Abans que algú comence a criticar el contingut del meu article simplement pel títol, vaja per davant i que quede ben clar que, per descomptat, m’he alegrat moltíssim de la victòria de la Roja. Dit això, confessaré que vaig ser dels pocs que no va vore la final, no per res, sinó perquè tenia una entrada comprada des de feia temps per a Fresca! Festival d’arts escèniques d’Alacant de l’Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Davant la disjuntiva entre teatre o fumbol, com diu un amic meu, ho vaig tenir clar, no ho vaig dubtar en cap moment i vaig assistir a la representació, en la Casa del Mediterrani, de Teatro Delusio, de la companyia Familie Flöz, que té el seu origen en la Folkwang-Hochschule Essen, l’únic centre de formació estatal a Alemanya de teatre físic o gestual. I no me’n penedisc en absolut.
De la mateixa manera que no m’esplaiaré en aquesta extraordinària obra teatral en què les màscares cobren vida en la imaginació de l’espectador i són utilitzades com a forma estàtica per a crear personatges vius, tampoc analitzaré fil per randa el partit que va reunir davant els televisors, només a l’Estat espanyol, 15,7 milions d’espectadors de mitjana, amb un 87,1% de quota de pantalla, el segon esdeveniment televisiu més vist de la història d’Espanya. Encara que no m’agrada el futbol, un fet d’aquesta transcendència m’obliga a comentar certs aspectes relacionats amb aquesta final futbolística que m’han cridat poderosament l’atenció.
A escala internacional, és ara el moment de recordar que a l’inici de la competició, els Estats Units van vetar l’ús del castellà, idioma que va ser censurat en les rodes de premsa. Hui s’han d’empassar que la final del Mundial s’haja jugat entre dos països de parla hispana. El millor gol d’Espanya no va ser contra la selecció albiceleste, sinó contra el tirà de Donald Trump, que fa escassament unes setmanes deia pestes del nostre Govern i del nostre país. El karma ha volgut que, tant malparlar de nosaltres, tant amenaçar-nos amb una pujada d’aranzels, ens haja hagut de lliurar l’estatueta. Hi ha un proverbi bíblic que diu que l’arrogància sol precedir la caiguda. Però vaig més enllà. Em sembla patètic que un país on hi ha un grup policial, l’ICE, que persegueix i mata immigrants, que dona suport a Netanyahu i que està assassinant milers de persones a l’Iran siga l’escenari de l’esdeveniment esportiu probablement més important del món. També em sembla malament que el rei d’Espanya, Letizia, les dues filles, Pedro Sánchez i no sé quants ministres es planten allí com si estigueren a cal sogre, i que el president del Govern espanyol salude el destrellatat de Trump quan una setmana abans s’havien vist en la cimera anual de l’OTAN a Turquia i ni es van mirar a la cara l’un a l’altre.
El súmmum de la descaradura, de la poca vergonya i de la manca de dignitat va ser l’intent del ros despentinat, seguint la seua ànsia de protagonisme, de fer-se la foto amb els nostres campions. Sort que el capità el va apartar i el va forçar a eixir del plànol per a poder celebrar el triomf. Quin record més trist per a la posterioritat tindre plantificat aquest boig en la instantània, i quin orgull de selecció que deixa clar el seu menyspreu cap a aquest personatge. Sí, hi ha victòries que van més enllà del futbol. El Mundial l’ha guanyat un país amb un dels governs més progressistes d’Europa davant l’Argentina de la motoserra, hem reconegut l’Estat de Palestina davant un Milei que s’enorgulleix de ser el president més sionista del món i que li llepa el cul al criminal israelià.
I per què no?, va dir Laporte en ser preguntat per les nostres opcions de guanyar la Copa Mundial de la FIFA 2026. Ja tenim la resposta: perquè sí. Evidentment, conquistar un segon mundial no resol els problemes de tot un país, però, per un moment, sí que serveix per a recordar-nos quina versió de nosaltres paga la pena defendre: la que coopera, la que confia, la que entén que la diversitat no resta, sinó que suma i multiplica. El gol de la victòria fou del valencià Ferran Torres, però gràcies a l’assistència de Nico Williams. Els pares d’aquest xaval van fugir de Ghana, creuaren a peu el desert del Sàhara i intentaren saltar la tanca abans de ser acollits a Bilbao com a refugiats. Eixa mare que va tractar de donar una vida millor als seus fills també és campiona del món. Aquesta és l’Espanya generosa i diversa que uneix i de la qual em sent ben orgullós.
Ja som campions del món de futbol, però també en marraneria, perquè és lamentable com van quedar les places i el mobiliari urbà la nit de diumenge passat. Alguns s’hi deixaren les neurones, fins i tot. L’endemà, milions d’espanyols s’unien per una cosa que no canviava les seues vides. Fou un d’eixos pocs dies en què molts se sentiren part d’una mateixa nació, d’una mateixa família. En canvi, sorprenentment, estem dividits per tot allò que sí que ens afecta a tots: un accés just a la vivenda, l’atur, les pensions, uns salaris dignes, una sanitat pública que no excloga ningú, el creixement de les universitats privades… Ara que estem compenetrats, lluitem per una Espanya avançada, democràtica i combativa. Deia el poeta satíric Juvenal que el pa i el circ (panem et circenses) manté la població submisa, dòcil i sense desitjos de rebel·lar-se en tenir les seues necessitats bàsiques, el menjar i l’entreteniment, cobertes. Un poble submergit en la mediocritat està condemnat al fracàs i a la misèria quan sap més de futbol que dels seus drets, quan crida més fort per un gol que per una injustícia i quan exigeix més als jugadors que als polítics. És el seguiment de les masses, l’aborregament, l’analgèsic d’un populatxo sense criteri.
Hi insistisc, com és possible que el futbol unisca un país i no ho faça que els metges i els professors facen vaga en defensa del sistema públic? No puc entendre que la gent es llançara al carrer enfervoridament, colèricament, embogidament només l’àrbitre va xiular el final del partit, que alguns es quedaren afònics de cridar i celebrar la bandera, que armaren un autèntic batibull fins a altes hores de la matinada i després, per moltíssims altres temes al meu parer molt més importants, ningú moga ni un dit. Quan hauríem d’estar cremant contenidors en els pobles i ciutats per deturar les guerres i que deixen de matar gent civil innocent, no solament no ho fem, sinó que mirem cap a altre costat. És una ignorància voluntària. El senyor Carlos Mazón, màxim responsable polític de la mort de 230 persones, viu com un canonge i passa més temps a la platja de Mutxavista d’Alacant que en les Corts Valencianes, però això, a la majoria de la ciutadania, li té igual. Mentre els nostres boscos es cremen i moren persones, els nostres governants contemplen des d’una llotja blindada una realitat inventada i la societat, estupefacta i abstreta, es rendeix als dictats de l’esport rei. La impunitat de l’expresident valencià o la desaparició del boscam no interessa a la gent, però que Espanya guanye la competició oficial més important de futbol, sí, i a alguns sembla que els hi va la vida.
Siga com siga, l’anhel de tot un país s’ha fet realitat. Espanya s’ha convertit en el primer i únic país en la història que és campiona dels mundials de futbol tant en categoria femenina com masculina. Si les jugadores de la selecció espanyola van véncer el masclisme, ara la masculina ha vençut el racisme que encarna l’egòlatra de Trump i que ha protagonitzat una de les imatges més deplorables i hipòcrites de la humanitat en haver de lliurar el trofeu a un equip espanyol després de les barrabassades que ha proferit contra nosaltres. Ara que ja tenim la segona estrela en la samarreta i que l’esperit fraternal ha envaït els cors de vora cinquanta milions de persones, espere que aquesta unió es mantinga de cara a reivindicar les coses que vertaderament importen a la ciutadania. Tant de bo que donàrem el mateix valor a la justícia, als serveis socials, a la integració i els drets humans que al resultat d’un partit de futbol. Reflexionem-hi.
De tota la vida, l’opi del poble havia sigut la religió, però des que les creences i les pràctiques que tenen per objecte retre culte a una divinitat ja no són el que són, el futbol, que mou estratosfèriques quantitats de diners, s’ha convertit en el nou narcòtic per a la plebs, sobretot si és el teu país el que juga la final de la Copa del Món i guanya. Em costa entendre, i també em sorprén, que vint-i-dos joves corrent darrere d’un baló puga paralitzar el planeta sencer i tindre la gent absolutament endormiscada i idiotitzada. Diumenge no es va imposar Espanya, sinó el futbol, i em sembla preciós vore tot un país agermanat pel triomf d’una idea, d’un col·lectiu, d’un equip. La pregunta és: què passaria si ens unírem així per causes més grans? Simplement, seria meravellós. Sé que estic somiant, no sé si despert o adormit, però la il·lusió i l’esperança d’un món millor no me la lleva ningú.
