Diuen que si és la moda, diuen que si són els nous temps que corren, diuen que… Què punyetes? El franquisme sociològic sempre ha estat representat pel partit que fundà don Manuel Fraga Iribarne en 1979 i que refundà deu anys després. Ironies de la història, o del destí, la primera AP (Alianza Popular) es gestà en trobades de franquistes reconvertits en demòcrates de tota la vida que tingueren lloc a la Masia del Puig, a Olost, al Lluçanès. Qui ho havia de dir, que al Principat es gestà el partit de l’stablishment franquista. Quan el novè congrés d’aquesta AP (1989), els seus caps pensants ―Fraga i els seus dídims― van concebre la idea de passar de «conservadors» a «democratacristians» i, doncs, de dir-se AP a dir-se PP (Partido Popular). Al cap i a la fi, de moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs, i des d’aleshores que si la Gürtel, que si la Púnica, que si els trajes de Camps, que si l’operació Erial, que si la Lezo, que si… hòsties, la Kitchen! Ah! I no oblidem el Ventorro. Net i pelat ―què us diré?―, colla de «pandorgos»; de pandorgos i, encara més, de sapastres, que són els que de manera impúdica i ―val a dir-ho― també rocambolesca coronaren l’ínútil de Carlos Mazón, el del Ventorro, com a president de la Generalitat, inclòs el poca-solta del seu substitut, l’home de la mitja calba i veueta de bajoqueta. Sí, sí, a la callada i lluint la clepsa esquilada, ensarrona que ensarronaràs i del personal que et riuràs. Sí, sí, prioridad nacional: la seua butxaca. Dit clar i llampant: pandorgos!
El mot «pandorgo», explica el Diccionari català-valencià-balear, que és «pertanyent al partit de dretes (Alacant)». I afegeix: «del castellà pandorgo, ‘home panxarrut’ i que en el segle XIX s’aplicava com a nom despectiu als carlins». Efectivament, en l’accepció de «dretà, reaccionari», en català és una paraula de procedència alacantina o, millor dit, del sud valencià. Perquè és a Alacant i el seu entorn on el mot adquireix aquesta significació. El Diccionario histórico de la lengua española de la Real Academia Española reconeix que pandorgo (i pandorga) és «persona partidaria de la monarquia o de las ideas sociales conservadoras» i el documenta des de 1871, com a mot d’Alacant. En 1886 (en el número de 23 de juliol), la publicació alacantina La Unión Democràtica: diario político, literario y de intereses materiales, d’Alacant, explica que pandorgo és «como se apedillaba a los monárquicos». El novel·lista Benito Pérez Galdós, a España tràgica (1909) escriu: «En Octubre del año anterior salió de Madrid para Levante. Iban en el mismo tren Froilán Carvajal, Rodríguez Solís, Bertomeu, Palloc y otros. Con Antoñete Gálvez se corrió hacia Orihuela y Murcia, dejando en Alicante a sus compañeros. Estos sublevaron muchos pueblos de la provincia; se batieron con los pandorgos, que así llamaban a los monárquicos por allá». L’acció se situa quan la Revolució Gloriosa (1869), que foragità del tron Isabel II. Els pandorgos ―ja veieu― eren els monàrquics. I el pandorgo era definit pel diari El Luchador: Diario Republicano, d’Alacant (26 de gener de 1935) de la següent manera en un article titulat, precisament, «El pandorgo»:
«Es un producto nacional arraigado y aclimitado [sic] en esta tierra [Alacant] de bendición, sin saber por donde [sic] vino ni cuando [sic] se marchará. […] Invade todos los medios, desde el hogar tranquilo hasta el bullicioso casino. Su influencia abarca todas las esferas, desde el sindicato agrícola hasta el despacho del prestamista cuando hay trigo barato, allí está el pandorgo para hipotecarla. Si algún impuesto se considera gravoso, el pandorgo enbiste [sic] a los demás, quedando él entre bastidores; si hay que recibir algún cacique, el chambergo nuevo del pandorgo es el primero que luce. Cuando hay protesta de labradores, el pandorgo queda en su casa como las lagartijas, viéndolo todo y sin que ojos humanos le vean a él; si hay uno [sic] rogativa y se lleva el estandarte de algún santo, el pandorgo no consiente que nadie más que él lo lleve. Si hay que obsequiar a alguna personalidad, el pandorgo es el primero en acudir al obsequio y el único que queda sin pagar su tanto. […] La vesania del pandorgo tiene una significación temeraria. No hace mucho tiempo convenia a determinado político local realizar una campaña en una partida hostil a sus ideales, y buscando la manera de engañar a aquellos labriegos para obtener el fruto que perseguía con su campaña, buscó consejo entre sus amigos y uno de los presentes le contestó “El único capaz de engañar a esas pobres gentes es el pandorgo de la partida”. Y lo que el político capaz de todo menos de engañar tan villanamente a los que luego serían sus amigos, no se atrevió a intentar, lo llevó a la práctica el pandorgo ufanándose de su preponderancia entre los campesinos. Y cuentan que pandorgos hay muchos.»
Veieu, vet ací el «pandorgo», o la «pandorga» si ve al cas, la Carmeta Ortí. Sí, és cert, el «pandorgo» és un producte nacional arrelat i aclimatat a la nostra terra de benedicció, o més aïna de maledicció. L’article d’El Luchador descriu a la perfecció la fauna de cretins que s’ha apoderat de les institucions valencianes en l’actualitat. Vaja! Ja ve de lluny. Recordeu-vos que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança i ―ep!― vet ací que aparegué el pandorgo, «l’únic capaç d’ensarronar a la gent pobra», de tal manera que ―ai llas!― van i el voten. Tenen ―punyetes!― eixa gràcia, que són capaços d’entabanar el personal fins a extrems verament forassenyats. Sí, a la nostra terra estan ben aclimatats i, per a desesperació dels seus habitants, passegen la mala bava amb impunitat total. Vegeu, a tall d’exemple, el comportament del Mazón, el Mitjacalba o la pava de la consellera d’Educació, una pandorga de manual. En un article titulat «Caciquerías», publicat pel Diario de Alicante (31 de gener de 1933), l’anònim autor escriu: «Y es que el Alcalde, por lo visto, no sabe que no se es “pandorgo” porque alguien se lo quiera a uno llamar, si no que se es tal cuando, por ejemplo no se cumple con el deber que imponen los cargos como, en el caso de la última sesión, procurando por todos los medios que no se lleve a efecto la revisión que se piden; que se es cacique, equivalente a “pandorgo”, aunque se milite en los partidos más avanzados, cuando no se hacen las cosas ajustándose a las [sic] más escrupulosa moralidad». Ostres, descriu el Mazón, clavat, i també a algun sociata d’eixos arrecerats en les clivelles corruptes del sistema!
Comptat i debatut, vet ací un mot, «pandorgo», que s’escau a la perfecció a la colla de necis ―ells es creuen, però, molt listos― i sapastres ensenyorits de les institucions valencianes, també de les del Principat i de les Illes. Contra ells, precisament, s’han rebel·lat els docents i d’això una vaga que, quan escric aquestes línies, al País Valencià, va camí de superar les tres setmanes. En fi, el mot ―trobe― paga la pena rescatar-lo. Els pandorgos i les pandorgues són la versió autòctona de la derechona carpetovetònica, en competència, tot xipollejant en la mediocritat més estòlida, per quina és més imbècil.
