Sempre m’han fet molta gràcia —i també una certa inquietud— eixes pel·lícules americanes en què la mort apareix personificada, rondant els protagonistes amb una paciència insensible i cruel. No sempre actua de colp, ni arriba de manera directa. Sovint pareix esperar com una ombra més. Observa, calcula, busca una mínima alineació dels astres. Necessita que diverses coses coincidisquen en un instant quasi inapreciable: una porta mal tancada, un cable pelat, una distracció, una ferramenta fora de lloc, una decisió intranscendent presa en el pitjor moment. La mort no inventa totes les variables, però sap esperar que s’ajunten. I s’ajunten.
Amb les catàstrofes climàtiques passa una cosa semblant. I, ja començat l’estiu més llarg del registre històric, cal fer un repàs com a espectadors d’una sala cinematogràfica especialitzada en terror, de tres llargmetratges que es postulen per a guanyar tots els premis possibles.
Una dana, un incendi forestal o una onada de calor extrema no són només un episodi meteorològic. Són una confluència. Una suma de variables que, quan es troben en un lloc i en un moment determinats, poden transformar-se en tragèdia, en mort. La pluja no mata sempre. El foc no destruïx sempre. La calor no colpeja igual en tots els barris ni sobre tots els cossos. Però quan cada peça encaixa en la direcció equivocada, la catàstrofe troba el seu camí, i aquel personatge insensible i cruel treu un somriure quasi invisible.
Una dana necessita atmosfera carregada d’energia, aire fred en altura, humitat abundant, una mar massa calenta, relleus que forcen la precipitació i un territori dissenyat, moltes vegades sense saber-ho, per a convertir l’aigua en destrucció. Necessita barrancs ocupats, sòls impermeabilitzats, urbanitzacions en zones inundables, clavegueram insuficient, ponts que fan de tap, soterranis convertits en trampes, cotxes circulant quan ja no haurien de circular, avisos que, o no es fan, o que no arriben bé o que no es creuen. Algunes d’estes variables no les podem controlar. No podem ordenar a una massa d’aire que no descarregue. No podem refredar de colp la mar. No podem desfer la física de l’atmosfera. Però sí que podem actuar sobre moltes de les condicions que convertixen la pluja intensa en desastre.
Podem evitar construir on l’aigua ha de passar. Podem recuperar barrancs, rambles i zones d’expansió natural. Podem deixar-li espai al riu abans que el riu recupere el seu espai a la força. Podem fer carrers més permeables, parcs que funcionen com a esponges, sistemes de drenatge urbà sostenible, basses de laminació i plans d’emergència clars, entenedors i practicats. Podem castigar electoralment polítics irresponsables. Podem educar la població perquè no travesse passos inundables, encara que conega el camí de tota la vida. Podem millorar els avisos, tancar accessos, protegir escoles, residències, polígons i plantes baixes vulnerables. No podem impedir sempre la pluja, però podem llevar-li aliats a la catàstrofe.
Amb els incendis passa igual. El foc també necessita la seua combinació fatal: sequera acumulada, calor extrema, vent fort, baixa humitat, vegetació contínua i carregada de combustible, camps abandonats, bancals que ja no es treballen, urbanitzacions pegades al bosc, camins sense manteniment, falta de gestió forestal, negligències, llamps o activitats humanes imprudents. El foc, com aquella mort de les pel·lícules, espera que tot estiga disposat: el combustible, l’espurna, el vent i la vulnerabilitat.
Però també ací podem actuar. Podem crear paisatges mosaic, mantindre discontinuïtats vegetals, recuperar ramaderia extensiva, gestionar franges de seguretat, formar brigades de prevenció durant tot l’any, reduir la vegetació acumulada en zones estratègiques, recuperar cultius que facen de tallafoc verd, planificar urbanitzacions més segures amb sistemes preventius, garantir punts d’aigua, millorar evacuacions i treballar amb la gent que viu en la interfície urbanoforestal. No podem controlar el vent. No podem evitar tots els llamps. Però podem fer que el foc no trobe un territori preparat per a cremar sense límits.
Les onades de calor també funcionen per confluència. No és només que faça calor. És que fa calor durant molts dies, també de nit, sobre ciutats amb massa asfalt, pocs arbres, habitatges mal aïllats, patis escolars sense ombra, residències insuficientment adaptades, barris amb poca vegetació, treballadores exposades al sol i persones majors que viuen soles. La calor extrema es torna més perillosa quan troba cossos vulnerables, edificis vulnerables i comunitats desconnectades. No tots patim la mateixa temperatura de la mateixa manera. Hi ha qui la viu en una casa ventilada, amb ombra i recursos; i hi ha qui la patix en una finca antiga, en una habitació interior sense ventilació, en un carrer sense arbres o en una faena que no pot parar.
Tampoc podem apagar el sol ni canviar de colp la temperatura d’una massa d’aire. Però sí que podem crear ombra, refugis climàtics i refugis de convivència. Podem adaptar horaris laborals, protegir treballadores exposades, rehabilitar habitatges, plantar arbrat adequat, obrir biblioteques i centres socials durant els dies crítics, telefonar i assistir persones majors que viuen soles, dissenyar escoles fresques, canviar materials urbans, reduir illes de calor i entendre la salut preventiva com una part essencial de l’adaptació climàtica. La calor extrema no és només un problema meteorològic: és també un problema d’urbanisme, de salut pública, de desigualtat i d’organització comunitària.
Per això convé repassar les variables. No per fer una llista freda, sinó per entendre on podem intervindre. En cada catàstrofe hi ha variables que pertanyen al clima, variables que pertanyen al territori, variables que pertanyen a les infraestructures, variables que pertanyen a l’organització social i variables que pertanyen a les decisions humanes. Algunes són inevitables. Altres són herència d’errors antics. Altres depenen del que fem o deixem de fer ara. I ací és on es juga una part important del futur.
La prevenció consistix precisament a impedir que totes les peces encaixen a favor del desastre, del personatge que en les pel·lícules va vestit de negre i amb la cara tapada. És actuar abans que l’escena estiga muntada. És no esperar que la dana descarregue per recordar que hi havia cases en zona inundable. És no esperar que creme la muntanya per descobrir que el bosc estava abandonat. És no esperar que muiga gent de calor per admetre que hi havia barris sense ombra i persones soles sense acompanyament.
L’atenció consistix a reduir el dany quan la confluència ja s’ha produït. Vol dir avisar bé, evacuar bé, obrir espais segurs, coordinar serveis, protegir les persones més vulnerables i prendre decisions ràpides sense perdre de vista la realitat concreta del territori. Una emergència no es gestiona només amb protocols escrits; es gestiona amb coneixement local, confiança social, serveis públics preparats i ciutadania informada.
La reparació, finalment, consistix a reconstruir sense repetir les mateixes vulnerabilitats. Perquè reparar no hauria de ser només tornar al punt anterior, sinó tornar millor preparats. Si després d’una inundació reconstruïm exactament igual en el mateix lloc, no hem reparat: hem ajornat la pròxima escena. Si després d’un incendi deixem el territori igual d’abandonat, no hem aprés res. Si després d’una onada de calor només comprem més aparells d’aire condicionat i no canviem carrers, cases i xarxes de cura, continuarem alimentant el problema.
La nova era climàtica ens obliga a mirar cada dana, cada incendi i cada onada de calor com una investigació de variables. Què ha fallat? Què s’ha ajuntat? Quina part no podíem controlar? Quina part sí? Quines decisions van fer més gran el risc? Quines mesures haurien pogut reduir el dany? Quines hem d’aplicar abans de la pròxima vegada?
Potser no podem expulsar del tot eixa mort climàtica que ronda els nostres territoris. Però sí que podem fer-li més difícil el treball. Podem llevar-li combustibles, impermeabilitats, soledats, imprudències, barrancs ocupats, boscos abandonats, barris vulnerables i cases convertides en forns. Podem trencar la cadena abans que totes les variables coincidisquen.
I potser esta és una de les grans tasques del nostre temps: aprendre a vore la catàstrofe abans que aparega. No com una fatalitat inevitable, sinó com una combinació de factors sobre els quals encara podem actuar. La mort, en aquelles pel·lícules, sempre buscava el moment exacte. La nostra responsabilitat és que, quan el busque, no trobe tan fàcilment eixe cable pelat.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
