Vinga, ja han passat les festes de Sant Joan a Alacant, les Fogueres -que no Falles, per l’amor de Déu: “no mos faran valencians!”-, i la ciutat, que és o vol ser la nineta del sud, es mostra encara més bruta del que ja és habitual. Les voreres, plenes de restes digestives de les de dalt i de les de baix, suporten la manca de neteja municipal. Una neteja que, sabent el que hi ha, hauria de ser extraordinària, ràpida i efectiva. Però no. Recobra la ciutat la normalitat a la seua manera, sumida en una precoç i persistent calorada, que ens augura un estiu dur. Les jardineres del centre – no vullguem saber què passa als barris- ens mostren plantetes mortes, no sabem si per vessaments festius incontrolats o per desídia. Arbres refugi en queden poquets, i molts ciutadans es pregunten sobre l’origen de l’obsessió antiarbòria del PP allà on mana, perquè les places dures estan calentes com a paelles al sol, i les terrasses de quioscos o de bars s’apoderen de les voreres i escampen veles per protegir la clientela que paga.
Dit això, que sembla un tant apocalíptic, reclamem la bellesa natural d’una ciutat oberta a la mar, d’una essència mediterrània pura, i amb un patrimoni que sense ser de primera fila -ací no hi havia la riquesa de València o Barcelona…- és ben interessant, malgrat haver rebut constants maltractes, per enderrocament -com l’Aduaneta-, per aberració urbanística -recordem el cas de la casa Alberola, amb un edifici modern incrustat-, o en un estat lamentable per abandó com el cine Ideal. Perquè, sí, Alacant és una ciutat preciosa, amb mala sort amb els seus governants, d’ençà que els liberals i maçons regeneracionistes la van somniar en aquells temps de l’arquitecte Guardiola: Muralles fora!, Palaus envellits, fora!; però ara, ciutadans fora?
Com a València, Barcelona, Palma o Eivissa, el ciutadà alacantí -o del Campello, o de Santa Pola, o…- sembla formar part d’una mena d’atrezzo a major glòria dels visitants. L’essència de la ciutadania, l’espai públic compartit, sembla que ja no és nostra. Durant les festes, que algun agosarat ha anomenat en premsa la “semana grande”, la invasió de l’espai públic, com ja ha passat a València durant les Falles, dificulta el senzill acte de caminar pels carrers, pels carrers que no estan en llargues obres, per anar a fer alguna compra, a visitar la metgessa, o jo què sé. Cal oferir! -ai, el verb oferir de l’himne oficial!-, com si la ciutadania restringira voluntàriament el seu dret a circular lliure per allà on paga els seus impostos, com si ens omplira de felicitat ser generosos, ignorant que ací no paga taxa turística ni el tato, no siga que els turistes s’estimen més anar a prendre l’hamburguesa, posem per cas, a Terol… I sense fonts ni refugis climàtics públics.
Diuen que Alacant és una ciutat de servicis, per tant, els alacantins serem servidors abans que ciutadans amb dret a l’espai públic? La pregunta que em faig és ben simple: és incompatible oferir i compartir espais públics pensats per al benestar humà, respectant al màxim la naturalesa? Si fem un repàs de l’estat dels parcs que es van crear als anys noranta, sembla que sí. El mal manteniment, si no l’abandó de parcs com el Palmeral, Lo Morant o el del castell de sant Ferran, en són la prova.
La Colla Ecologista d’Alacant (Ecologistes en Acció) ha proposat fer un gran pulmó verd al voltant dels llacs de Rabassa, un pla de naturalització respectuós amb la biodiversitat, restaurador del paisatge i amb un ús públic regulat per evitar la degradació. Allà on l’empresari Enrique Ortiz volia fer una enorme urbanització, somiem un enorme parc públic, però que, com el Parc Central sobre les vies del tren, haurà d’esperar millors governants. Millors governants, he dit?… Mentre esperem des del control dels vessaments a la mar, fins a la recuperació de parcs i jardins, passant per aquest projecte preciós a les llacunes, podríem començar per recuperar petits espais, com les voreres i la neteja, o les pistes de Ciutat d’Asís o la Colònia Requena. I ja, si de cas, un altre dia parlem de com els ciutadans no ens creiem dignes de gaudir de tots els drets que tenim, mentre alguns es fan amb les riqueses que comporta la brutícia i, a més a més, amb uns quants pisos de protecció oficial.
Saludem l’estiu, i a vore-les vindre -les onades de calor i les restriccions dels nostres espais- com millor podrem, però sempre sense oblidar qui som i què volem. Hem de lluitar per una educació i una sanitat públiques i de qualitat, i, òbviament, per l’aire i la terra on vivim. Tot i així, bon estiu!
