Les AFA (associacions de familiars d’alumnes) dels CEIP Carles Salvador i Pare Català del barri de Benimaclet de València han convocat aquesta vesprada una concentració i taller de pancartes a la plaça central per reivindicar millores a l’escola pública amb el lema “escoles dignes i prou retallades”.
A les 18 hores dos centenars de persones i molts xiquets plenaven la plaça en una febril activitat de pintar, retallar i omplir de colors les pancartes en un concurs de qui la feia més imaginativa. Per la seua banda, els pares i les mares xerraven animadament.
Tot, cal dir-ho, sota la mirada atenta de sis policies antiavalots, que -presumptament- els haurien enviat per evitar que aquestes famílies es convertiren en una amenaça per l’ordre públic. Perquè l’alternativa és suposar que l’enviament era injustificat, el que suposaria un clar balafiament dels recursos públics.
L’estampa podria semblar anecdòtica, però no ho és. Benimaclet no és l’únic lloc on les comunitats educatives han començat a mobilitzar-se en suport a la vaga indefinida dels docents i en defensa de recursos per a un ensenyament públic de qualitat.
A la Safor, famílies de diversos centres rurals de la comarca van organitzar una pujada conjunta al Benicadell, i des de dalt van despenjar una pancarta amb el lema “estimem l’escola pública”. A Ador, un municipi de vora 1.700 habitants i també a la Safor, aquesta mateixa vesprada una concentració ha aplegat un centenar de persones. A Alaquàs (Horta Sud) i a Tavernes (Horta Nord) les concentracions de suport a la vaga van ser ahir i van sumar centenars de veïns que, en el primer cas, van llegir un manifest que va sumar el suport de l’alcalde.
A molts centres han aparegut pancartes i cartells de les famílies o les AMPA agraint als mestres “el seu esforç per millorar el futur dels nostres fills”.
I aquests són sols uns pocs exemples d’un moviment de base que s’està gestant de nord a sud del país. Demà divendres, quan hi ha convocada la manifestació unitària a València serà el moment de prendre el pols a la força que està adquirint, però tot apunta a una mobilització històrica.
I és que si el Consell volia limitar aquesta vaga a un conflicte laboral i enfrontar els docents amb les famílies –la carta que la consellera Carmen Ortí va enviar dies abans de l’inici de la vaga indefinida aniria en aquesta direcció-, el que està succeint és exactament el contrari. La protesta està adquirint cada volta un caràcter més social i generalitzat, implicant les famílies i fins i tot sectors socials sense vinculació directa amb l’ensenyament. No hi ha gaires sectors laborals que tinguen aquesta capacitat.
Els riscos d’Ortí
Després de la “negociació fantasma” d’aquest matí, on la cúpula d’Educació s’ha presentat amb un document de preacord absolutament allunyat de qualsevol objectiu negociable, podria parèixer que l’estratègia d’Ortí és la de forçar l’allargament de la vaga calculant que els docents no aguantaran molts dies més sense cobrar. I no és desabellat pensar que pot tenir èxit. Ara, el risc és generar una frustració entre els docents i les famílies que es donen suport que desemboque en un conflicte enquistat i molt més cru, similar al que està passant també amb l’educació a Catalunya, amb uns costos polítics i electorals de molt més abast.
Si Mazón va tenir la dana que va llastrar la primera meitat de la legislatura, Juan Francisco Pérez Llorca pot tenir la vada educativa que llastre la segona meitat.
