Vulguem o no, valencianets i valencianetes, ens hem d’aferrar a la cita, tan sovint posada en la trona que va dir Gramsci. Pessimisme de la intel·ligència optimisme de la voluntat. Tota una consigna.
Eixe posicionament és i ha estat una constant en la vida valenciana. Altrament, ens resultaria impossible de viure amb un mínim de serenor. Especialment, si considerem la part política de la nostra vida.
Només cal constatar una mica on som i com anem per a ser, ni que siga a llarg termini, un país discretament normal.
Una mirada lleugera ens pot fer creure que tindre una certa estructura econòmica, social, cultural i fins i tot política ens ofereix una discreta idea de normalitat. Entesa aquesta dins el concepte europeu de democràcia parlamentària. Això és ser prou crèdul.
Aquesta estructura, en un sentit ample, és posseïda per forces alienes als nostres interessos. Resulta, però, cert que les podem vore eixes estructures. Mirem ara ací les tres més bàsiques per la lluentor que solen tindre. L’executiva, la legislativa i la judicial. De la resta: economia, cultura o societat bàsica, en parlarem un altre dia.
La primera, ni en temps quan un cert govern d’esquerres podia actuar, va fer altra cosa que adaptar-se, sovint malament, al que li venia dat. I sense atrevir-se a fer passos més progressistes. Actuaven amb por i molt sovint mirant més cap als costats que no als propis interessos de classe. El dia a dia teatral els ofegava més que el control de les accions. Tot parava massa en espectacle i poca molla. Ara, amb el PP al poder tampoc, clar.
La legislativa actuà igualment amb por, però amb un temor que impedia tindre una mirada llarga, fora de la immediatesa i ofegada per l’espant a perdre els escons que tenien. El pecat major era en el fons la manca, ni dels uns ni dels altres, ni dels de més enllà tampoc, d’una idea de país. Ni de regió d’Espanya, ni de nació federada, ni, pitjor encara, sense l’atreviment de transformar seriosament les províncies per exemple. Feia l’efecte que era un repte massa gran. En aquests moments ni es planteja cap altra cosa que no siga un statu quo de la mà del partit de dreta majoritari.
La judicial, molt poderosa no ens enganyem, n’és una estructura de la qual es parla poc del seu fons. No és ni tan sols molt coneguda i com tota estructura semioculta inclou una mena d’etnocentrisme de personal totalment aliè als interessos valencians.
Designats els seus membres en entorns i forma poc democràtics tenen la seua idea del que ha de ser la societat. La seua trajectòria és massa llarga i poderosa per a convertir-se en una altra cosa i el seu model és l’estat nacional espanyol.
Davant aquest panorama què fem? Confiar en la democràcia que tenim? Gramsci s’imposa.
