem que han de perdurar. Les altes temperatures extremes, com les onades de calor que han alertat repetidament, obliguen a suspendre aquests espectacles en les hores solars centrals per protegir tant els bous com els participants humans de l’estrés tèrmic i dels riscos cardiovasculars. Aquesta mesura, instada per les autoritats autonòmiques, reflecteix com el clima erràtic —amb rècords de calor a finals de gener o danes més freqüents— converteix una tradició, qüestionada però en auge (9.542 festejos el 2025), en una activitat vulnerable que requerirà horaris flexibles i protocols estrictes.
Tot i el seu manit suport popular i la seua arrel al nostre país, els bous al carrer il·lustren la necessitat d’adaptació: no només per raons ètiques, sinó per viabilitat física en un entorn més càlid i imprevisible, on el risc climàtic afecta tant animals com multituds.
Tornant a la idea central, i sense altra pretensió que contribuir al debat, m’atrevisc a plantejar algunes línies d’acció per a adaptar la festa al nou escenari climàtic, amb l’esperança que resulten útils i oportunes.
Una primera línia d’acció és la flexibilitat organitzativa real. Les festes del País Valencià no poden continuar funcionant amb esquemes rígids en un context climàtic inestable. Cal assumir la reprogramació com una possibilitat estructural, i no com una excepció. Versions reduïdes, itineraris alternatius, finestres horàries més amples o formats adaptables —i, si cal, fins i tot el replantejament del calendari o el canvi de dates d’una festa sencera— poden evitar que la disrupció es traduïsca automàticament en cancel·lació. La cultura festiva no perd força perquè es reorganitza; al contrari, en guanya quan demostra capacitat d’adaptació, com ja s’ha vist en suspensions recents de revetles per vent o pluja.
Aquesta flexibilitat inclou, per exemple, traslladar actes a les hores més fresques o dividir processons i desfilades en trams curts amb pauses, minimitzant l’exposició a extrems com les onades de calor que ja han marcat festes patronals al llarg del País Valencià. Així, la festa es manté viva sense dependre d’un clima ideal que ja no existeix.
La segona línia és repensar la relació entre festa i foc. No es tracta de renunciar a la pólvora, sinó de contextualitzar-la: ajustar-ne l’ús segons el risc, revisar emplaçaments, estudiar millor els entorns urbans i naturals i explorar formats menys exposats en situacions adverses. Les Falles, per exemple, dupliquen les partícules PM2.5 durant la setmana gran per petards i mobilitat turística, agreujant la contaminació en un clima ja alterat. La tradició no és una peça de museu; és un llenguatge viu que sempre ha evolucionat. Allò que hui considerem “tradicional” ha passat abans per múltiples adaptacions. Si la festa ha sobreviscut a tants canvis socials, polítics i urbans, també ha de saber respondre als climàtics.
La tercera línia és protegir millor les persones i els animals. Les festes del País Valencià impliquen una exposició prolongada al carrer, sovint en condicions físiques exigents. En un escenari d’onades de calor i tempestes cada vegada més freqüents, això obliga a repensar horaris, incorporar ombres, punts d’aigua i espais de descans, envelats. En aquest context, alguns espais festius poden actuar també com a refugis climàtics eventuals —casals, carpes o equipaments veïnals—, oferint protecció davant episodis extrems. La seguretat climàtica és ja una part inseparable de la seguretat festiva.
La quarta línia és entendre la sostenibilitat festiva com una qüestió cultural i no només tècnica o política. Adaptar les festes del País Valencià implica dialogar amb comissions, colles, pirotècnies, bandes, associacions veïnals, penyes i administracions sobre què és essencial i què pot evolucionar.
La festa del País Valencià ha assumit, amb el pas del temps, una responsabilitat clara en termes socials i econòmics; ara li correspon fer un pas més i incorporar de manera decidida la sostenibilitat ambiental com a part essencial del seu sentit.
Això implica no generar més residus dels estrictament necessaris —també els orgànics—, reduir al màxim els materials d’un sol ús i planificar amb rigor la gestió de tot allò que es produeix. Però també implica començar a calcular amb transparència el cost ambiental i econòmic real de cada celebració: l’impacte sobre l’aire, l’aigua i l’espai públic, el consum de recursos, la despesa energètica o el cost de neteja i reposició. Això implica també assumir que el calendari no és intocable: revisar, ajustar o desplaçar determinats actes —i, si cal, fins i tot el conjunt d’una festa— pot ser una eina legítima d’adaptació davant un clima cada vegada més advers. No es tracta només de netejar després, sinó de pensar abans: de dissenyar actes més eficients, de prioritzar recursos reutilitzables i de garantir circuits reals de separació, reciclatge i tractament. Una festa que es vol viva i arrelada al territori no pot desentendre’s de l’impacte que genera; al contrari, ha de convertir-se en exemple de responsabilitat col·lectiva, capaç de celebrar sense malbaratar i de fer compatible l’alegria amb el respecte pel medi que la sosté.
Aquesta responsabilitat també passa per la convivència. No tota la ciutadania participa de la festa, i això obliga a pensar-la des del respecte a qui necessita descansar, treballar o simplement viure el dia a dia sense interferències constants. El tancament prolongat de carrers que impedeix l’activitat quotidiana, la manca d’itineraris alternatius o una planificació deficient dels espais poden convertir la festa en un obstacle més que en un element de cohesió. De la mateixa manera, la insuficiència de serveis sanitaris mòbils o de lavabos públics adequats acaba generant situacions indignes, amb persones fent les seues necessitats a la via pública.
No partim de zero: el feminisme ja ha impulsat transformacions importants amb la creació dels punts morats, i el moviment LGTBI ha contribuït també a generar espais segurs i d’atenció dins de les celebracions. Aquestes experiències demostren que la festa pot evolucionar per a cuidar millor les persones. Reduir la contaminació acústica en determinades franges horàries, ordenar millor els espais, garantir serveis bàsics suficients i escoltar el veïnat són decisions que no debiliten la festa, sinó que la fan més justa i habitable. Una celebració madura és aquella que sap trobar l’equilibri entre el dret a festejar i el dret al descans i a la vida quotidiana.
En aquest sentit, es fa necessari obrir també el debat sobre un marc normatiu propi. El nostre país necessita avançar cap a una veritable llei de festes —acompanyada d’ordenances municipals clares i actualitzades— que permeta ordenar, harmonitzar i adaptar les celebracions a les exigències del segle XXI. No es tracta de limitar la festa, sinó de garantir-ne la continuïtat en condicions sostenibles: establir criteris comuns en matèria de seguretat climàtica, gestió de residus, soroll, ocupació de l’espai públic o serveis bàsics. Una regulació intel·ligent, flexible i adaptada a la diversitat del territori pot ajudar a evitar improvisacions, reduir conflictes i assegurar que la festa continue sent un patrimoni viu, compatible amb la qualitat de vida i amb els límits ambientals que ja no podem ignorar.
Hi ha qui pensarà que tot això és exagerar. Però el canvi climàtic no arriba només amb grans catàstrofes; arriba també com una acumulació de xicotetes alteracions: actes suspesos, horaris canviats, riscos nous, incomoditats creixents, despesa addicional i incertesa organitzativa. I la festa, com a expressió intensiva de la vida al carrer, és un dels primers àmbits on això es fa visible.
Per això, defensar les festes del País Valencià en el segle XXI no és repetir-les tal com eren, sinó preparar-les per a un territori diferent: més calent, més irregular i més vulnerable als extrems. Potser el futur de la festa no passa només per resistir l’oratge, sinó també per adaptar-se a ell amb intel·ligència.
La cultura festiva del País Valencià ha demostrat sempre una enorme capacitat de reinvenció. Ara li toca afrontar un altre repte: l’impacte del clima sobre la vida compartida.
I potser ací hi ha la lliçó més important: que repensar les festes no significa afeblir-les, sinó assegurar que continuen sent allò que sempre han volgut ser: una expressió de comunitat, una manera d’estar junts i, ara també, una manera de cuidar-nos davant un món que ja no es comporta com abans.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
