El rei Jaume I ―vegeu!― es convertí en allò que diríem un rei «emèrit» segons els cànons actuals, perquè rei no deixà de ser-ho la setmana que encara li restà de vida. Ara bé, això de dir «emèrit» a un rei abdicat és una espanyolada de les grosses, a més a més en certa manera ―diguem-ne― indecorosa, per ser el destinatari original del qualificatiu qui és, un acaparador de «demèrits», i de ser com és, un cràpula sense escrúpols; o sia, en Juanito de Borbó, àlies el Pelele en vida del dictador Francisco Franco. El cert és que allò de dir-li «emèrit» a aquest paio va ser una empatollada de la premsa, puix que, en abdicar en Juanito, el Reial Decret 470/2014, de 13 de juliol, creà els tractaments de «rei honorífic» per a ell i de «reina honorífica» per a la seua consort, la que porta les banyes d’un Miura i de molta anomenada en el nomenclàtor toponímic valencià. Entre altres llocs, dona nom al Palau de les Arts del Calatrava, que te la clava ell i l’ensumapets que decidí batejar ―eren els temps de Paquito Camps y sus trajes― el tal Palau amb el nom de la cavicòrnia resident a la Sarsuela. Ara bé, la banyuda aquesta, una ganàpies sense dignitat, no ha pagat el beure mai, que a ella li’l paguen. I és que, punyetes, la quantitat de llocs ornats amb noms de la borbonalla (Juanito, Sofia i prole) al País Valencià és esborronador! No entraré hui a comentar-los, que no m’abelleix. Potser un altre dia, si em venen ganes. En canvi, el rei Jaume I, té només un trist carrer dedicat a la ciutat de València i gràcies: vergonya, cavallers, vergonya! ―tornaria a etzibar el rei de la senyera d’or i gules si hui aixecara el cap. És, francament, desolador, i set-cents cinquanta anys després del seu òbit sembla que, a la vista dels brètols que governen i la tímida oposició existent, ben defecada de blau alienador, la vergonya continuarà.
Jaume I fou un rei ben especial, en l’àmbit nacional, de la pàtria catalanesca d’or i gules, i també europeu. Amb encerts i ―val a dir-ho― badades, que també en tingué, el seu llarg regnat (seixanta-tres anys) significà la consolidació de la pàtria del bell catalanesc, que ell contribuí a expandir i afermar. Sense Jaume I, incloent-hi èxits i errors, hom no concebria el País Valencià ni tampoc els apocats succedanis regionalistes, amb nomenclàtors perversos, que s’han bastit sobre el seu territori. Encara hi ha qui, a la Meseta carpetovetònica estant, ens anomena desvergonyidament Levante. I no parle precisament dels neofeixistes que ara proliferen envalentits ―la moda del moment― per Espanya i colònies, sinó d’eixa esquerra caviar, a l’espanyola, de maripilis de perruqueria enlairades pel culte al líder del madrileny carrer Ferraz, i de wokistes desbocats, a Madrid i sucursals «autonòmiques», amb molt d’exhibicionisme pride i poca revolució ―i resolució― a les venes. En definitiva, no sé què és més nefand, que ens diguen Levante o que ens diguen Comunitat? Tot plegat, una bogeria, un malson que, dissortadament, s’ha convertit en depravada realitat. Contra la perversió d’una realitat ingrata, insidiosament anticatalana (antivalenciana, antimallorquina…), el record de les glòries nacionals del passat ―no ho dic debades― esdevé manà del cel per a mantenir l’esperança. El país que Jaume I feu possible que existís no pot deixar de ser, no ha de deixar de ser. La història ―la nostra!― ens ho ensenya. La nostra contribució a la humanitat és precisament eixa: ser, existir. A la merda Espanya, a la merda França i a la merda tot aquell, estat, grup o individu, que ens negue l’existència. Al segle XIII érem ―sí, érem, els catalans!― i Jaume I, a la manera d’un heroi hegelià, afaiçonà la nostra nació, unida i engrandida, i la convertí en capdavantera a Europa. Recordeu la proclama de Joan Fuster a l’Aplec del 25 d’Abril a Castelló de la Plana en 1982: «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble». La figura històrica de Jaume I interpel·la encara els catalans de hui, conèixer el seu regnat i divulgar-lo permet el redescobriment de «la nostra unitat» ―qui en dubta?― i reviure la seua vida a través del seu Llibre dels feits és una experiència intel·lectualment alliçonadora i nacionalment esperançadora que ens ajuda a no defallir per a no ser «destruïts com a poble». Jaume I ensenya, a qui vulga aprendre del seu exemple, a no badar, a plantar cara a l’adversitat i a ser fidel a la terra, a la gent i a la llengua que ens fa poble, que ens fa nació. O això, la consciència de no ser res si no s’és poble, com digué Estellés, o el no-res.
Jaume I fou un monarca excepcional que, atenció, no solament els historiadors nacionalment catalans admirem i reconeixem el seu llegat polític. El britànic Francis Darwin Swift, a The Life and Times of James the First the Conqueror (Òxford, 1894), una de les primeres biografies modernes de Jaume I, escrivia: «James was a great king: that is to say, in talent and in genius as an administrator, he towered above any of his contemporaries, not excepting Alfonso X and Louis IX» [Jaume fou un gran rei: és a dir, en talent i en enginy com a administrador superà amb escreix els seus contemporanis, sense exceptuar Alfons X i Lluís IX]. Vet ací Jaume I, el gran rei de la catalanitat completa. Un rei ―fixeu-vos!― que ultrapassà de llarg, com a rei, a Alfons X de Castella i Lleó i a Lluís IX de França. No està gens desencertat Swift en l’apreciació ―jo hi coincidisc―, que cal agrair i celebrar, per ser un testimoni ―diguem-ne― neutral, no contaminat per les passions nacionalistes d’uns i altres. Al pare d’Alfons X, Ferran III, el beatificaren perquè a Felip II, al segle XVI, sospirava ser rei d’una Espanya únicament castellana; d’igual manera fou beatificat Lluís IX, per a honrar la França estat-nació avant la lettre que ja es reivindicava com a bloc nacional, però aquest vint-i-set anys després d’haver faltat. Jaume I, en canvi, no, no gaudí del privilegi de ser elevat als altars malgrat, com diríem hui, haver estat nominat a ser-ho. Ras i curt, a Felip II (I si fem servir la numeració catalana foral), rei castellaníssim, no li interessà. A Castella (Espanya), els Països Catalans li han importat un rave a no ser per a sotmetre’ls políticament i saquejar-los econòmicament. Jaume I, al seu temps, ja s’encarregà de mantenir a ratlla les ambicions castellanes sobre el País Valencià. Recordem que Alfons X pretenia fer-se amb el territori valencià de Xàtiva cap al sud. Ah! I tingué un aliat per a fer-li la guitza a Jaume I, el visir xarc-andalusí al-Azraq.
Jaume I, contra vent i marea reeixí. Sí, reeixí: Xàtiva mai no va ser castellana i, amb la conquesta de Múrcia (novembre de 1265―febrer de 1266), posà les bases de l’annexió de les terres de la Vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura al Regne de València (1296). D’això la importància de commemorar l’efemèride del seu traspàs i no consentir ―ep!― que les mentides enterbolisquen la seua figura i el coneixement històric de l’època en què va viure.
Jaume I es feu major, llei de vida. De mica en mica, la vitalitat que encara va mostrar al concili de Lió (maig de 1274) se li anà esvaint. Problemes domèstics, potser massa, amb els fills, legítims i bastards, enfrontats. Ara bé, les ganes de tenir companyia femenina al costat no se li apaivagaren amb l’edat. Morta la seua amistançada Berenguera Alfons (cosina d’Alfons X el Savi) en 1272, amb qui feia vida conjugal, el seu lloc al tàlem reial l’ocupà la berguedana Sibil·la de Saga, a qui concedí les rendes ―agraïment per les atencions amoroses― de Tàrbena (la Marina Baixa) i Terrassa. D’altra banda, a la fi del seu regnat Jaume I hagué de bregar amb l’oposició de la noblesa aragonesa, encapçalada pel seu fill natural Ferran Sanxis de Castre, i catalana. Ambdues odiaven al primogènit Pere, tot un caràcter. A més a més, el nounat Regne de València era una mena Far West de western nord-americà ―ja en vaig parlar a l’article anterior a aquest―, amb colons cristians fent la guitza als indígenes musulmans i trencant els tractats subscrits. Tot plegat obligà el rei, quan posà ordre a les querelles nobiliàries, a anar prest al País Valencià. I ―ai llas!― arribà la batalla ―la desfeta― de Llutxent, el dimarts 23 de juny de 1276, que la guanyaren els moros. L’empipada que pillà el rei, a Xàtiva estant, fou èpica, com ens recorda el cronista Ramon Muntaner (Crònica, c. 26). De sobte ―pensà ell― el Regne, el de València, a fer la mà. Jaume I no hi fou present a la desfeta, havia emmalaltit i no estava per a cavalcades, però la notícia empitjorà el seu estat de salut. La desfeta de Llutxent, certament, li amargà la mesada que li restava de vida.
El 27 de juny sortí de Xàtiva cap a Alzira, capcot i malmirrós. Pere, el fill, s’encarregaria de continuar la guerra contra els moros de la terra revoltats. Arribà a la capital de la Ribera Alta l’endemà. La seua intenció era continuar cap a València i d’allà continuar camí cap a Poblet, però la salut del rei empitjorava dia a dia i l’estada a Alzira es prolongà setmanes. El 19 de juliol Jaume I pensava que la parca estava presta per a endur-se’l i manà que el seu fill Pere, que era a Xàtiva, vingués de seguida. L’endemà, al vespre, Pere arribà a Alzira i l’endemà, al matí, després de pare i fill oir missa plegats en l’antiga mesquita convertida en catedral sota l’advocació de Santa Maria, hui desapareguda, Jaume I, públicament, abdicà en els seus dos fills, a cadascú la part que li corresponia. Pere hi era present; l’altre, Jaume, no. Els dos germans no s’avenien i Pere no podia ni oldre’l Jaume, l’hereu mallorquí.
L’abdicació ―atenció!― va tenir lloc a l’església hui desapareguda. No res a veure amb cap lliurament d’espasa en un llit, com imaginà el pintor Ignasi Pinazo al seu quadre Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere (1881). Us he parlat d’aquesta obra en un altre lloc com a exemple de realitat desacreditada. Jaume I, aquell 21 de juliol al matí, comminà al seu fill a respectar al germà, que no ho faria en el futur, i a acceptar la divisió dels regnes que havia feta. Ah! I l’acte no tingué lloc en cap casalot apegat a la muralla alzirenya, que ara hi ha qui s’ha tret del barret. Qui té fam somnia rotllos i es veu que, de rotllistes, n’hi ha uns quants fantasiejant per les terres de la Ribera. Coneixedor de com era Pere, aquest mateix dia 21 el rei escrigué a l’arquebisbe de Tarragona, Bernat d’Olivella, informant-lo que d’ara endavant Jaume «de Mallorca» assumia la Corona de Mallorca, amb la Catalunya del Nord, Montpeller i les senyories occitanes, i el 23 redactà el darrer codicil testamentari. Potser l’endemà abandonà Alzira per sempre i arribà a València, on el dia 27, dimecres, traspassà.
