La vaga del professorat de l’escola pública és excepcional. I no només per la durada de la protesta. Quin col·lectiu professional podria ara mateix convocar una manifestació un matí d’un dia laborable qualsevol i posar més vint-i-cinc mil persones al carrer? Els professors ho han fet. Tres vegades. El dia 11 de maig, hi hagué tanta gent que acudí a la plaça de Sant Agustí que la cua de la manifestació quedà bloquejada més d’una hora i mitja. El dia 15, la capçalera de la manifestació ja arribava a la plaça de l’Ajuntament mentre encara quedava gent que començava a caminar pel carrer de Colom. El dia 25 s’omplí una altra vegada el centre de València i els manifestants no es movien de la porta de la Conselleria d’Educació. Quants milers diuen que hi havia en cada una? És igual. Només cal veure les fotos que es feren des dels terrats d’alguns edificis per a fer-se una idea de la força de la protesta.
Mentrestant, han passat coses. El resultat de les eleccions a Andalusia i l’escàndol de Zapatero han donat ànims als de Juanfran. Es deuen pensar que si els andalusos han tornat a votar al Pp, els valencians també ho faran, a pesar del dinar del Ventorro i de la irresponsabilitat amb què actuaren durant les inundacions. A més, com que ja s’han tret del damunt el pes mort de Mazón, estan convençuts que la ràbia electoral es contindrà i tornaran a guanyar. I potser tenen raó: posats a triar entre corruptes i corruptes, la gent triarà els corruptes que prometen baixar els impostos i limitar la immigració –encara que és segur que no faran ni una cosa ni l’altra.
L’eufòria dels de Juanfran, que ja es veuen governant aquest any i quatre més, explica la conducta de la conselleria en les negociacions. S’han mogut de la posició inicial. Però molt poc. Voldrien atenuar el soroll. Però res més.
Potser no s’ha acabat de comprendre que si la vaga indefinida del professorat no acaba bé, la derrota afectarà molta més gent, que ara no està massa implicada en les protestes. La pregunta és fàcil i crec que tothom m’entendrà: si després de tres setmanes de vaga indefinida els professors no s’aconsegueixen rectificacions per part d’una conselleria, quin altre col·lectiu professional tindrà oportunitat d’arrencar alguna concessió per part de l’administració? Algú s’imagina per on es passarà Juanfran les reivindicacions dels agricultors, del personal sanitari, dels bombers, dels veterinaris col·legiats, dels conductors d’autobusos, dels obrers siderúrgics –si en queda algun– i dels mecànics dels tallers de reparació de l’automòbil?
Posaré un exemple sense anar molt lluny: el professorat de les escoles concertades. Se’n parla poc. Resulta que també està, tímidament, en peu de guerra. “Tímidament”, perquè les mobilitzacions que han anunciat estan col·locades en el calendari de manera que tothom sap que no tindran cap efecte (3, 10 i 17 de juny). No faran una vaga com cal, sinó allò que se’n diu “aturades parcials”. Res de res. Però és un gest. Els professors de les concertades volen jubilar-se a una edat digna i cobrar més. Cobren poc i es jubilen quan els alumnes ja fa anys que els pugen a cavall. En fi. Secretament, molts professors de les escoles concertades han estat resant per l’èxit de la vaga indefinida de l’escola pública. Perquè saben que de la sort d’aquesta vaga seriosa depenen moltes altres coses.
