Quan compartim conversa amb els amics, de tant en tant apareix una pregunta recurrent, però inquietant: de què treballaran les pròximes generacions? Quines faenes existiran quan els xiquets i les xiquetes de hui siguen persones adultes? Quines oportunitats apareixeran que encara no sabem entendre? Quins oficis, que ara ens semblen estranys o innecessaris, seran aleshores tan habituals com hui ho és ser mestra, electricista, infermera, administrativa, programador, llaurador o mecànica?
Cada generació ha mirat el futur laboral de la següent amb una mescla de prosperitat i desconcert. Els nostres majors no podien imaginar que algú es guanyaria la vida dissenyant aplicacions mòbils, gestionant xarxes socials, instal·lant fibra òptica, programant robots, analitzant dades o assessorant empreses sobre la seua reputació digital. Per a ells, moltes d’estes faenes haurien sonat a fantasia. I, tanmateix, hui formen part del paisatge normal del treball.
Nosaltres correm el mateix risc: pensar el futur amb les ulleres del present. Imaginem les ocupacions de demà com una simple continuació de les de hui, quan en realitat el món que vindrà estarà travessat per canvis profunds. I n’hi ha un que ja no podem esquivar: la nova era climàtica. Les faenes del futur no estaran marcades només per la tecnologia, la intel·ligència artificial o la digitalització. També ho estaran, i molt, per la necessitat d’adaptar cases, carrers, escoles, hospitals, empreses, camps, boscos, platges, barris i formes de vida a un clima més extrem, més incert i més exigent.
Hem anat parlant de la crisi climàtica només com una amenaça. I ho és. Seria irresponsable negar-ho. Però també és cert que esta transformació crearà nous treballs, noves especialitzacions i noves maneres de ser útils. No parle d’un optimisme ingenu, ni d’eixa mania de convertir qualsevol desastre en una oportunitat de negoci. Parle d’una realitat molt concreta: si el món canvia, el treball també canvia. I si volem viure millor en este nou temps, necessitarem moltes mans, moltes intel·ligències i moltes vocacions orientades a cuidar, reparar, adaptar i previndre.
Un dels grans camps d’ocupació serà la rehabilitació climàtica dels edificis. Les cases del futur no podran continuar sent caixes de formigó que es torren a l’estiu i es gelen a l’hivern. Necessitarem professionals capaços d’entrar en un habitatge i entendre’l com qui llig un cos: per on respira, per on perd energia, per on entra la calor, per on es podria crear ombra, com podria ventilar millor, quins materials convé utilitzar i quines solucions permetrien viure amb menys aire condicionat i més confort.
Apareixeran, o es consolidaran, oficis com el de tècnic en confort climàtic domèstic, instal·ladora d’ombres urbanes, especialista en cobertes verdes, rehabilitador energètic de barri, assessora en ventilació natural o experta en arquitectura bioclimàtica popular. Exemples clars? Algú que ajude una família major a adaptar un pis antic perquè no siga una trampa de calor en juliol. Algú que transforme una escola amb patis ombrejats, pèrgoles vegetals, fonts, paviments frescos i aules millor ventilades. Algú que convertisca una residència de persones majors en un espai segur davant les onades de calor.
També hi haurà molt de treball al voltant de l’aigua. En un territori mediterrani, l’aigua sempre ha sigut cultura, poder, conflicte i supervivència. Però ara ho serà encara més. Necessitarem gestors de reutilització d’aigües, tècnics en captació de pluvials, restauradors de séquies, especialistes en drenatge urbà sostenible i persones capaces de transformar carrers durs i impermeables en espais que absorbisquen, filtren i aprofiten l’aigua de pluja.
Imaginem un poble que cada vegada patix més pluges torrencials. Abans, la resposta era fer més formigó i desaiguar més ràpid. Ara caldrà pensar d’una altra manera: jardins de pluja, basses de laminació, voreres drenants, barrancs restaurats, horts urbans que actuen com a esponges i places que no només servisquen per aparcar, sinó també per protegir. Tot això requerirà enginyeres, jardiners, paletes, urbanistes, brigades municipals formades i empreses locals especialitzades.
Els camps també canviaran. O canviaran, o patiran fins a l’esgotament. El llaurador del futur no serà només un productor d’aliments. Serà també un gestor d’emissions, un cuidador del carboni del sòl, un administrador de biodiversitat, un regulador del paisatge i un agent fonamental en la prevenció d’incendis, sequeres i erosió. Cada decisió agrícola —com es treballa la terra, quina coberta vegetal es manté, com es gestiona l’aigua, quins adobs s’utilitzen, com es tanquen els cicles de nutrients— tindrà conseqüències climàtiques.
Un agricultor que manté cobertes vegetals entre els arbres no està només “deixant herba”. Està protegint el sòl, millorant la infiltració de l’aigua, reduint l’erosió, afavorint insectes útils i capturant carboni. Una cooperativa que calcula la seua petjada de carboni i ajuda els socis a reduir fertilitzants químics, compostar restes agrícoles o optimitzar el reg està creant una nova professió: l’assessor agrícola climàtic. Una persona que combina coneixement de la terra, dades meteorològiques, economia cooperativa i sostenibilitat potser serà tan necessària com abans ho era el capatàs de finca.
També creixeran els treballs vinculats a la restauració d’ecosistemes. No parlem només de plantar arbres, com si això fora una recepta màgica. Parlem de reconstruir relacions trencades: recuperar zones humides, reconnectar barrancs, restaurar dunes, regenerar sòls degradats, eliminar espècies invasores, crear corredors ecològics, recuperar marges agrícoles i ajudar els ecosistemes a ser més resistents davant la calor, la sequera i les pluges extremes.
Un restaurador d’ecosistemes pot treballar en una marjal perquè torne a acollir aus, filtre aigua i protegisca davant inundacions. Pot recuperar una rambla perquè deixe de ser un abocador i torne a funcionar com a corredor de vida. Pot dissenyar una franja forestal amb ramaderia extensiva per reduir el risc d’incendi. Pot acompanyar un ajuntament que vol transformar solars abandonats en microboscos urbans. És una professió científica, sí, però també de paciència, observació i humilitat. Restaurar un ecosistema és acceptar que la natura no és decorat, sinó infraestructura vital.
En les muntanyes i els boscos veurem també oficis que recuperen una importància que mai haurien d’haver perdut. Pastors vinculats a la prevenció d’incendis, brigades forestals durant tot l’any, gestors de paisatge mosaic, tècnics en silvopastura, recol·lectors de biomassa, guies de custòdia del territori. No cal recordar els incendis només quan ja tenim el foc damunt. La nova era climàtica exigirà previndre molt abans. I això vol dir treball estable, arrelat al territori, no només contractes d’emergència quan arriba l’estiu.
Un altre gran camp serà la salut preventiva climàtica. La calor extrema no ens afecta igual a totes. Colpeja més fort les persones majors, les xiquetes i xiquets, les persones amb malalties, les treballadores exposades, les famílies que viuen en cases mal condicionades i la gent que està sola. Per això necessitarem perfils professionals capaços d’unir salut, clima i comunitat.
Posem exemples. Una tècnica municipal que identifique quins barris tenen més risc durant una onada de calor. Un professional sanitari que recomane canvis d’horaris laborals per a persones exposades al sol. Una educadora que ensenye en escoles com protegir-se de la calor sense tancar-se al món. Una treballadora social que active xarxes veïnals perquè cap persona major quede a soles durant els dies més perillosos. Un arquitecte que col·labore amb metges per adaptar habitatges vulnerables. La salut del futur no començarà només en l’hospital. Començarà en el carrer ombrejat, en la casa ventilada, en l’aliment saludable i en la comunitat que cuida.
I al costat dels refugis climàtics haurem de parlar també de refugis de convivència. Espais frescos, accessibles i segurs on la gent no sols es protegisca de la calor, sinó també de la soledat, de la por i de l’aïllament. Biblioteques, centres socials, escoles obertes, mercats, casals, antics edificis rehabilitats. Estos espais necessitaran dinamitzadors comunitaris, mediadors, educadores ambientals, programadors culturals i persones capaces de convertir un lloc fresc en un lloc viu. Perquè un refugi climàtic no hauria de ser només una sala amb aire condicionat. Hauria de ser una promesa de comunitat.
La nova era climàtica també donarà una segona vida als oficis de reparar. Durant anys, la societat de consum ens va educar en una idea absurda: quan una cosa es trenca, es tira. Però eixa lògica ja no cap en un planeta ferit. Necessitarem reparadors de roba, calcer, bicicletes, mobles, electrodomèstics i dispositius electrònics. Tallers de barri, bancs d’eines, mercats de reutilització, modistes de nova generació, restauradors de materials, joiers de recuperació.
Potser una de les professions més modernes del futur serà, simplement, saber arreglar. Una jove que transforme roba usada en peces noves. Un fuster que recupere portes antigues per a cases rehabilitades. Una tècnica que repare ordinadors i mòbils per allargar-ne la vida. Un taller cooperatiu que ensenye a reparar bicicletes i reduïsca la dependència del cotxe. Tot això és ocupació verda, encara que no sempre porte casc blanc ni aparega en els grans informes.
Els artistes també tindran un paper inesperat. Molts es convertiran en reutilitzadors de materials, alquimistes contemporanis capaços de donar una segona vida a allò que el mercat havia condemnat al fem. Fusta, roba, metalls, ceràmica, plàstics, lones, vidres, mobles trencats o ferralla podran tornar al món transformats en obra, mobiliari, escenografia, instal·lació, artesania o memòria col·lectiva.
Un artista que crea escultures amb restes industrials no només fa una peça bonica. Pot estar generant consciència, reduint residus, recuperant oficis i obrint un mercat local de materials reutilitzats. Una companyia de teatre que fabrica escenografies amb objectes recuperats està practicant economia circular. Una escola d’art que treballa amb residus del barri pot convertir la creació en pedagogia climàtica. L’art climàtic no serà només denúncia; serà també pràctica material.
Les comunitats energètiques obriran igualment noves oportunitats. No sols faran falta enginyers o instal·ladors de plaques solars. També persones que expliquen, acompanyen, gestionen assemblees, interpreten factures, tramiten ajudes, detecten pobresa energètica i garantisquen que l’energia renovable no siga només un negoci, sinó una eina de justícia social. Una mediadora energètica pot ajudar una família a entendre per què paga tant de llum. Un gestor d’autoconsum comunitari pot coordinar una instal·lació compartida en un polígon industrial. Una administrativa especialitzada pot fer possible que una ajuda pública arribe a qui més la necessita.
En les empreses també apareixeran figures cada vegada més habituals: responsables de petjada de carboni, tècnics d’adaptació climàtica, especialistes en compra sostenible, auditors de circularitat, consultores en biodiversitat corporativa. Però ací cal anar amb compte. El món no necessita maquilladors verds. Necessita professionals capaços de dir la veritat, mesurar impactes, reduir consums i canviar processos. No es tracta de posar una fulla verda al logotip, sinó de transformar la manera de produir, transportar, consumir i gestionar residus.
L’educació serà un altre territori essencial. Necessitarem docents, formadors, divulgadores, guies, comunicadors i creadors de materials pedagògics capaços d’explicar la complexitat sense paralitzar. No n’hi haurà prou amb ensenyar què és el canvi climàtic. Caldrà ensenyar com s’hi viu, com s’hi treballa, com s’hi participa i com s’hi actua. Les escoles, els instituts, la Formació Professional, les universitats populars i els centres de formació hauran de convertir-se en laboratoris d’adaptació.
Ara bé, convé no idealitzar. La nova economia climàtica no serà justa per si sola. Pot crear ocupacions dignes o pot crear precarietat verda. Pot repartir oportunitats o concentrar beneficis. Pot revitalitzar pobles o convertir-los en aparadors sostenibles per a uns pocs. Tot dependrà de les polítiques públiques, de la formació, de la inversió, de la negociació social i de la capacitat col·lectiva per orientar el canvi.
Quan pensem en les pròximes generacions, per tant, no ens preguntem només de què treballaran. Ens preguntem quin món les estarà esperant. I sobretot, ens preguntem si haurem sigut capaços de preparar-les per a treballs amb sentit, arrelats a la vida i útils per a la comunitat.
Potser els nous treballs del futur no seran tan nous. Potser consistiran a tornar a fer bé coses que havíem oblidat: ombrejar una plaça, reparar una cadira, cuidar una persona major, conservar una font, protegir una séquia, cultivar sense esgotar la terra, restaurar un barranc, compartir energia, transformar residus en bellesa, previndre una malaltia abans que arribe. La diferència és que ara tot això ja no serà nostàlgia. Serà supervivència. I també, si sabem fer-ho bé, una forma nova d’esperança.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
