“Escola pública de qualitat i en valencià!” Aquest és el crit majoritari a les massives manifestacions que s’estan convocant arreu del país en suport a la vaga indefinida de docents. Aquesta és una vaga -ho hem dit en més editorials– que està superant la reivindicació estrictament laboral i està implicant sectors socials cada vegada més amplis que se sumen als sindicats convocants. Alumnes, famílies, veïnat i teixit associatiu -incloses les entitats de defensa del valencià com, per exemple, Escola Valenciana o Plataforma per la Llengua– s’estan mobilitzant de diverses formes i poblacions, contribuint a la caixa de resistència, perquè hi ha en joc un servei públic essencial com és l’educació.
I bona part de l’òptim funcionament d’aquest servei públic està vinculat al valencià, llengua pròpia i oficial del nostre país. No es pot entendre una educació pública, de qualitat i universal que no tinga el valencià com a llengua vehicular i de cohesió. La societat valenciana no està disposada a tornar a aquelles èpoques fosques on el nostre era un idioma proscrit, amagat als àmbits domèstics i familiars i una “opció voluntària” només acceptable si assumia la seua subalternitat.
Resultats com el de la consulta de la llengua base, les protestes de 514 departaments d’instituts contra la censura dels currículums o les massives trobades d’Escola Valenciana demostren que hi ha una majoria social a favor de convertir el valencià en vehicular en l’educació i els sindicats docents així ho van recollir en la seua llista de reivindicacions per negociar amb Conselleria d’Educació.
Aquesta, en un primer moment, va parèixer disposada a arribar a alguns acords en la matèria -malgrat ser totalment insuficients- amb alguna mesura com la retirada del decret de censura dels autors balears i catalans dels currículums de batxillerat. Després, i sense que hi haguera cap motiu aparent que ho justificara, tota la qüestió del valencià, simplement va desaparèixer del document “definitiu” que la consellera d’Educació Carmen Ortí va presentar als sindicats per tal que l’acceptaren “sense tocar res”, incomplint de forma flagrant l’Estatut valencià d’autonomia, la LUEV i tota la legislació que desenvolupa el valencià a l’ensenyament.
És significatiu que, precisament el bloc de mesures que tenen menys repercussió econòmica -pràcticament nul·la-, haja estat el que ha estat eliminat primer de la taula de negociació. Els arguments de la consellera Ortí i del president Pérez Llorca per no atendre les demandes dels docents eren que “no tenien pressupost”, i que fins i tot han arribat a culpar l’infrafinançament com a obstacle per a implementar-les, encara que tots sabem que el mateix PP és corresponsable estatal de l’espoli fiscal, de l’infrafinançament i de la infrainversió que pateix el poble valencià des de fa moltes dècades. Potser, qui està polititzant de forma partidista la vaga no són els docents, sinó els responsables del Consell, del PP amb el suport de Vox.
O, potser, tot ha estat una jugada tàctica de la consellera Ortí per a intentar dividir el front sindical, tenint en compte que hi ha dos sindicats que no tenen les reivindicacions lingüístiques com habituals en el seu ideari. Si açò és així -només qui ha pres la decisió de llevar el capítol d’aquestes qüestions del document, pot saber-ho- no només seria una jugada molt bruta que demostraria que per al PP el valencià i les lleis que el protegeixen no tenen cap valor per si mateixes, sinó que no és més que un element més que es pot gastar i llançar. Però és que a més ha estat un moviment fracassat, ja que no només no han aconseguit trencar aquesta unitat sindical, sinó que la vaga indefinida arranca la seua tercera setmana consecutiva més forta que mai.
