Durant molt de temps vam pensar que internet era una tecnologia destinada a connectar persones, compartir informació i democratitzar el coneixement. Però probablement ja hem entrat en una altra etapa en què la qüestió central ja no és només què podem fer amb la tecnologia, sinó qui exerceix poder a través d’ella.
I la pregunta és important perquè el poder del segle XXI cada vegada s’assembla menys al poder que vam conéixer durant el segle XX. Ja no es tracta únicament de fronteres, exèrcits o institucions. Tampoc només de diners. El nou poder consisteix, sobretot, en la capacitat de condicionar la percepció de la realitat. De decidir què veiem, què ignorem, què ens indigna, què es fa viral i fins i tot què acaba existint socialment dins del nostre horitzó mental. Això és el que està passant en l’espai digital.
Cada matí milions de persones es desperten i miren el mòbil abans fins i tot de parlar amb ningú. Llegim titulars seleccionats per algoritmes, consumim imatges, vídeos i pel·lícules recomanades automàticament i entrem en xarxes socials que ja no mostren simplement informació, sinó que organitzen l’atenció humana. Tot sembla espontani, personalitzat, quasi natural. Però darrere d’aquesta aparença hi ha una arquitectura tecnològica extraordinàriament sofisticada.
Perquè les plataformes digitals no competeixen únicament per oferir serveis. Competeixen per controlar el temps, l’atenció, les emocions i les creences. I probablement encara no hem entés del tot fins a quin punt això ho canvia tot.
Durant anys vam repetir que els algoritmes eren neutrals. Però un algoritme mai és neutral. Sempre respon a una determinada lògica. Prioritza unes coses i n’invisibilitza unes altres. Pot fomentar polarització o calma. Pot premiar la reflexió o l’impacte emocional immediat. Pot convertir la política en deliberació o en espectacle permanent.
Al final, el problema no és només qui controla la informació. El problema és qui decideix el menú de què tenim disponible per a pensar.
Aquesta és probablement una de les grans transformacions del nostre temps: el poder ja no actua únicament prohibint o censurant. Ara actua també seleccionant, ordenant i modulant la realitat. I sovint ho fa de manera subliminal.
No és casualitat que les grans corporacions tecnològiques acumulen una capacitat d’influència comparable —o fins i tot superior— a la de molts Estats. Coneixen hàbits, emocions, preferències i comportaments de milions de persones. Tenen capacitat per alterar debats públics, condicionar tendències culturals o influir en processos electorals. I, a diferència dels governs, operen moltes vegades fora dels marcs clàssics de control democràtic.
La qüestió ja no és només econòmica o tecnològica. És profundament política
Perquè mentre continuem imaginant la democràcia amb categories del segle XX, el poder efectiu del segle XXI s’està reorganitzant en plataformes digitals globals que escapen en gran part a la sobirania dels Estats.
La paradoxa és inquietant. Mai havíem tingut tanta informació disponible i, al mateix temps, mai havia existit una capacitat tan gran per estructurar i dirigir l’atenció col·lectiva.
Les xarxes socials, per exemple, no funcionen simplement com canals neutrals de comunicació. Funcionen com sistemes d’organització emocional de la societat. Els continguts que provoquen indignació, confrontació o impacte immediat solen generar més interacció i, per tant, més rendibilitat. La viralitat acaba convertint-se en criteri de visibilitat. I la visibilitat, en una societat hiperconnectada, és també una forma de poder.
A poc a poc, la realitat pública s’adapta a la lògica dels algoritmes
El problema és que aquesta transformació avança molt més de pressa que la nostra capacitat política i cultural per comprendre-la. Continuem parlant moltes vegades de tecnologia com si fora únicament innovació, comoditat o progrés econòmic. Però el que està en joc és molt més profund: la forma mateixa en què es construeix la realitat compartida.
Perquè tota societat necessita algun tipus d’espai comú. Necessita marcs compartits per interpretar el món. Necessita una mínima realitat col·lectiva sobre la qual discutir, discrepar i deliberar democràticament. Però què ocorre quan eixa realitat és filtrada, fragmentada i personalitzada constantment per sistemes algorítmics? Què ocorre quan les emocions circulen més ràpid que les idees? Aquesta és una de les grans fragilitats de les democràcies contemporànies.
Durant dècades pensàvem que la llibertat consistia principalment a eliminar censures i ampliar l’accés a la informació. Però el problema actual és més complex. Hui el poder no necessita censurar massivament. Li basta moltes vegades amb reorganitzar la visibilitat. Amb amplificar unes narratives i diluir-ne unes altres. Amb modelar gradualment els marcs mentals des dels quals interpretem el món. És un poder menys visible, però extraordinàriament eficaç: el que en aquest context anomene tecnoabsolutisme.
No es tracta simplement del poder de les grans tecnològiques. El tecnoabsolutisme és una distopia que descriu una transformació més profunda: la tendència a substituir progressivament la mediació política, la deliberació democràtica i els límits institucionals per lògiques guiades per dades, algoritmes i criteris d’eficiència tecnològica.
És una forma de poder profundament diferent de la que havíem conegut fins ara. Una forma de poder que sovint es presenta com inevitable. Com si fora simplement tècnica. Però que en realitat incorpora interessos econòmics, visions del món i una determinada manera d’organitzar la societat. Per això, la gran disputa del segle XXI no serà només econòmica ni militar. Serà també cultural, cognitiva i democràtica.
Qui controla les dades? Qui dissenya els algoritmes? Qui decideix quins continguts es fan visibles? Qui determina què és rellevant? Qui estructura la conversa pública global? En definitiva: qui governa realment el món digital?
La resposta a aquesta pregunta marcarà probablement el futur polític de les pròximes dècades. Perquè el futur de la democràcia dependrà també de si les societats són capaces de recuperar capacitat de decisió sobre les infraestructures tecnològiques que organitzen la realitat contemporània.
I això exigeix, abans que res, entendre que la tecnologia mai és completament neutral. Sempre incorpora una determinada idea del món. I precisament per això també hauria d’estar sotmesa al debat democràtic.
Arturo Gradolí és filòsof, informàtic i historiador, doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència, i autor de Tecnoabsolutisme Global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social.
