Hui mereix un reconeixement especial el cost personal, professional i emocional que estan assumint professores, mestres i el conjunt del professorat valencià en aquesta vaga, dura però necessària. Aturar-se no és fàcil. Una vaga indefinida desgasta, exposa, incomoda, genera incertesa. Eixe cost no el paguen només per elles i per ells, sinó pel bé comú, l’escola pública i el dret de les nostres famílies a aprendre en condicions dignes.
Aquesta vaga és la resposta límit d’un sistema educatiu que fa massa temps que funciona al tall de la seua resistència. Naix de l’acumulació: ràtios massa altes, plantilles insuficients, burocràcia asfixiant, pèrdua de drets, falta de recursos i una inclusió massa sovint proclamada però no garantida.
El que està en joc no és només un conveni ni una disputa sectorial, sinó la qualitat real del sistema educatiu, la igualtat d’oportunitats i la capacitat de l’escola pública per complir la seua funció social. Les reivindicacions són legítimes: reducció de ràtios, més plantilla, menys burocràcia, recuperació de drets, reforç de l’escola pública, més recursos per a la inclusió i una atenció real a les necessitats educatives específiques. Educar bé necessita temps, persones, recursos, espais i reconeixement.
Una escola no pot funcionar només amb la bona voluntat dels seus professionals. Tampoc pot proclamar la inclusió total mentre no dota els centres d’especialistes, educadors i educadores, orientació suficient, personal de suport, adaptacions materials, temps de coordinació i espais adequats.
Des d’aquesta adhesió plena a les reivindicacions educatives, vull aportar la mirada que em correspon per ofici: la climàtica. Hi ha una dimensió que les travessa totes i que ja no pot continuar en segon pla: la crisi climàtica dins de les escoles. No és una qüestió verda ornamental. És una condició material de l’educació hui mateix. Podem parlar de ràtios, plantilles, currículums, inclusió i drets laborals, però de què serveix tot això si les aules són inhabitables durant mesos sencers?
La nova era climàtica ja ha entrat per la porta de les escoles valencianes: calor intensa a final i a principi de curs, patis impossibles a migdia, aules sobreescalfades, edificis que acumulen temperatura i centres concebuts com si l’emergència climàtica fora una hipòtesi. Es nota en la fatiga, la dificultat de concentració, el cansament del professorat, la salut de l’alumnat i la convivència. Una aula amb calor excessiva no és un bon espai d’aprenentatge; un pati sense ombra no és un bon espai de joc. Un centre amb mala qualitat ambiental dificulta educar, augmenta desigualtats i posa més pressió sobre una comunitat ja tensionada.
Per això, l’adaptació climàtica de les escoles ha de ser una exigència central de la política educativa, al mateix nivell que les ràtios, les plantilles o la inclusió. No hi ha inclusió real en espais hostils, ni equitat en centres que amplifiquen les desigualtats ambientals, ni qualitat educativa en edificis que dificulten aprendre. Les escoles han de ser refugis climàtics, no com a metàfora, sinó com a funció pública: han de protegir de la calor, oferir confort tèrmic, garantir ombra, millorar la ventilació, incorporar verd, reduir l’efecte illa de calor i oferir espais segurs.
Cal anar més enllà de la resposta puntual. No n’hi ha prou amb tendals, arbres sense criteri o aire condicionat quan la situació ja és insuportable. Necessitem un model valencià d’escoles per a la nova era climàtica: integral, tècnic, pedagògic i replicable. Adaptar vol dir preparar els centres per als nous riscos climàtics. Mitigar vol dir reduir emissions: consumir menys energia, produir renovables, rehabilitar edificis, reduir residus, repensar la mobilitat escolar, gestionar l’aigua i usar materials sostenibles.
Aquest model hauria de començar amb una auditoria climàtica de tots els centres educatius valencians: identificar centres vulnerables, patis sense ombra, aules sobreescalfades, edificis ineficients i barris amb més risc social i ambiental. Sense diagnòstic no hi ha planificació justa.
Això comença pels patis. Massa sovint han sigut considerats espais secundaris: el lloc de l’esplai. Però el pati és una aula sense sostre. Si és dur, desigual, calorós i poc divers, també educa, però educa malament. Els patis escolars valencians haurien de transformar-se en jardins educatius: mediterranis, accessibles i climàticament intel·ligents, amb arbres, ombra real, sòls permeables, vegetació autòctona, horts, biodiversitat i espais de calma. En un pati ben pensat, la inclusió no es diu: es practica.
També cal transformar els edificis: orientació, ventilació creuada, ombreig, aïllament, bons materials, protecció solar, cobertes útils i climatització eficient. Les tècniques passives han de ser la primera línia: protegir del sol, ventilar, reduir calor, aprofitar la llum natural i millorar l’envolupant. No podem respondre a la crisi climàtica només amb més màquines i consum energètic. Primer cal dissenyar millor i rehabilitar amb intel·ligència.
I després cal energia neta. Les cobertes dels centres haurien de ser una oportunitat per a l’autoconsum fotovoltaic, l’estalvi i la pedagogia climàtica. Però la mitigació no acaba en les plaques solars. També implica camins escolars segurs, menys cotxe privat, accés a peu, en bicicleta o transport col·lectiu, entorns pacificats, menjadors de proximitat, menys malbaratament, reducció de residus, compostatge i millor gestió de l’aigua.
Aquest nou model hauria de combinar mesures verdes, blaves i grises. Verdes: arbres, jardins, horts, cobertes vegetals, biodiversitat i sòls vius. Blaves: fonts, recuperació d’aigües pluvials, drenatge sostenible i cultura hídrica mediterrània. Grises: rehabilitació energètica, aïllament, proteccions solars, ventilació, materials adequats, sistemes eficients i tecnologia útil. La clau és no triar entre natura i arquitectura, sinó fer-les treballar juntes.
Les escoles també poden convertir-se en refugis climàtics per als barris i pobles. En molts municipis, el centre educatiu és un equipament públic essencial. Adaptar-lo climàticament pot servir a l’alumnat i al conjunt de la comunitat. Fora de l’horari lectiu, aquests espais podrien acollir activitats culturals, intergeneracionals, educatives i socials: l’escola com a refugi climàtic i de convivència.
Aquesta transformació no pot descansar sobre la voluntat heroica de centres concrets. Cal planificació pública: auditoria climàtica, mapa de vulnerabilitat, calendari d’intervencions, pressupost estable, criteris tècnics, participació de la comunitat educativa i coordinació entre educació, sanitat, energia, urbanisme, arquitectura i medi ambient. Cada escola ha de ser segura, saludable, inclusiva i climàticament preparada. Això hauria de ser un estàndard públic.
Invertir en adaptació climàtica escolar no és llevar recursos a altres reivindicacions educatives; és reforçar-les. De poc serveix parlar d’innovació pedagògica en aules inhabitables, d’inclusió en espais que generen malestar o de sostenibilitat si els edificis públics funcionen com si l’energia fora infinita i el clima no haguera canviat. La infraestructura també és currículum. L’espai també educa.
Done suport a les reivindicacions del professorat perquè defensen una escola pública digna. I, des del meu àmbit professional, reclame que aquesta dignitat incorpore urgentment l’adaptació climàtica de les infraestructures educatives. Necessitem escoles amb més docents i menys burocràcia, amb ràtios més humanes i inclusió real, però també amb patis verds, ombra suficient, energia renovable, edificis eficients, aules saludables, mobilitat segura, gestió responsable de l’aigua, reducció de residus i espais de convivència pensats per a la vida.
Les escoles valencianes no poden continuar sent llocs que simplement resisteixen la calor. Han de convertir-se en refugis climàtics de ple dret i en laboratoris quotidians de la nova era climàtica: espais frescos, verds, accessibles, inclusius, renovables i plens de vida. Això també és defensar l’escola pública. Això també és qualitat educativa. Això també és justícia climàtica. Això també és futur.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
