El 27 de juliol del 1276 va morir Jaume I, comte de Barcelona, comte d’Urgell, rei d’Aragó, rei de València, rei de Mallorca, senyor de Montpeller i vescomte de Carlat.
Després de la desfeta de Llutxent (la Vall d’Albaida), en què no va participar a causa d’una malaltia, el 27 de juny el rei va partir de Xàtiva i va arribar a Alzira l’endemà. La seua intenció era continuar cap a València i d’allà a Poblet, però la seua salut empitjorava i l’estada a la la Casa Reial o Casa de l’Olivera de la capital de la Ribera Alta es va prolongar setmanes. A l’església de Santa Maria, hui desapareguda, va abdicar i va deixar les operacions en mans de l’hereu. Allí mateix va dir als seus fills que havia augmentat deu vegades el poc que li havia lliurat el seu pare. Aquesta afirmació, en bona part exagerada, ens mostra quina era la idea que el rei tenia de la seua persona i del seu paper en l’acreixement, la renovació i el prestigi que havia procurat a la Corona de Catalunya-Aragó.
El rei, malalt, va eixir d’Alzira cap a València després del 23 de juliol. El 26 de juliol, ja al Cap i casal, va signar els tres últims diplomes i el 27 va traspassar. A més, el lloc de la mort el ratifica una nota que acompanya el registre 38 de la Reial Cancelleria de l’Arxiu Reial de Barcelona o Arxiu de la Corona d’Aragó.
Els darrers anys de vida del rei foren torbats per la mort de la seua jove amistançada Berenguera Alonso, per una gravíssima crisi interna originada en la insegura política que mantenia amb els nobles i en la gelosia que sentia pel primogènit, l’infant Pere, i agreujats per l’absoluta pèrdua de control de la situació. Davant l’evidència de la traïció del fill il·legítim Ferran Sanxis, capitost de la revolta feudal, i una nova rebel·lió dels musulmans valencians, va haver de confiar, finalment, en l’infant.
Les seues despulles foren dipositades a la catedral de València, al costat de l’altar de Santa Maria, fins al maig del 1278, quan amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume fou traslladat al monestir de Poblet, on fou soterrat.
Nascut a Montpeller el 1208, fill del comte-rei Pere II i de Maria de Montpeller, va ser el sobirà del casal de Barcelona que va incorporar la major extensió territorial a l’edifici polític catalanoaragonès. Per aquest motiu va rebre el sobrenom de Conqueridor. Després de la derrota i la mort del seu pare a Muret (1213), Jaume I va renunciar a l’empresa occitana i va orientar l’expansió cap al mar i cap al sud.
Jaume I, amb el suport i els recursos de les classes mercantils catalanes, va ser l’impulsor de la conquesta de Mallorca, Eivissa i Formentera (1229-1235). I amb el suport de les oligarquies aristocràtiques catalanes i aragoneses, de la conquesta de Valencià (iniciada el 1210 en temps del seu pare Pere II i completada el 1296 durant el regnat del seu net Jaume II). Jaume I va incorporar més de les tres quartes parts del territori valencià (des dels ports de Beseit fins al port de Biar) i va dotar València com a cap i casal i, per extensió, el conjunt del territori, d’uns furs i unes institucions de govern (1261) que va derivar en la creació del Regne de València com a entitat pròpia.
Jaume I també ha passat a la història com el sobirà del casal de Barcelona que va ocupar aquesta dignitat més temps. Va regnar 63 anys, tot i que els primers cinc, per la seua minoria d’edat, el govern va ser exercit pels cavallers templers catalanoaragonesos, que van dur la regència amb encert. Incorporat progressivament a les tasques de govern a partir dels 10 anys, tota la vida mantindria una excel·lent relació amb l’estament mercantil de Barcelona, format en bona part per la comunitat jueva local que, juntament amb els templers, es va convertir en el seu principal aliat polític davant la voracitat de les aristocràcies catalana i aragonesa.
Fonts: Stefano Maria Cingolani, «Jaume I», Visat, PEN Català, 2008 / Marc Pons, «Mor Jaume I el Conqueridor», El Nacional, 2018 / Enciclopèdia Catalana
