Amb l’adveniment de l’anomenada Transició democràtica i l’arribada, l’any 1979, de la primera corporació municipal democràtica de València, de signe progressista —PSPV-PSOE i PCPV-PCE—, la Gran Fira de València començà a experimentar diversos canvis. Amb l’entrada en els temps democràtics, els nous dirigents municipals tenien la urgència de fer reviscolar una Gran Fira de València erràtica, anquilosada i desorientada, procedent del franquisme, atenent també la necessitat ciutadana de recuperar una festa més popular i més vinculada a l’expressió de les identitats locals en el marc del naixent estat de les autonomies.
En este context, a partir de 1979 s’assistix a una certa descentralització d’actes i atraccions cap a altres zones de la ciutat, algunes perifèriques, de manera que el passeig de l’Albereda queda reservat per a actes tradicionals com ara la Batalla de Flors i algun altre esdeveniment, al mateix temps que es mantenia el clàssic Certamen Musical a la Plaça de Bous i els castells de focs artificials al vell llit del riu. Tímidament, en el programa de la Gran Fira de 1979 ja s’hi advertia algun canvi destacable, com ara la programació, dins del cicle dels nous Festivals de Vivers, d’actuacions com les de Joan Manuel Serrat, Núria Espert i Rafael Alberti, a les quals s’afegia un Festival del País Valencià —ja s’havia celebrat un Festival Folk del País Valencià entre 1972 i 1973—, la qual cosa contrastava amb el perfil dels anteriors Festivales de España, més centrats en el teatre clàssic, el ballet, la sarsuela o el folklore estranger. Pel que fa als esports, s’anunciaven competicions d’atletisme, ciclisme, natació (travessia del Port), aerostació, rugbi, escacs i patinatge.
El fonament del nou enfocament de la Gran Fira de València es pot captar clarament en una entrevista que el Butlletí d’Informació Municipal (número 7, 1980) feia a Enrique Real, el regidor del PSOE que va estar al capdavant de la Regidoria de Festes entre 1979 i 1991. En la introducció de l’entrevista es diu que en els últims anys «la Fira havia anat esmorteint-se, perduda entre blocs de ciment i lluny de l’esperit que la va fer nàixer». Ja en l’entrevista el regidor socialista declarava que, en primer lloc, s’havia tornat la Gran Fira al seu lloc d’origen i, a més, s’havien agrupat «les activitats artístiques, culturals i de diversió que han donat la fama a aquesta Fira», alhora que «s’han fet esforços per millorar els actes tradicionals donant-los una qualitat com a espectacles que s’havia perdut». Quant a la Batalla de Flors, l’objectiu era estabilitzar-la, ja que «quan la Fira estava en Hermanos Maristas perdia la seua raó de ser, perquè el seu marc natural és l’Albereda». I confessa haver escrit a «totes les entitats ciutadanes, comercials, bancàries, culturals… perquè ens diguen quina va a ser la seua participació en la batalla», col·laborant econòmicament o amb carrossa, emfatitzant l’aposta per la flor, d’acord amb els artistes fallers, i no «pels paperets de colorins». Quant als Festivals de Vivers, el Butlletí preguntava a Real què hi pensava, ja que, segons la publicació, amb anterioritat havien estat «prou allunyats de la realitat artística i cultural del nostre país». El regidor contestava que ja estava en marxa un programa «equilibrat» per a donar cabuda «a totes les manifestacions artístiques que tenim els valencians», però des d’una perspectiva plural i diversa que incloïa «una nit exclusivament dedicada a la cançó del País Valencià amb l’actuació de tots els conjunts o persones que hi han volgut participar». També es pronunciava a favor de reforçar els pavellons firals, amb èmfasi en la joventut, i d’intensificar l’oferta pirotècnica i els esports. L’entrevista la tancava Real convençut que «la Fira està mig morta i hem d’ajudar tots, perquè jo a soles no puc. I la Fira val tots els esforços».
En el programa firal de 1980 havia augmentat l’oferta de competicions esportives i destacava el Pavelló 80, juntament amb els pavellons instal·lats a l’Albereda (sols constaven els de la Falla Exposició, Falla Avinguda de l’Oest i Junta Central Fallera), on s’anunciaven diverses actuacions estel·lars com ara Los Pecos o Tequila. També destacava alguna novetat en el programa firal, pròpia dels nous temps de reivindicacions democràtiques i populars, com fou l’eixida des de Quart de Poblet de la II Volta Ciclista Antinuclear i Ecologista al País Valencià, o les populars corregudes de joies i el concurs de tir i arrossegament en el llit del Túria, al costat del pont del Real. Així mateix, hi havia programada una interessant oferta de teatre clàssic i contemporani i de dansa (ballet d’Antonio Gades), així com una Nit de la Cançó, amb actuacions de Lluís Miquel i els 4 Z, Al Tall, Carles Barranco, Lluís el Sifoner i Paco Muñoz.
Fent-se ressò d’estos canvis, el 26 de juliol de 1980, Jaime Millás va publicar un article a El País titulat «La Feria de Julio de Valencia, recuperada para la cultura». Hi parlava de la recuperació popular de la Fira mitjançant la programació dels Festivals de Vivers com a revulsiu, atès que la Fira «entró en una larga etapa de decadencia que este año se ha querido frenar trasladando la feria y los pabellones a La Alameda, su antiguo emplazamiento, al tiempo que se cuidaba la organización de estos festivales en base a exigentes criterios culturales», en referència sobretot a la programació de teatre clàssic, als recitals d’importants cantautors o a l’esmentada Nit de la Cançó, «que reúne los valores más consolidados del movimiento de renovación de la canción popular valenciana».
Un dels grans símbols de la Gran Fira clàssica havia estat el Pavelló Municipal, realitzat per Carles Cortina en 1926. Però després d’instal·lar-se per darrera vegada a l’Albereda durant la Fira de 1972, l’any 1973 fou traslladat als Jardins dels Vivers, on es convertí en un dels seus espais més emblemàtics. Tanmateix, un fort temporal de vent el va destruir el setembre de 1980, fet que marcà simbòlicament el final d’una època, ja que el pavelló no tornà a reconstruir-se mai més.
El 1981 les preseleccions falleres es traslladaren al saló columnari de la Llotja i aparegueren les partides de pilota valenciana al trinquet de Pelayo amb el patrocini municipal. També als Jardins del Real tingueren lloc els concerts de Joan Manuel Serrat, Lluís Miquel, Paco Muñoz, La Trinca o Els Pavesos, amb la important novetat de l’organització de grans revetles populars als barris per part de l’Ajuntament. Este fet suposava un intent de descentralització extensa de la Gran Fira de València, eixamplant els seus espais tradicionals (l’entorn de l’Albereda, la plaça de bous i els Jardins del Real) cap a altres zones de la ciutat, amb la voluntat de popularitzar massivament la popularment coneguda com a “Fira de Juliol” i acostar-la als barris. Aquell any fou el primer des de 1952 en què la cremà d’una falla no tancava el programa firal ni s’instal·laven els pavellons fallers, després de quasi tres dècades aportant un cert enfortiment popular a la Gran Fira. Així que el 1981 desaparegueren definitivament els històrics pavellons, que havien estat presents en la Gran Fira durant 109 anys, és a dir, des dels seus mateixos orígens. Este fet, unit a l’eixida dels Jocs Florals de la Fira durant els anys setanta, simbolitzava la fi d’uns elements distintius de caràcter històric i aguditzava la incertesa sobre la futura orientació de la festa. Per esta raó s’intensificaren els discursos que evidenciaven la decadència firal, combinant les declaracions nostàlgiques amb les apel·lacions a la necessària renovació de la Fira.
En el programa firal de 1982 s’afegiren als concerts importants noms del moment com el grup Al Tall, Maria del Mar Bonet, Quilapayún, Els Pavesos i Núria Feliu, o el mim Marcel Marceau, alhora que es posaven en escena obres d’Albert Camus, Federico García Lorca o Bertolt Brecht. Aquell any les preseleccions falleres tornaren als Vivers i s’incorporà un Festival de Jazz d’Estiu, celebrat a la plaça de bous. D’esta manera, la programació dels Festivales de España, nascuts durant el franquisme, es reconvertia definitivament en un cicle de concerts als Jardins del Real, obrint-se a les noves tendències musicals i escèniques i mostrant una major sensibilitat per la música i la cançó en valencià, que en aquells anys experimentaven un considerable impuls a recer de les reivindicacions autonomistes del valencianisme cultural i polític. Pel que fa a les revetles de la Fira d’aquell any, se’n podien gaudir en zones ben diferents de la ciutat, com el Carme, el Cabanyal, Patraix, Tres Forques o Morvedre.
El 1983 s’hi van introduir algunes novetats, com ara els festivals infantils als Vivers, encara que els darrers anys ja s’hi organitzaven activitats adreçades als xiquets. En els festivals per als adults continuà l’aposta per la música, el teatre, el ball i la dansa, amb artistes i autors més contemporanis, com ara Ananda Dansa, Dario Fo, Ibsen, Juan Carlos Senante, Alberto Cortés, Manolo Sanlúcar, Felipe Campuzano o l’Orquesta Mondragón, així com per la cançó en valencià, amb Al Tall, Raimon o Lluís Miquel. També se celebrà una entrada de moros i cristians entre les Torres de Quart i les de Serrans, encara que les revetles es reduïren a una única celebració a la plaça de la Mare de Déu. En canvi, l’oferta de competicions esportives continuava sent molt abundant, inclosa la pilota valenciana. Els tradicionals castells de focs artificials i la fira d’atraccions completaven el programa.
Uns anys després, el 1988, la Gran Fira continuava pivotant sobre les actuacions, les representacions escèniques i els concerts per a grans i menuts, el Certamen de Bandes, els esports, la fira d’atraccions, la fira taurina i la Batalla de Flors com a acte de cloenda. Hi destacaven algunes apostes, com les impactants representacions de La Fura dels Baus al Mercat d’Abastos, la incorporació d’alguns actes commemoratius del 750 aniversari de la Conquesta de València, un concurs de playbacks o la inclusió en el programa firal de les tradicionals festes patronals en honor del beat Gaspar Bono. Amb tot, ja havien desaparegut els intents de descentralitzar les revetles i altres actes, i s’acusava tant el buit deixat pels pavellons com la desaparició provisional de les preseleccions falleres el 1983. Això mantenia la sensació d’estancament del model festiu de la Fira, tot i els importants intents de renovació.
En tot cas, i com a balanç, els aires democràtics del nou consistori progressista, especialment durant l’alcaldia de Ricard Pérez Casado (1979-1989), impulsaren durant els anys de la Transició l’aposta per reorientar i revitalitzar la Gran Fira, introduint-hi una programació atractiva i popular, especialment dirigida a un públic jove. Es tractava de reeditar els «bons temps» de la Gran Fira, que en part havien tornat entre els anys cinquanta i seixanta amb l’impuls dels pavellons fallers, però ara des d’un enfocament un poc més horitzontal i transversal i amb una gestió cultural més professionalitzada. Cal destacar, en este sentit, la programació de les Nits de València a partir de 1984 — conformada per espectacles teatrals i música a l’aire lliure—, la descentralització d’activitats en espais com la plaça del Patriarca, la plaça de Manises, l’antic Mercat d’Abastos o la plaça de Llorenç de la Flor (el Cabanyal), la contractació del català Carles Decors com a director artístic de la programació de la Gran Fira entre 1984 i 1987 —amb fites com el concert d’Ana Belén i Víctor Manuel al camp de Mestalla el 1987—, o la incorporació del Palau de la Música, inaugurat per l’Ajuntament de València també el 1987, a les activitats firals.
Tanmateix, el canvi polític al consistori municipal el 1991, amb l’arribada al govern de la coalició formada pel Partit Popular i Unió Valenciana, presidida per l’alcaldessa Rita Barberá, va situar la nova majoria conservadora al capdavant de la Gran Fira de València. Este fet es va traduir en l’abandonament de les línies renovadores impulsades durant l’etapa socialista i va propiciar la deriva immobilista d’una gran festa urbana que havia conegut temps millors.
