La matinada del 18 de juliol de 1936 moria assassinat a tirs a mans d’uns malànimes el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. El motiu: les seues idees republicanes i progressistes, la seua orientació sexual, però també les seues obres transgressores. Noranta anys després, el seu cos continua perdut en algun barranc entre Víznar i Alfacar (Granada). Mentre apareix, la figura de Federico García Lorca, immortal, està més viva que mai. A menys de tres mesos de l’aniversari de la seua mort, són nombrosíssimes les iniciatives culturals que tenen l’escriptor com a protagonista. La meua fascinació absoluta pel de Fuente Vaqueros fa que considere no solament just, sinó també merescut aquest repàs per les activitats de tota mena que en aquesta primavera tan lorquiana posen en relleu la gran personalitat del literat andalús.
Comencem amb les troballes al voltant de Lorca, que últimament no paren de succeir-se i de sorprendre’ns. El cantaor Miguel Poveda, que està de gira amb el seu espectacle musical Enlorquecido,ha descobert un poema inèdit de Federico titulat Canta el reloj que es trobava darrere del text original de la Gacela de la raíz amarga, que pertany al llibre Diván del Tamarit. Aquests versos secrets han vist la llum noranta-tres anys després que foren compostos i han sigut publicats en el volum Las cosas del otro lado. Lo inédito en Federico García Lorca (2026) que el cantant flamenc, amb la supervisió d’una filòloga experta en l’obra del granadí, ha escrit en honor al seu referent. També el periodista Víctor Fernández recopila diverses cartes inèdites en «No te olvides de escribir». La familia García Lorca en sus cartas (2026),un llibre que arreplega la correspondència amb la seua família, especialment amb sa mare, Vicenta Lorca Romero.
L’editorial Altamarea ha publicat un manual titulat Mi alma no cabe en mí (2025) amb textos de joventut de l’autor, i Cuatro Lunas ha reeditat els seus Poemas en prosa (2025). De l’estada als Estats Units a l’agost de 1929 en una cabanya al llac Eden fugint de l’estrés de Nova York i sobre la relació amb el seu amic i amant Philip Cummings tracta el llibre de Patricia A. Billingsley, Lorca en Vermont. El poeta español y su amante americano (2026). Ian Gibson, el seu biògraf més fidel, continua entestat a resoldre l’enigma de les restes mortals del poeta. La setmana passada va publicar No me encontraron. La fosa de Lorca: crónica de un olvido (2026), un assaig minuciós en què relata la seua personal visió sobre les causes, els interessos però sobretot els desinteressos de per què, quasi un segle després, les despulles d’un dels poetes més internacionals de les lletres hispàniques jauen en una fossa desconeguda. Trobar-les, com diu aquest estudiós, seria un símbol de reconciliació.
Dues exposicions redescobreixen el llegat de García Lorca. D’una banda, «Lorca y el archivo. Memoria en movimiento», en la Residencia de Estudiantes de Madrid al carrer Pinar fins al 26 de juliol, reuneix més de quatre-centes peces, moltes inèdites, que foren salvades durant la Guerra Civil i l’exili i que mostren l’evolució i la conservació de l’arxiu personal del poeta des de la seua mort fins als nostres dies. De l’altra, un grup de sis artistes contemporanis li reten homenatge en «Ríos: cruzar el archivo de Lorca», que es pot visitar en el Centre Federico García Lorca de la ciutat de Granada fins al 18 d’octubre i que explora la simbologia de l’aigua en l’univers lorquià.
Seguint amb les descobertes, també ha estat trobada recentment una partitura inèdita d’una peça de piano desconeguda que va compondre Federico al voltant de 1916 quan era un adolescent sota el títol Canción de invierno. Cal recordar que sempre va estar envoltat de melodies, que la seua era una família molt relacionada amb la música i que sembla que va taral·lejar cançons abans d’aprendre a parlar. En els seus anys de joventut, Lorca tocava el piano en tertúlies com la de El Rinconcillo o la Taberna de Polinario en l’Alhambra. En aquella època fou quan va conéixer el gran compositor Manuel de Falla. Casimiro Parker ha estudiat aquesta altra faceta de Lorca en Obra musical de Federico García Lorca. Cancionero popular (2026), que arreplega la partitura reproduïda de pròpia mà per un Federico que abans de convertir-se en poeta va voler ser músic.
En el teatre, cal destacar la formidable peça Una noche sin luna, un colpidor viatge a la sensibilitat i l’obra de Lorca que ens acosta el seu llegat als nostres temps. Escrita i interpretada per un magnífic Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, cinc anys després de l’estrena continua amb totes les entrades exhaurides en totes les funcions allà on va. El muntatge no solament està avalat per aquest èxit de públic, sinó també de la crítica i de tot el món teatral. Una història que emociona l’espectador perquè ens parla del passat, però també del present, i en aquest sentit comparteix ecos de la vida de Lorca que ressonen tan actuals hui en dia. Parlar de la memòria històrica per no oblidar. Quant al títol, diuen que la nit en què se l’emportaren al molí prop de Víznar per afusellar-lo, aquella fou una nit sense lluna.
Us confessaré una cosa. Tinc un desig i un somni. El primer és poder vore algun dia aquesta bella obra mestra, commovedora, pedagògica, necessària i reivindicativa, asseguren que inoblidable. El segon, que estiguera en cartellera i recorrerera tots els teatres d’aquest país perquè ningú es quedara sense vore-la. Diuen molts dels qui han tingut la sort de poder-ho fer que és la cosa més bonica que han vist mai damunt d’un escenari, que fa sentir coses inexplicables amb paraules, una d’eixes funcions que es queden gravades a la retina i al batec del cor. No vam poder conéixer Lorca en persona, però ens el podem imaginar orgullós de poder expressar-se a través de la veu i el cos d’un Juan Diego Botto espectacular que, sens dubte, l’immortalitza. El públic, de peus, aplaudeix i crida bravo i gràcies alhora. Sí, no hi ha entrades. Llig, apenat, que aquesta és potser l’última temporada. Confie que no. Però, en qualsevol cas, hi ha emocions que són eternes. La felicitat és saber que el bon teatre arrasa i que es converteix, com pretenia Lorca amb La Barraca, en una ferramenta imprescindible per a la cultura de tot un poble.
I arribem al seté art. El cantaor Miguel Poveda també ha produït el documental, profundament divulgatiu i pròxim a la vida del poeta, Enlorquecido: solo el misterio nos hace vivir, que es va estrenar el passat 23 d’abril, amb un Juan Echanove que posa veu a García Lorca. El director i guionista Manuel Menchón Romero ultima el seu audovisual La voz quebrada, que arribarà a les sales en el segon semestre d’aquest any i que se centra en els tres últims anys de vida de Federico. El projecte destaca per haver recuperat filmacions inèdites i en moviment del poeta que mai havien vist la llum, com per exemple, unes imatges originals de Lorca en la part de darrere d’una camioneta amb els seus companys del grup de teatre universitari ambulant. I el duo format per Javier Ambrossi i Javier Calvo acaben de presentar en el Festival de Cine de Cannes la seua pel·lícula La bola negra, inspirada tant en un text inacabat de només quatre pàgines que Lorca va començar a escriure en forma de novel·la poc abans de morir com en la peça teatral La piedra oscura d’Alberto Conejero.
L’èxit de La bola negra en Cannes donaria per a tot un llarg article. Em compromet amb els lectors, ara i ací, a escriure’l, fins i tot molt abans que el film s’estrene a Espanya el pròxim 2 d’octubre. El gènere de la ressenya cinematogràfica no és la meua especialitat i només el conree quan una pel·lícula m’agrada i m’emociona molt. Com que sé, d’antuvi, que el llargmetratge ho farà i em colpirà, puc avançar-me’n al visionat i comentar la gran quantitat d’aspectes que està suscitant l’últim treball de Los Javis, que ja han fet història en rebre, primer, una ovació de vora vint minuts en la presentació de la pel·lícula en el 79a edició del prestigiós festival i, després, guanyar ni més ni menys que el premi a millor direcció, una cosa que només han aconseguit dos espanyols abans que ells, Buñuel i Almodóvar. Per tant, com a cinèfil, defensor de la causa gai i amant empedreït de la figura de Lorca, analitzaré pròximament, fil per randa, aquesta cinta a la qual augure una allau merescuda de reconeixements i guardons.
I acabe com començava. Fa quasi noranta anys que un grup d’extremistes totalitaris mataren a boca de canó el que per a mi és un dels millors rapsodes i dramaturgs de tots els temps en llengua castellana, màxim exponent i figura central de la Generació del 27. Tenia 38 anys. L’assassinaren, al crit de rojo i maricón, per ser un home lliure, homosexual, un poeta extraordinari, tres coses que odien els feixistes. Ells, un escamot de militars sublevats, mascles heterosexuals fanfarrons, ignorants i de dretes, no li arribaven a la sola de la sabata. Estic convençut que tampoc els agradava el seu descomunal talent, la seua admirable genialitat, el seu colossal saber, la seua sensibilitat infinita, el seu compromís ferm amb la cultura, la seua valentia sense límits, la seua llibertat absoluta… Els qui l’executaren mai van poder arrabassar-li ni el pensament ni la intel·ligència ni el seu amor a la vida i a la justícia. No aconseguiren tampoc que deixara d’existir, i per això Lorca es va guanyar l’eternitat i continua, afortunadament, més viu que mai. Federico, in memoriam.
