Des d’aquesta columna hem insistit en més d’una ocasió que no ens hauríem de quedar amb una visió simplista del canvi climàtic, com si fora una qüestió merament ambiental, paisatgística o de sensibilitat ecològica. Reduir-lo a una preocupació “verda” és, a hores d’ara, una manera d’evitar entendre la seua dimensió real. Perquè el que ja tenim damunt de la taula no és només un problema de natura, sinó un fenomen que afecta directament la manera com produïm, com treballem i com generem riquesa.
Al País Valencià, la crisi climàtica ha deixat de ser una idea abstracta o una amenaça futura per convertir-se en una realitat econòmica concreta, quotidiana i perfectament mesurable. Quan falten les pluges, o quan arriben de manera torrencial i destructiva; quan les temperatures pugen de manera sostinguda; quan la mar s’escalfa i altera els ecosistemes; quan un temporal talla carreteres o una dana paralitza comarques senceres, el que hi ha darrere no és només un episodi meteorològic puntual. Hi ha una pèrdua directa de renda, de producció i de confiança econòmica.
L’economia valenciana presenta una vulnerabilitat estructural davant este escenari. És una economia oberta, amb un pes important de sectors intensius en recursos naturals i amb una dependència notable de factors com l’aigua, el territori i el clima. Agricultura, turisme, indústria agroalimentària o comerç són activitats fortament exposades a qualsevol alteració climàtica. Això implica que un entorn més sec, més càlid i més imprevisible no és només una incomoditat: és un factor de risc sistèmic.
Les estimacions ja apunten a impactes econòmics significatius. Només la sequera ha restat més de 1.300 milions d’euros a l’economia valenciana l’any 2025, amb una projecció que podria arribar als 3.400 milions en 2029. Això suposa una incidència d’entre el 0,9% i el 2,5% del VAB autonòmic. Traduït a un llenguatge més directe: el canvi climàtic ja està reduint l’activitat econòmica real. No és una hipòtesi, és una dada.
L’agricultura és, probablement, el primer indicador d’aquesta transformació. La combinació de calor extrema i escassetat hídrica està reduint rendiments, alterant calendaris de cultiu i incrementant els costos de producció. En el secà, les pèrdues són immediates i difícils de compensar. En el regadiu, la tensió és constant, amb una pressió creixent sobre els recursos hídrics i els costos energètics associats.
El resultat és una agricultura que produïx menys, amb més incertesa i amb marges econòmics cada vegada més ajustats. I això no es queda en el camp. Té un efecte en cadena sobre la indústria agroalimentària, sobre la distribució i, finalment, sobre els preus que paga el consumidor. Quan el sector primari es debilita, tota la cadena de valor es ressent.
La indústria tampoc queda al marge. Encara que l’impacte siga sovint indirecte, és igualment intens. Els episodis climàtics extrems interrompen cadenes logístiques, incrementen els costos d’assegurances, obliguen a reparar instal·lacions i poden paralitzar la producció durant dies o setmanes. A més, la calor extrema afecta el rendiment laboral i pot reduir la productivitat en sectors amb una elevada dependència del treball físic o en instal·lacions poc adaptades.
En un context en què la indústria valenciana intenta consolidar segments de major valor afegit, cada interrupció té un cost que va més enllà de la incidència puntual. Suposa una pèrdua de competitivitat. I la competitivitat no depén només de factors clàssics com la fiscalitat o el cost de l’energia. També depén de la fiabilitat del territori. Quan un territori es percep com a vulnerable o inestable, la inversió es torna més prudent.
El comerç és un altre dels sectors que nota els efectes amb més rapidesa. Les inundacions, les tempestes i les onades de calor alteren la mobilitat, redueixen l’afluència de clients i interrompen el funcionament habitual de barris i ciutats. Després d’un episodi greu, la recuperació és sovint lenta i desigual.
El xicotet comerç, que depén del trànsit diari i de la proximitat, és especialment vulnerable. No té la capacitat de resistència de les grans superfícies ni els seus recursos logístics. Un carrer buit, una avinguda tallada o un centre urbà afectat durant setmanes poden tindre conseqüències greus sobre la seua viabilitat. I això repercutix directament en l’ocupació, en el consum local i en la cohesió social.
El turisme mereix una anàlisi específica perquè és un dels pilars de l’economia valenciana. Durant anys s’ha defensat que l’augment de temperatures podia afavorir la desestacionalització, allargant la temporada turística. També hem descobert des d’aquesta columna que la idea conté part de veritat, però és incompleta i no contempla els costos i les repercussions sobre els recursos.
És cert que la primavera i la tardor poden guanyar atractiu. Però una altra cosa ben diferent és convertir els mesos d’estiu en períodes de calor extrema, amb nits tropicals persistents, estrés tèrmic i una reducció del confort tant per als residents com per als visitants. El model de “sol i platja” com a únic reclam comença a mostrar limitacions en este nou context.
A més, el litoral valencià afronta riscos creixents associats a la pujada del nivell de la mar, l’erosió costanera i l’augment de temporals. Açò no sols afecta el medi ambient, sinó també infraestructures, habitatges i activitats econòmiques vinculades al turisme. La costa, que ha sigut històricament un actiu econòmic, es convertix també en un espai de risc.
Hi ha, a més, una qüestió de fons que sovint queda en segon pla: el canvi climàtic no només destruïx activitat econòmica, sinó que també reorganitza el valor dels sectors. Hi ha activitats que es reforcen perquè s’adapten millor a les noves condicions, i altres que es debiliten perquè es tornen més costoses, més incertes o menys competitives.
Això implica que el debat climàtic és també un debat sobre el model productiu. El País Valencià no pot continuar gestionant recursos com l’aigua, el sòl, la costa o l’energia com si el clima del passat fora una referència vàlida per al futur. La planificació econòmica ha d’incorporar esta nova realitat de manera estructural.
La dimensió fiscal del problema és igualment rellevant. Cada euro destinat a reparar danys, a atendre emergències o a reconstruir infraestructures és un euro que deixa d’invertir-se en innovació, educació, sanitat o modernització econòmica. El cost del canvi climàtic no és només el que es veu, sinó també el que es deixa de fer.
A més, la incertesa associada als episodis extrems desincentiva la inversió privada. Quan augmenta el risc, augmenta també la prudència dels inversors. Això pot frenar projectes, retardar decisions i reduir el dinamisme econòmic.
Un altre element clau és la productivitat laboral. La calor extrema té efectes directes sobre el rendiment, la salut i la seguretat dels treballadors. Els sectors més exposats —com la construcció, l’agricultura o determinats serveis— són especialment vulnerables.
Encara que en un territori mediterrani la calor forma part de la normalitat estacional, l’increment de dies amb temperatures extremes està canviant este equilibri. Augmenten les baixes laborals, el cansament, la dificultat de concentració i el risc d’accidents. Tot això es traduïx en una pèrdua de productivitat que sovint no es quantifica amb precisió, però que ja és perceptible.
Per tot això, cal dir-ho amb claredat: la crisi climàtica no és un assumpte perifèric, sinó un element central de l’economia valenciana. Considerar-la únicament com una qüestió ambiental és ignorar la seua incidència directa sobre el PIB, l’ocupació, la renda i la cohesió territorial.
El País Valencià és un bon exemple de com economia i territori estan profundament connectats. Quan el territori canvia, l’economia canvia amb ell. I el clima és, en última instància, un dels factors que definixen este territori.
Davant d’esta situació, l’adaptació no pot ser sols una paraula. Ha de convertir-se en una prioritat estratègica. Això implica invertir en una gestió més eficient de l’aigua, protegir el sòl agrari, renaturalitzar espais urbans, millorar l’eficiència energètica dels edificis, reforçar la prevenció d’incendis i dissenyar infraestructures més resilients.
També implica repensar el model litoral, amb una planificació que tinga en compte els riscos futurs i no només els beneficis immediats. I, en paral·lel, impulsar sectors econòmics més adaptats a un context climàtic exigent.
Estes inversions no són una despesa accessòria. Són una forma de protecció econòmica. Són, en definitiva, una assegurança col·lectiva per garantir que el País Valencià continue sent un territori viable des del punt de vista productiu.
El canvi climàtic ja està entrant amb força en l’economia valenciana. Ho fa en forma de sequera, de calor extrema, d’inundacions, d’augment de costos i de major incertesa. I cada any que passa sense una resposta decidida amplia l’impacte.
Si volem parlar seriosament de prosperitat i de futur, el primer pas és parlar seriosament del clima. Perquè, en realitat, ja no estem davant d’un problema ambiental: estem davant d’un condicionant econòmic de primer ordre.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
