Ni mig any ha necessitat Juanfran Pérez Llorca al capdavant de la Generalitat per deixar clar a qui serveix i quines són les seues prioritats. Quan Abascal el va assenyalar com a successor de Mazón, tota la maquinària mediàtica del PP valencià es va posar en marxa per fabricar el personatge: l’home moderat, proper, de poble menut. El president que escolta el veïnat mentre compra el pa o arreplega els xiquets de l’escola. Un home “sensat”, dialogant i sensible a les reivindicacions del poble valencià. La realitat, però, ha durat ben poc a desmuntar el decorat.
En només uns mesos, Pérez Llorca i el seu govern han evidenciat que, cada vegada que han de triar entre el partit i el país, sempre acaba guanyant el partit.
Si ha de protegir qui el va posar en el càrrec, ho fa sense despentinar-se: mireu Mazón. Si ha d’obeir qui el manté al càrrec, també: mireu Vox. Si ha de col·locar amics i familiars, cap problema: mireu la Diputació. Si ha de decidir entre una televisió pública, en valencià, arrelada al territori i en creixement, o un simple altaveu de propaganda partidista, tampoc dubta. I si ha de beneficiar les grans fortunes a costa dels ingressos públics dels valencians, ja sabem cap a on cau sempre la pilota.
I així podríem continuar fins avorrir. Però tampoc cal. Només cal recordar una cosa: l’exalcalde de Finestrat encara no fa ni mig any que presideix la Generalitat.
I clar, com no parlar del conflicte educatiu que està omplint carrers, centres escolars i instituts arreu del País Valencià? La resposta del poble ha estat immensa —i emocionant—: milers de persones defensant una educació pública, de qualitat i en valencià. Menys ràtios.
Millors instal·lacions. Condicions laborals dignes per al professorat i el personal educatiu. En definitiva, reforçar allò públic per garantir oportunitats per a tothom.
És ací on les reivindicacions de la comunitat educativa topen frontalment amb les prioritats del govern de Pérez Llorca. Perquè, arribats a aquest punt, tornen a haver de triar entre partit i país. I ja sabem què acostumen a fer quan arriba l’hora de decidir.
S’excusen dient que la Generalitat no pot assumir totes les demandes per falta de recursos. Però, curiosament, fa només uns dies sí que van trobar 76 milions d’euros per injectar-los a centres privats vinculats a l’Opus Dei que segreguen l’alumnat per sexe.
Per això, davant l’excusa permanent de la falta de diners, convé posar negre sobre blanc algunes decisions clau que el govern valencià ha pres en els últims mesos.
Sabem que el govern de Pérez Llorca, igual que el conjunt del PP, ha rebutjat la proposta de nou sistema de finançament negociada entre Esquerra Republicana i el govern espanyol.Una proposta impulsada per Oriol Junqueras que hauria suposat 3.700 milions d’euros més cada any per a les arques valencianes.
3.700 milions anuals per millorar escoles, hospitals, carreteres, centres de dia o salaris dels treballadors públics. 3.700 milions per alleujar, encara que siga parcialment, l’infrafinançament que pateix el poble valencià des de fa dècades.
Però Pérez Llorca ho va rebutjar. Ell i tot el Partit Popular sabien perfectament què significava acceptar aquell acord: donar oxigen polític als seus adversaris i reconéixer un avanç, encara que modest, en una reivindicació històrica del poble valencià.
I això no ho podien permetre. Perquè abans va el partit que el país.
Mentrestant, la situació de l’ensenyament és límit. També la dels serveis socials, amb la dependència penjant d’un fil. La sanitat valenciana continua a la cua de l’Estat en inversió per habitant mentre el PP continua afavorint la privada. I l’emergència habitacional amenaça de condemnar generacions senceres.
Els valencians i valencianes tenim davant una obligació generacional. El carrer fa temps que parla. Clama. Protesta. I també es cansa de veure com aquest govern deteriora serveis públics i institucions al servei d’interessos partidistes.
I les esquerres tenim l’obligació de construir una alternativa que torne dignitat al nostre poble i a les nostres institucions.
Perquè, a diferència d’ells, per a nosaltres primer va el país i la seua gent.
Domènec Garcia és president d’Esquerra Republicana del País Valencià.
