La passada nit del 21 de juliol, l’Assemblea de Presidents i Presidentes de Falla va rebutjar la proposta de la Junta Central Fallera, depenent del govern de dreta i extrema dreta de l’Ajuntament de València, d’ampliar l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats a tres dies durant les festes falleres. Tot i que la iniciativa, preparada sense informes tècnics rigorosos i sense escoltar la pluralitat de veus i interessos del món faller, va obtindre una majoria de 203 vots a favor, 123 en contra i 1 abstenció (sobre un total de 327 presidents i presidentes participants), no va assolir la majoria qualificada de dos terços exigida pel reglament de la Junta Central Fallera. Per a aprovar la modificació calien 218 vots favorables, de manera que la proposta va quedar desestimada.
I és que l’acte de l’Ofrena de Flors s’ha convertit en el gran tema de debat de les Falles. Cada any augmenta el nombre de participants, s’allarguen els horaris, es multipliquen els problemes organitzatius i tornen a aparéixer les mateixes preguntes: cal un tercer dia? Un nou itinerari? Més control dels temps? Tanmateix, totes estes propostes partixen d’una mateixa premissa: que el problema és organitzatiu. I probablement no ho és. El problema és històric, cultural i sociològic.
Per a intentar entendre el fons de la qüestió anem a recórrer a una metàfora cinematogràfica. En la pel·lícula “Alien, el vuité passatger” (Ridley Scott, 1979), una criatura alienígena procedent d’una nau extraterrestre s’introduïx dins d’una nau espacial humana. Al principi passa desapercebuda. Però, a poc a poc, va manifestant-se fins a convertir-se en l’element que acaba condicionant tota la vida de la nau, intentant destruir-la des de dins.
En Alien, el monstre penetra a la nau des de l’exterior. En les Falles, la criatura alienígena va arribar de la mà d’un àlien encara més gran: el franquisme. L’Ofrena va ser el cos estrany que el règim va implantar en la festa. No per substituir-la, sinó per colonitzar-la des de dins i conduir-la, a poc a poc, cap a una altra lògica. L’Ofrena, tal com hui la coneixem, és una invenció relativament recent, impulsada durant els primers anys de la dictadura per transformar una festa popular, satírica i potencialment incòmoda en una celebració compatible amb els valors del nacionalcatolicisme.
La paradoxa és que aquella criatura, creada amb una finalitat política molt concreta, no sols va sobreviure al règim que la va engendrar, sinó que acabà emancipant-se del seu creador, convertint-se en el perillós vuité passatger, adquirint nous significats, funcions i formes de legitimitat fins a convertir-se en l’acte central de les Falles. Hui ja no és una simple cerimònia religiosa sinó un enorme ritual identitari, emocional, mediàtic i econòmic que condiciona i parasita bona part de la festa. I és precisament ací on rau el problema. El debat actual gira al voltant de si calen dos dies o tres dies d’Ofrena. Però la qüestió central és una altra: com hem arribat al punt que un sol element de la festa haja crescut tant que amenace de desbordar i desestabilitzar l’equilibri del conjunt?
L’àlien entra en la nau
Per entendre l’Ofrena actual cal tornar als seus orígens. La seua aparició respon a un context polític molt concret i no a una evolució espontània de la festa fallera. La devoció a la Mare de Déu dels Desemparats és, sens dubte, molt més antiga. La seua advocació naix al segle XV i, al llarg dels segles, acaba convertint-se en un dels principals referents religiosos i emocionals de la ciutat de València. Fins ben entrat el segle XX, les dos celebracions seguien camins completament diferents. Les Falles estaven baix l’advocació de Sant Josep, i el seu eix central era el cadafal satíric, del foc, de la pólvora i de la sociabilitat veïnal. La festa de la Mare de Déu dels Desemparats tenia el seu propi calendari, els seus propis rituals i la seua pròpia comunitat devota.
Les Falles, encara que durant les primeres dècades del segle XX començaren a institucionalitzar-se i a perdre part del seu esperit carnavalesc originari, continuaven conservant una forta tradició satírica, crítica i popular. Eren una festa arrelada als barris, vinculada a les classes populars urbanes i percebuda sovint amb recel pels sectors més conservadors. Durant la Segona República moltes comissions s’identificaren amb els nous valors democràtics i laics, i durant la Guerra Civil les Falles arribaren a convertir-se en un instrument de mobilització simbòlica al servei de la causa antifeixista.
Quan les tropes franquistes ocuparen València, el nou règim era plenament conscient de la càrrega simbòlica que representaven. Per al franquisme, deixar intactes les Falles significava mantindre viu un espai de memòria popular difícilment compatible amb el nou projecte polític. Però l’estratègia no consistí a prohibir-les, sinó a transformar-les des de dins, resignificant-les d’acord amb els principis del nacionalcatolicisme. Calia conservar-ne la capacitat de mobilització popular, però canviant-ne el centre simbòlic. La sàtira havia de quedar limitada i censurada; el component carnavalesc, disciplinat; i la religió havia d’ocupar un lloc central dins del nou relat festiu.
És en este context quan apareix l’Ofrena fallera. La primera Ofrena informal tingué lloc l’any 1941, anomenada Festa de la Clavariessa, impulsada des de les noves autoritats franquistes i inspirada en iniciatives anteriors vinculades al món de les festes marianes. Quatre anys més tard quedà institucionalitzada dins del programa oficial.
Això és, precisament, el que constituiria l’entrada de l’alien dins de la nau. Una criatura creada deliberadament per modificar el rumb d’una festa que el franquisme considerava massa popular i marcada pel seu passat republicà.
Quan la criatura es va emancipar
Amb el temps, una institució creada amb una determinada finalitat política acaba adquirint autonomia, adaptant-se als canvis socials i resignificant-se una vegada i una altra fins al punt que els seus significats originals pràcticament desapareixen. Durant els primers anys de la postguerra, l’Ofrena fou, sobretot, una expressió del nacionalcatolicisme. Les flors no simbolitzaven únicament la devoció a la Mare de Déu; representaven també l’adhesió pública al nou règim, la reconstrucció moral d’una ciutat derrotada i la integració de les Falles dins del projecte polític del franquisme. Però la societat valenciana començà a transformar-se profundament a partir dels anys seixanta, especialment arran de la declaració de les Falles com a Festa d’Interés Turístic Internacional en 1967.
L’Ofrena deixà de ser principalment un ritual polític i religiós per convertir-se, cada vegada més, en un gran espectacle ciutadà. Les dades de l’expansió parlen per si mateixes: d’uns 10.000 participants l’any 1957 es va passar a 20.000 el 1963, 40.000 el 1968 i al voltant de 65.000 el 1971.
Amb tot, un sector minoritari, però molt purista, del catolicisme valencià sempre va considerar l’Ofrena una banalització i una vulgarització de la devoció mariana. D’altra banda, la televisió també hi va exercir un paper determinant. El que havia nascut com una eina de nacionalcatolització començava ara a funcionar també com un extraordinari producte de promoció turística de les Falles i València.
Amb l’arribada de la democràcia es produí una nova mutació. La càrrega ideològica franquista s’anà dissolent, però l’Ofrena no sols no perdé protagonisme, sinó que continuà augmentant-lo. El seu significat havia canviat. El centre de gravetat es desplaçava des de la religió cap a la identitat festiva. Cada vegada més fallers i falleres hi participaven no tant per una motivació estrictament devocional com perquè aquell acte representava la màxima expressió pública de la seua pertinença al món faller. Desfilar davant de la ciutat, compartir el ritual amb la comissió i formar part d’aquell immens corrent humà acabà convertint-se en una poderosa experiència emocional i identitària.
Paral·lelament, al voltant de les Falles es desenvolupa un ecosistema econòmic emergent. La confecció d’indumentària tradicional, els espolins, els teixidors, els orfebres, les floristeries, les perruqueries, els estudis fotogràfics, les productores audiovisuals i nombrosos sectors comercials troben en l’Ofrena un dels seus principals motors d’activitat. La declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2016 encara consolidarà més la imatge de l’Ofrena com un dels grans emblemes visuals de la festa.
Però esta transformació encara va més enllà. Quan les institucions públiques, els organismes de promoció turística, els mitjans de comunicació i les grans marques utilitzen reiteradament les imatges de l’Ofrena per projectar València al món, el ritual adquirix una nova funció. Ja no representa únicament els fallers. Representa la ciutat sencera. Els milers de participants passen a formar part, moltes vegades sense ser-ne plenament conscients, d’una enorme escenografia urbana destinada a construir una determinada imatge de València: una ciutat amable, acolorida, hospitalària, tradicional, mediterrània i profundament atractiva per al consum turístic. Els fallers es convertixen així en els figurants d’una gran campanya de promoció urbana.
Sense saber-ho, milers de fallers aporten cada any una immensa quantitat de treball simbòlic gratuït. Amb la seua participació construïxen les imatges que després circularan pels mitjans de comunicació, les xarxes socials, les campanyes promocionals i els vídeos institucionals. El ritual genera emoció col·lectiva, però també genera valor econòmic, marca comercial i alimenta procesos de mercantilització, gentrificació i reconfiguració de la ciutat en clau neoliberal.
És en este punt quan la criatura creix encara més perquè sintonitza perfectament amb les lògiques de la societat contemporània: la construcció d’identitats col·lectives, l’espectacularització dels rituals, la mercantilització de la cultura, la promoció de les ciutats com a marques globals i el consum massiu d’experiències. És ací on la metàfora de l’Alien adquirix tot el seu sentit. La criatura no sols ha sobreviscut al règim que la va introduir dins de la nau. Ha crescut i ha acabat convertint-se en el motor més potent de tot el sistema festiu faller, fins al punt que ja no servix únicament per a explicar les Falles: servix també per a vendre la ciutat que les acull.
Ofrenar o ofrenar-se?
Esta transformació ha fet possible l’aparició d’una figura pràcticament inexistent fa només unes dècades: l’ofrener/ofrenera. No es tracta necessàriament d’un faller en el sentit tradicional, vinculat durant tot l’any a la vida del casal i a les obligacions de la comissió. El que busca és participar en un moment molt concret: desfilar en l’Ofrena. Les comissions, necessitades sovint de recursos econòmics, han facilitat esta incorporació. A canvi de la quota corresponent, és possible vestir la indumentària tradicional i formar part del ritual sense haver recorregut tot el camí comunitari que històricament conduïa fins allí. La relació amb la festa es transforma així en una experiència més puntual, més flexible i més pròxima a les lògiques contemporànies del consum cultural. L’ofrener/ofrenera compra una experiència: compra emoció, identitat, records, fotografies i, sobretot, la possibilitat d’ocupar un lloc dins del gran relat visual de les Falles.
L’Ofrena funciona també com un marcador de distinció d’una classe mitjana aspiracional que, malgrat les dificultats econòmiques creixents, encara disposa dels recursos necessaris per a assumir el cost de la indumentària, de les flors, de la perruqueria, de la fotografia, del vídeo i de tots els elements que envolten l’experiència. No és un luxe reservat a unes elits, però tampoc és una pràctica gratuïta. Es tracta d’un consum cultural i emocional que proporciona identitat, reconeixement i un cert prestigi simbòlic, i és precisament esta combinació la que explica bona part del seu atractiu.
Així, el que inicialment era un acte d’oferiment ha esdevingut també un espai de producció de valor simbòlic. Quasi sense adonar-nos-en, hem passat de fer una ofrena a un objecte de devoció a un ofrenar-se a si mateix. Potser és esta, més que cap altra, la gran mutació que explica la vitalitat extraordinària de l’Ofrena en el segle XXI.
Convé fer encara una precisió. Seria un error interpretar l’èxit actual de l’Ofrena en clau ideològica o partidista. Si el seu origen històric està indissolublement lligat al projecte nacionalcatòlic del primer franquisme, la seua realitat social contemporània és ben diferent. Hui l’Ofrena és un ritual extraordinàriament transversal. Hi participen persones de totes les sensibilitats polítiques i ideològiques: el mateix món faller, amb totes les seues contradiccions, és un reflex de la pluralitat de la societat valenciana. Precisament esta transversalitat confirma fins a quin punt l’Ofrena ha acabat emancipant-se dels objectius amb què fou concebuda.
Quan la criatura devora la nau
Com totes les criatures que adquirixen vida pròpia, l’Ofrena no ha deixat de créixer. I precisament ací apareix el gran problema contemporani. Durant dècades, aquell creixement fou percebut com un èxit. Més participants significaven més vitalitat fallera, més implicació col·lectiva, més projecció pública i més espectacularitat. Ningú no es preguntava si aquell procés tenia algun límit. Però arriba un moment en què el creixement deixa de ser una expressió de salut i es convertix en una font de desequilibri.
Després del parèntesi obligat de la pandèmia, lluny de produir-se una estabilització, s’ha produït un efecte rebot en l’Ofrena. Si abans de la Covid ja es parlava d’uns 90.000 participants, en molt pocs anys la xifra ha escalat fins als 135.000 en 2026. No és només una qüestió estadística. És un canvi d’escala. Una progressió no lineal.
Cada nou participant implica més temps de desfilada, més pressió sobre l’organització, més hores d’ocupació dels carrers, més dificultats de mobilitat i un final cada volta més tardà. El que abans era un dels actes centrals de les Falles amenaça ara de convertir-se en l’acte que determina tota la resta. Les Falles han començat a adaptar-se a les necessitats de l’Ofrena, i no a l’inrevés. És un canvi profund que sovint passa desapercebut.
És ací on la metàfora de l’Alien recupera tota la seua força. La criatura ja no viu simplement dins de la nau. La criatura ha començat a marcar el rumb de la nau. I este procés es retroalimenta contínuament. Com més gran és l’Ofrena, més protagonisme mediàtic obté. Com més protagonisme mediàtic, més persones desitgen participar-hi. Com més participants, més valor simbòlic adquirix desfilar. I com més valor simbòlic, més atractiva resulta per a nous participants. Es tracta d’un cercle d’expansió que es reforça a si mateix mentre va deixant en la perifèria tota la cultura relacionada amb la falla.
Com fer front al creixement de la criatura?
Davant del col·lapse organitzatiu que viu actualment l’Ofrena, les propostes que han anat apareixent compartixen una mateixa característica: totes intenten gestionar les conseqüències sense qüestionar la dinàmica que les produïx.
Es parla d’obrir un tercer dia. De crear un nou itinerari. De redistribuir les comissions. D’excloure les de Mislata, Xirivella, Quart de Poblet i Burjassot. De limitar les interrupcions. De controlar amb més rigor els temps de pas. Totes són mesures comprensibles des del punt de vista organitzatiu. Però cap d’elles afronta la qüestió fonamental. Perquè el problema no és l’organització. El problema és el creixement i allò que l’alimenta.
Si l’Ofrena continua augmentant any rere any, qualsevol ampliació de la seua capacitat acabarà sent absorbida en molt poc de temps.
Imaginem que finalment s’haguera aprovat un tercer dia d’Ofrena. Durant els primers anys probablement disminuirà la pressió sobre els recorreguts i els horaris. Però, al mateix temps, eixa ampliació enviarà un missatge molt clar: ara hi ha més espai per participar. Les comissions podran incorporar més ofreners. Les famílies que fins ara renunciaven per les llargues esperes o per haver de desfilar de matinada decidiran apuntar-s’hi, etc. I reapareixerien exactament els mateixos debats que hui: caldria un quart itinerari? Un quart dia? Nous recorreguts?
L’Ofrena ja no respon únicament a una necessitat religiosa ni tan sols estrictament festiva. Funciona també com un sistema d’atracció social que genera una demanda creixent. Mentre continue oferint identitat, emoció, visibilitat i reconeixement públic, continuarà atraient nous participants. Per això les solucions purament tècniques tenen un recorregut limitat. Poden alleujar el problema durant un temps, però difícilment el resoldran de manera estable.
En realitat, el debat sobre el tercer dia amaga una qüestió molt més profunda. No estem discutint simplement com organitzar millor l’Ofrena. Estem discutint si les Falles poden continuar assumint indefinidament el creixement d’un únic ritual sense alterar la seua pròpia naturalesa, especialment quan les Falles com a festa també creixen sense mesura. Perquè tota festa necessita uns límits. Quan desapareixen els límits, el creixement deixa de ser un signe de fortalesa i es convertix en un factor de desequilibri. I en eixe moment les solucions provisionals passen a ser, simplement, una manera d’ajornar el problema.
Extraure la criatura de la nau
És aleshores quan ha arribat el moment de plantejar una pregunta que fins ara ha semblat quasi tabú: i si el que cal no és ampliar l’Ofrena, sinó traure-la de les Falles? La proposta pot semblar provocadora, però significa reconéixer que l’Ofrena ha adquirit una entitat tan gran que, probablement, necessita un espai i un temps propis. Quan un sol component, ja massa gegantesc, acaba condicionant el funcionament de tot un sistema, sols hi ha dos camins possibles. O bé es continua adaptant el sistema a les necessitats d’eixe element enorme, o bé se li dona autonomia perquè puga desenvolupar-se sense alterar l’equilibri de la resta.
Una primera possibilitat seria traslladar-la al mes de maig, coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats. Si es considera que encara té certa dimensió religiosa, esta seria la solució més coherent. Un cap de setmana complet —dissabte i diumenge, matí i vesprada— en el “més de Maria” permetria desenvolupar l’Ofrena sense la pressió que suposa encaixar-la dins d’un programa faller ja extraordinàriament dens. A més, situar l’Ofrena al voltant de la festa de la patrona reforçaria la coherència religiosa de l’acte i diferenciaria clarament les dos festivitats. No seria, tampoc, una solució insòlita. El Misteri d’Elx, per exemple, manté les representacions tradicionals d’agost, però també celebra cada dos anys una representació extraordinària a la tardor que reforça la projecció patrimonial de la Festa sense alterar el seu calendari principal. La coexistència de diferents moments celebratius no és aliena a la cultura festiva valenciana.
La segona possibilitat seria setembre, amb un caràcter més cívic que religiós. L’Ofrena podria convertir-se en el gran acte del Mig Any Faller, prolongant el calendari festiu i aprofitant, a més, un precedent ben conegut: les Falles de 2021, quan la pandèmia obligà a celebrar-les a començaments de setembre, quan es demostrà que l’Ofrena podia funcionar perfectament fora del mes de març sense perdre intensitat emocional ni capacitat de convocatòria.
Traslladar-la a maig o a setembre permetria que les Falles recuperaren un cert equilibri intern. El monument, la sàtira, la crítica, la convivència als casals, els espectacles pirotècnics, la música o les activitats culturals deixarien de quedar subordinats a l’enorme pressió logística i mediàtica que actualment concentra l’Ofrena. No es tractaria, per tant, de reduir la importància de l’Ofrena ni de qüestionar el seu valor per a milers de persones. Es tractaria, precisament, de reconéixer que ha crescut tant que necessita respirar fora de la nau per no acabar asfixiant-la.
Ara bé, convé no enganyar-se. Ni tan sols esta proposta garantiria una solució definitiva, perquè el problema fonamental ja no és quan se celebra l’Ofrena, sinó per què continua creixent. Si ha esdevingut un gran ritual de reconeixement públic, un espai d’afirmació identitària, una experiència de consum emocional extraordinàriament atractiva i activador de la marca València, és molt probable que també acabara omplint qualsevol nou espai temporal que se li concedira. Un cap de setmana de maig o de setembre podria alleujar durant uns anys la pressió sobre les Falles, però també podria convertir-se en un nou estímul perquè encara més persones decidiren participar-hi. Açò obliga a mirar més enllà de les solucions organitzatives i a preguntar-nos per les dinàmiques socials que alimenten la seua expansió.
El límit de la criatura, el límit de la nau
Vivim en una època en què les experiències s’han convertit en objectes de consum. Es consumixen emocions, identitats, records i sentiments de pertinença. Participar en l’Ofrena forma part, cada vegada més, d’eixa economia de les experiències. És un ritual que oferix emoció compartida, visibilitat pública, reconeixement social i la possibilitat de sentir-se protagonista, encara que siga durant uns minuts, d’un dels grans relats col·lectius de la ciutat. En este sentit, l’Ofrena funciona també com un marcador de posició social. No tant perquè siga un luxe reservat a una minoria, sinó perquè continua sent un consum distintiu que requerix una certa capacitat econòmica.
Precisament per això, desfilar en l’Ofrena transmet també una determinada imatge d’integració, estabilitat i reconeixement. En una societat cada vegada més fragmentada i incerta, on moltes formes tradicionals de prestigi s’han afeblit, els rituals públics continuen proporcionant un valuós capital simbòlic.
Paradoxalment, és possible que el veritable límit del creixement de l’Ofrena no siga una decisió de l’Assemblea de Presidents, ni de la Junta Central Fallera, el cens faller o l’Ajuntament de València. Potser serà la mateixa realitat la que acabe imposant-lo. Si en els pròxims anys la precarització de les classes mitjanes s’accentua, participar en l’Ofrena deixarà de ser assequible per a una part important de la població i és probable que la demanda acabe estabilitzant-se o fins i tot disminuint. Seria una forma d’autorregulació. No planificada, però efectiva. Durant dècades hem pensat que el problema consistia a gestionar millor el creixement. Potser el veritable problema és que mai no ens preguntàrem si aquell creixement havia de tindre algun límit. Si calia un decreixement, planificat o no, de la festa en el seu conjunt.
Qui governa la nau?
Cal reconéixer un fet: l’Ofrena de Flors emociona milers de persones, forma part de la biografia sentimental de diverses generacions de fallers i falleres i s’ha convertit en un dels grans rituals col·lectius del poble valencià, també en les comarques falleres. Negar-ho seria tan absurd com negar la seua enorme força simbòlica. Precisament per això cal pensar-la. Les festes no són realitats immutables: naixen, evolucionen, incorporen elements nous, abandonen pràctiques antigues i resignifiquen constantment els seus rituals. La qüestió, per tant, és quin lloc ha d’ocupar l’Ofrena dins del conjunt de la festa. Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si tot allò que creix indefinidament continua enriquint el sistema que l’acull o si, arribat un determinat punt, acaba alterant-ne l’equilibri de la festa i la ciutat. Les Falles sempre han sigut molt més que una macrodesfilada. Són monuments, sàtira, foc, música, pólvora, convivència, crítica, art efímer, vida de casal, barri, creativitat i participació popular. La seua riquesa naix, precisament, de la convivència de totes estes dimensions, i quan una d’elles acaba eclipsant les altres no és només aquella part la que es transforma, sinó la festa en el seu conjunt.
