Soc docent en un institut de la perifèria sud de la ciutat de València, d’eixos que són una mostra real de la nostra societat actual -en tota la seua pluralitat i complexitat- i que la majoria dels càrrecs de la Conselleria d’Educació no sabrien ni situar en un mapa. D’eixos en què només cal passejar-se durant un matí per a constatar per què una vaga indefinida és el mínim que pot fer-se.
Segons els càlculs del nostre equip directiu, després de 14 dies de vaga, el professorat del nostre centre ja s’ha deixat 115.000 euros en dies de salari perduts. 115.000 euros. En 14 dies. Facen els comptes extrapolant-ho al conjunt dels vaguistes de tot el País i potser començarem a entendre la verdadera dimensió històrica de l’esforç que estan fent milers i milers de docents per a millorar les condicions en què aprén el seu alumnat.
Durant eixos 14 dies, la Conselleria s’ha dedicat a perseguir amb obsessió la victòria en això que anomenen “la batalla pel relat”, amb constants maniobres de desgast i missatges contradictoris canalitzats pels seus mitjans de comunicació de confiança orientats a desmoralitzar els vaguistes i a enverinar a les famílies en la nostra contra. De propostes per a millorar el sistema educatiu valencià, en canvi, n’hem sentit ben poques, més enllà d’una tramposa pujada salarial que els seus sindicats afins s’han afanyat a signar, no siga cosa que l’amo s’enfade i se’ls acabe la paradeta.
I amb aquest panorama, llavors, com es pot afirmar que som els professors i les professores els qui hem guanyat aquesta vaga? Potser hem guanyat fins i tot alguna cosa? Doncs sí, i no poques. Hem guanyat la comprensió de les famílies del nostre alumnat, que estan patint de primera mà les conseqüències del conflicte i, així i tot, ens donen els ànims i les forces que a vegades ens flaquegen per a continuar avant. Hem guanyat el suport de desenes i desenes de persones anònimes que ens aplaudeixen des dels seus balcons al pas de les nostres manifestacions o que ens paren quan ens veuen amb una samarreta verda pel carrer i ens demanen que no defallim. Hem guanyat uns llaços ara ja indestructibles amb alumnes que ens acompanyen a cada acció de protesta i a cada assemblea i que ens recorden que l’autèntic sentit de la nostra vocació són ells i elles. I sobretot, hem guanyat un sentiment de pertinença, de companyonia i de fraternitat amb cadascun dels companys i les companyes vaguistes que no podria haver-se aconseguit ni amb una vintena d’eixos caps de setmana de team building que ara prescriuen a granel multitud de coaches per a justificar els seus -generosos- honoraris.
Fa 14 dies ja sabíem que la Conselleria d’Educació estava pilotada per gàngsters irresponsables que estan més preocupats per omplir les butxaques dels seus amics de la concertada -només aquest mateix mes han compromés altres 72,6 milions per a escoles que, a més, segreguen l’alumnat per sexe- que no de l’educació pública. Això no ha canviat, i potser no canviarà (tot i que hi ha una lliçó de l’ara tan cèlebre vaga educativa de l’any 88 que deuríem no oblidar: les millores més substancials no s’aconseguiren durant el curs escolar en què es desenvolupà la vaga, sinó a base de sostindre les protestes fins i tot més enllà de l’estiu). Però tot el que hem construït durant aquestes setmanes no ens ho llevaran ni amb una majoria absoluta de Vox -Déu no ho vulga, d’altra banda-.
L’altre dia, presa del desgast emocional a tots els nivells que la vaga ens està suposant a tants i tants docents, vaig sentir la necessitat d’escriure a les famílies de la meua tutoria de 1r d’ESO per a dir-los com trobava a faltar als seus fills i filles i les ganes que tenia de veure la fi d’aquest conflicte per a tornar a compartir el meu dia amb ells i elles. La mare d’una d’elles em respongué: “només vull donar-te les gràcies per defensar els drets dels nostres fills”. Amb missatges com aquest és impossible pensar que no hem guanyat. Ara només falta que la consellera Ortí tinga tan clar com eixa mare per què els companys i companyes del meu institut portem 115.000 euros invertits en aquesta vaga -i els que puguen quedar pel camí-.
