El concepte de “doble vincle” procedeix del biòleg i antropòleg Gregory Bateson. Caracteritza les trampes comunicatives que, dins de les relacions de poder, impedeixen respostes individuals i col·lectives. El títol de la pel·lícula No mires a dalt (Don’t Look Up) ho il·lustra perfectament. A l’argument, carregat de sàtira política, dos científics descobreixen que un estel es dirigeix a la terra i pot acabar amb la humanitat. La reacció de la presidenta de la Casa Blanca consisteix a posar en marxa una campanya adreçada a la població amb el lema “No mires a dalt”. Aquesta campanya conté una ordre mitjançant la qual la presidenta obliga la societat nord-americana a negar la pròpia amenaça imminent que la conduirà a l’extinció.
Desconeixem si els responsables del govern valencià o els seus assessors comercials han vist aquesta pel·lícula, però fa anys que repeteixen una ordre semblant: “No mires el deteriorament de l’educació pública.” Malgrat el seu poder i la seua insistència totalitària, en aquest segon cas, ni la recerca científica, ni la ciutadania valenciana els han fet gaire cas.
El llibre La reproducción de las desigualdades sociales en el sistema educativo. El mapa escolar de Valencia. Políticas de zonificación, libertad de elección y segregación escolar ha evidenciat, des del camp investigador, com el sistema educatiu valencià perpetua les divisions de classe social. Atès que ajuda a interpretar el conflicte de la vaga indefinida dels docents valencians, en repassem tot seguit les conclusions més rellevants.
En primer lloc, el desmantellament de l’ensenyament públic valencià és inseparable del creixement subvencionat de l’escola privada concertada. Les famílies amb més recursos utilitzen l’escola concertada com una eina de “tancament social” per distanciar-se de grups socials considerats “inferiors” i assegurar-se que els seus fills mantinguen els avantatges competitius i l’estatus de la família d’origen. El sistema de concerts educatius permet als centres de titularitat privada segregar l’alumnat vulnerable mitjançant quotes il·legals, encara que ‘voluntàriament obligatòries’, i filtres d’admissió encoberts. Durant les tres darreres dècades, l’administració educativa valenciana ha tolerat aquestes pràctiques il·legals que han contribuït a multiplicar la segregació escolar.
En segon lloc, les retallades a la despesa pública són una eina molt socorreguda pels governs del Partit Popular valencià per tal de precaritzar l’educació pública. Entre el 2007 i el 2019, l’educació pública valenciana va patir retallades més severes que la mitjana estatal, mentre que el finançament de la concertada es va mantenir estable o va créixer percentualment, incloent-hi les sectes religioses que segreguen per sexe.
En tercer lloc, els criteris de zonificació són un altre instrument poderós de les polítiques educatives per deteriorar l’escola pública. En particular, el model de “districte únic” afavoreix la desigualtat social en permetre que les classes mitjanes i mitjanes altes puguen fugir dels seus barris, generant centres “bombolla” per a rics i “centres d’alta complexitat” per als pobres. Tot i això, les dades de la recerca demostren que la majoria de les famílies valencianes prefereix la zonificació de proximitat.
Finalment, s’evidencia com la ‘llibertat d’elecció de centre de les famílies’ funciona, a la pràctica, com un altre poderós element de segregació escolar: el dret a triar centre, utilitzat de forma intensiva per polítiques conservadores, no garanteix una llibertat real per a totes les famílies, però sí que permet als sectors amb més recursos distanciar-se i distingir-se dels grups socials desfavorits. En suma, el recurs al mite de “la llibertat d’elecció”, la seua concreció al mapa escolar a través de la política de zonificació escolar del districte únic, només contribueix a reproduir la distància social de les famílies.
Afortunadament, el professorat de l’educació pública i les famílies de l’alumnat tampoc no han fet gaire cas als polítics populars. No els han obeït. Les seues mobilitzacions actuals han fet emergir una ciutadania exemplar que està disposada no només a mirar de cara el desmantellament de l’ensenyament públic, sinó a lluitar per una educació pública digna, equitativa i de qualitat. Ells i nosaltres sabem que, en el context de les múltiples crisis que enfosqueixen el nostre present, la mercantilització de l’educació pública, el maltractament i la precarització del professorat, la promoció de la desigualtat educativa i la segregació escolar afegeixen una altra greu amenaça a la nostra col·lectivitat. Ells i nosaltres sabem que un futur equitatiu i democràtic a la nostra societat només serà possible amb una educació pública digna, de qualitat i en valencià. Sense ella, el totalitarisme feixista tindrà una altra porta oberta.
Signen aquest article:
José Manuel Rodríguez Victoriano. Universitat de València
Antonio Santos Ortega. Universitat de València
Rafael Xambó Olmos. Universitat de València
Maria Poveda Rosa. Universitat de València
Jaume Martínez Bonafé. Universitat de València
Laura Martínez Junquero. Universitat de València
Xavier Mas i Sempere. Universitat d’Alacant
Daniel Gabaldón Estevan. Universitat de València
Andreu Tobarra Sánchez. Universitat de València
Josep Pérez Soriano. Universitat de València
Gil-Manuel Hernàndez i Martí. Universitat de València
Ignasi Lerma Montero. Universitat de València
Borja de Madaria Escudero. Universitat de València
Pura Duart Soler. Universitat de València
