Hi ha una idea que hem repetit durant anys quasi com un dogma: la tecnologia és neutral. Depén de l’ús que en fem, ens deien. Internet pot servir per a informar o manipular. La intel·ligència artificial pot ajudar la medicina o controlar poblacions. Les xarxes socials poden connectar persones o polaritzar societats. La responsabilitat, aparentment, sempre és humana.
Però probablement hem entrat en una etapa històrica en què aquesta explicació ja no és suficient. Perquè la tecnologia no és només una eina. També és una forma d’organitzar la realitat.
Els algoritmes incorporen prioritats. Les plataformes decideixen visibilitats. I les arquitectures digitals acaben condicionant comportaments, emocions i percepcions. I això significa que la qüestió tecnològica és ja inseparable de la qüestió política, cultural i fins i tot moral.
El futur no serà neutral perquè les tecnologies tampoc ho són
Durant molt de temps vam pensar que el poder consistia sobretot a controlar territoris, institucions o recursos econòmics. Però el poder contemporani cada vegada actua més d’una altra manera: configurant l’entorn simbòlic des del qual interpretem el món.
No es tracta únicament de censurar. Es tracta de decidir què és visible. I probablement encara no hem assumit fins a quin punt això altera les regles del joc democràtic.
Les plataformes digitals no només distribueixen informació. Organitzen l’atenció humana. Decideixen quins continguts es fan virals, quines narratives circulen amb més força i quins debats desapareixen gradualment del nostre horitzó quotidià. El problema no és només qui controla les dades. El problema és qui estructura la realitat compartida.
Perquè tota societat necessita algun tipus de marc comú per interpretar el món. Necessita una mínima realitat compartida sobre la qual discutir, discrepar i construir democràcia. Però què ocorre quan eixa realitat és filtrada constantment per sistemes algorítmics guiats principalment per lògiques comercials?
Què ocorre quan la viralitat es converteix en criteri de veritat social? Què ocorre quan les emocions circulen més de pressa que les idees? Aquesta és una de les grans transformacions del nostre temps.
Les xarxes socials han convertit la realitat pública en un flux permanent d’estímuls emocionals. La immediatesa tendeix a substituir la reflexió. L’impacte emocional sol obtindre més visibilitat que la complexitat. I la política corre el risc de convertir-se progressivament en entreteniment permanent.
Però hi ha una qüestió encara més profunda. El tecnocapitalisme contemporani no només reorganitza l’economia o la comunicació. També modifica categories fonamentals com veritat, identitat, legitimitat o existència social. Allò que no apareix digitalment tendeix a desaparèixer simbòlicament. El que no és visible algorítmicament corre el risc de convertir-se en irrellevant.
A poc a poc, les plataformes deixen de ser simples eines i es transformen en arquitectures de realitat. I això té conseqüències enormes per a la democràcia.
Durant dècades, la construcció del sentit comú depenia principalment d’institucions com l’escola, la universitat, els mitjans de comunicació o els debats parlamentaris. Hui, una part creixent d’aquesta funció s’ha desplaçat a sistemes digitals privats que operen a escala global i segons criteris d’optimització tecnològica.
És una transformació silenciosa, però profundíssima. Perquè quan una societat delega progressivament la gestió de la realitat visible en sistemes algorítmics, el poder deixa de ser únicament institucional. Es converteix també en cognitiu i cultural.
En certa manera, el gran conflicte del segle XXI serà una batalla pel sentit comú. Una batalla sobre qui decideix què és rellevant. Qui determina què mereix atenció. Qui estableix els límits del debat públic. Qui defineix quines narratives semblen possibles i quines queden expulsades de l’imaginari col·lectiu.
Ací apareix una idea especialment inquietant: la hiperstició. La hiperstició descriu narratives que acaben fent-se reals precisament perquè milions de persones comencen a actuar com si ja ho foren. Ficcions que, en circular massivament, transformen el comportament social i acaben modificant la realitat mateixa.
En l’era digital, aquest procés s’accelera enormement. Un mem, una narrativa viral o una comunitat digital poden expandir-se globalment en qüestió d’hores i acabar condicionant moviments polítics, mercats econòmics o identitats col·lectives. La frontera entre percepció i realitat es torna cada vegada més difusa.
I és precisament ací on la intel·ligència artificial representa un punt d’inflexió històric.
La IA no és només una nova tecnologia productiva. És una tecnologia capaç d’intervenir directament en processos cognitius, comunicatius i culturals. Pot seleccionar informació, generar continguts, predir comportaments i modular emocions en qüestió de mil·lisegons, a una escala que fins fa pocs anys semblava ciència-ficció.
La qüestió ja no és només què podrà fer la intel·ligència artificial. La qüestió és sota quins valors, quins interessos i quines formes de poder es desenvoluparà. Perquè tota tecnologia incorpora implícitament una determinada idea de l’ésser humà. Una determinada idea del que és valuós. Del que mereix ser optimitzat. Del que ha de ser visible.
I ací apareix el gran risc del nostre temps: que la racionalitat tècnica acabe substituint progressivament la deliberació democràtica. Que l’eficiència passe a considerar-se superior a la política. Que la predicció algorítmica substituïsca la discussió pública. Que els ciutadans es convertisquen gradualment en perfils estadístics gestionats per sistemes invisibles. En suma: una distopia.
Això és, en gran part, el que podem anomenar tecnoabsolutisme.
No només el poder de les grans tecnològiques, sinó la tendència a convertir la lògica tècnica en principi superior d’organització social. Una lògica que sovint es presenta com inevitable. Com si tot allò tecnològicament possible haguera d’acceptar-se automàticament com a progrés.
Però les societats democràtiques no poden renunciar a decidir políticament el seu futur tecnològic. Perquè la gran qüestió del segle XXI no serà únicament quines tecnologies desenvoluparem. La gran qüestió serà quin model de civilització construirem a través d’elles.
I això significa entendre una cosa fonamental: el futur no està escrit.
Però tampoc serà neutral.
Arturo Gradolí és filòsof, informàtic i historiador, doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència, i autor de Tecnoabsolutisme Global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social.
