Adaptar Europa al canvi climàtic hauria de ser, sense exagerar, una de les grans polítiques públiques dels nostres dies. Una d’eixes decisions col·lectives que marquen època, com ho van ser les respostes europees a les grans ferides del segle XX —des de la Segona Guerra Mundial als conflictes dels Balcans—, la construcció de l’Estat del benestar o el mateix procés d’integració europea. No estem davant d’una qüestió sectorial ni d’un apèndix de l’agenda ambiental. Estem parlant de la capacitat real de les nostres societats per a continuar vivint amb dignitat en un continent que ja està canviant davant dels nostres ulls.
Parlem de salut, de treball, d’aigua, d’habitatge, d’agricultura, d’energia, de mobilitat i, en última instància, de convivència. Parlem de com viurem, de com treballarem i de com ens protegirem en un escenari que cada estiu deixa de ser excepcional per a convertir-se en norma.
Aquesta setmana he estat a Mainz, al cor d’Europa. I dic “cor” no només en un sentit geogràfic, sinó també simbòlic. Mainz és una ciutat alemanya que encaixa perfectament amb aquella imatge idíl·lica que molts tenim d’una Europa central ordenada, tranquil·la, travessada per un gran riu com el Rin, envoltada de verd, d’equilibri i d’una certa moderació climàtica. Una Europa que, des del sud, sovint hem imaginat més fresca, més amable, fins i tot més protegida.
Però aquests dies, eixa imatge s’ha esvaït. El termòmetre marcava 40 graus de màxima i no baixava dels 22 a la nit. Nits pesades, carrers que retenien la calor, asfalt encés, cossos buscant ombra amb una urgència que no entén de latituds. I, sobretot, una sensació inquietant: allò que durant anys hem percebut com una amenaça llunyana, progressiva, quasi abstracta, ja és ací. I ho és arreu.
A Mainz he vist també una cosa que, potser, des del País Valencià entenem molt bé: no n’hi ha prou amb dir que fa calor. El problema és que bona part de la vida quotidiana no està preparada per a aquestes temperatures. Cases pensades per a conservar la calor durant els hiverns llargs, però no per a expulsar-la en estius extrems. Habitatges poc o gens climatitzats, finestres sense protecció solar suficient, ventilació escassa o directament nul·la, habitacions que acumulen calor durant el dia i no aconsegueixen refrescar-se de nit. Però també comerços, bars, restaurants i espais d’hostaleria poc preparats per a acollir clients i treballadors en condicions de calor extrema, amb terrasses difícils d’habitar, interiors que depenen massa de solucions improvisades i una organització quotidiana pensada encara per a un clima més benigne. Una arquitectura, uns costums i uns espais urbans dissenyats per a un clima que ja no és exactament el que tenim.
També els carrers mostren aquesta fragilitat. Parades de transport sense prou ombra, places dures on l’asfalt i la pedra irradien calor, terrasses que només són habitables a determinades hores, edificis públics que no sempre ofereixen refugi, comerços i espais de treball que fan equilibris entre el confort, el consum energètic i una realitat climàtica que els desborda. No és una crítica a Mainz, ni molt menys. És una constatació europea. Moltes ciutats del centre i del nord del continent han sigut excel·lents per a protegir-se del fred, però no han estat pensades per a conviure amb onades de calor cada vegada més freqüents, llargues i intenses.
Mentre caminava per Mainz, arribaven notícies de l’onada de calor que afectava mitja Europa. París, Brussel·les, Frankfurt o Viena registraven temperatures que, fins fa no tant, associàvem més fàcilment a la Plana de Castelló o a la Ribera. La comparació, més que anecdòtica, és profundament significativa. Ens obliga a trencar un mapa mental que ha estructurat durant dècades la nostra manera d’entendre Europa.
Ja no hi ha un nord temperat i un sud condemnat a la calor. Ja no hi ha una Europa atlàntica protegida per la pluja i una Mediterrània exposada a l’aridesa. La crisi climàtica ha esborrat eixes fronteres invisibles. El que abans semblava una línia clara entre climes, ara és un gradient inestable, cada vegada més extrem i imprevisible.
Per al País Valencià, aquesta constatació té una importància enorme. Durant els darrers anys hem viscut amb la idea —no del tot falsa— de ser un dels territoris més vulnerables al canvi climàtic dins d’Europa. Sequera recurrent, episodis de pluges torrencials, pressió sobre el litoral, augment de les temperatures, fragilitat del sector agrari. Tot això continua sent cert. Però ara sabem que no és una excepcionalitat mediterrània, sinó una avançada d’un procés que afecta tot el continent.
Formar part de la Unió Europea, en aquest context, adquireix un significat molt més profund i important. No és només compartir un mercat, ni accedir a fons estructurals, ni adaptar-se a directives. És formar part d’un projecte polític que, en moments decisius, ha de demostrar per a què serveix realment. I hui, davant la crisi climàtica, Europa ha de servir per a protegir la vida quotidiana de la seua gent.
També la nostra. També la de les comarques valencianes, la dels pobles d’interior que veuen com els estius s’allarguen i s’endureixen, la de les ciutats costaneres sotmeses a una pressió creixent, la dels llauradors que treballen amb cada vegada més incertesa, la dels treballadors exposats a la calor, la de les famílies que viuen en habitatges mal aïllats i la de les persones majors que, any rere any, afronten l’estiu com una prova de resistència.
El País Valencià necessita Europa perquè molts dels reptes que tenim damunt la taula ja no es poden abordar només des de l’àmbit local o autonòmic. La gestió de l’aigua, cada vegada més pressionada; la protecció del litoral davant la regressió i els temporals; la rehabilitació energètica d’un parc d’habitatges sovint ineficient; la transformació del model productiu; l’adaptació de l’agricultura; la prevenció d’incendis forestals; la protecció de la biodiversitat o la lluita contra la pobresa energètica.
Tot això requereix recursos, però també coneixement compartit, cooperació institucional i una mirada de llarg termini. Requereix, en definitiva, una Europa capaç de posar la vida i el territori en el centre de les seues decisions.
Però la relació no és unidireccional. Europa també necessita el País Valencià. I, per extensió, necessita els territoris mediterranis. No som només espais vulnerables; som també espais d’experiència. Ací convivim amb la irregularitat hídrica, amb episodis extrems, amb la necessitat d’optimitzar recursos escassos i d’organitzar respostes col·lectives davant situacions límit.
Som, en certa manera, un laboratori viu d’adaptació. Sabem què significa gestionar la sequera, aprofitar cada gota d’aigua, repensar cultius, adaptar horaris, transformar espais urbans o generar xarxes comunitàries per a fer front a situacions adverses. Aquesta experiència, si és escoltada i integrada, pot contribuir a construir una política climàtica europea més realista, més arrelada i més eficaç.
Fins ara, la Unió Europea ha fet bandera —amb raó— de la reducció d’emissions. És una tasca imprescindible i irrenunciable. Però ja no és suficient. Ara cal alçar amb la mateixa determinació la bandera de l’adaptació.
Adaptar-nos no és resignar-nos. No és acceptar passivament el deteriorament. És, precisament, tot el contrari: és assumir que una part del canvi ja és inevitable i que tenim l’obligació política i democràtica de preparar-nos per a protegir la vida.
Això significa redefinir espais per a escoles, hospitals, residències, barris, polígons industrials, infraestructures i dependències públiques. Significa incorporar ombra, vegetació, materials adequats, ventilació, aïllament, accés a l’aigua i energia de manera intel·ligent. Significa planificar ciutats habitables en condicions climàtiques més extremes.
El que he vist a Mainz confirma que l’adaptació ha d’estar en les coses aparentment menudes: una finestra que puga ventilar bé, una persiana que evite que el sol convertisca una habitació en un forn, una escola amb patis ombrejats, una residència amb espais frescos, una parada d’autobús on esperar no siga un risc, una plaça on poder descansar a migdia, una xarxa de refugis climàtics coneguda i accessible. La vida quotidiana és el primer lloc on es nota el canvi climàtic, i ha de ser també el primer lloc on es note l’adaptació.
Una Europa adaptada al canvi climàtic és una Europa amb més arbres i menys asfalt exposat, amb més rehabilitació energètica i menys despesa innecessària, amb més energies renovables de proximitat i més comunitats energètiques, amb refugis climàtics accessibles, amb una agricultura més resilient i amb una política social que entenga que el clima també genera desigualtat.
La crisi climàtica no només és un problema ambiental; és també un factor que amplifica les desigualtats existents. I una Europa que vulga ser fidel als seus valors no pot permetre que l’adaptació siga un privilegi reservat a qui se la puga pagar.
Per això, el projecte europeu és tan rellevant per al País Valencià. Perquè ens permet situar els nostres problemes en una escala més ampla i exigir respostes compartides. Perquè ens dota d’un marc de drets, de cooperació i de finançament. Perquè ens recorda que no estem sols davant d’un fenomen que no entén de fronteres.
I també perquè ens ofereix una oportunitat: convertir la nostra vulnerabilitat en capacitat. Capacitat d’innovar, de generar coneixement, de liderar solucions adaptatives que després puguen ser útils en altres parts d’Europa.
Europa no pot quedar-se en estratègies generals o declaracions d’intencions. Si la integració europea va ser capaç de construir institucions comunes, mercats compartits, polítiques agrícoles o fons de cohesió, ara ha de ser capaç d’impulsar una gran política continental d’adaptació climàtica.
Una política que baixe al terreny. Que arribe als municipis, a les escoles, als barris, als pobles menuts, als llauradors i a les empreses. Que no es perda en la burocràcia, sinó que es traduïsca en resultats tangibles: més ombra, millor aïllament, accés a l’aigua, energia assequible, protecció de la salut i seguretat en el treball.
Des de Mainz, amb quaranta graus al centre d’Europa, el País Valencià es veu d’una altra manera. Ja no som només un territori especialment exposat, sinó també una peça clau d’una Europa que comença a reconéixer la seua pròpia fragilitat.
El que ens passa a nosaltres ja no és una anomalia del sud. És un avançament. I el que està passant ara a París, Brussel·les o Alemanya confirma que la crisi climàtica no entén de tòpics ni de jerarquies geogràfiques.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
