Com publicàvem a Diari La Veu dilluns al matí, la primera jornada de vaga indefinida a l’ensenyament públic ha estat històrica i molt contundent. No només pel seu seguiment massiu -fins al 90% segons fonts sindicals, almenys un 47% segons les dades de la mateixa Conselleria- i per l’enorme marea verda que ha desbordat els centres de València, Alacant, Castelló de la Plana i Elx.
També pel mateix procés en si. Feia dècades que el País Valencià no veia com un col·lectiu laboral tan gran es llançava a desafiar el govern amb una vaga indefinida. Una vaga, a més, que no és defensiva -evitar que tanque una empresa o una pèrdua de drets- sinó ofensiva -exigir millores- i a més no és corporativa, sinó que a més d’increments salarials i millors condicions laborals, els docents lluiten per una millor educació per a tothom, de més qualitat i en valencià. És per açò que han rebut una simpatia social majoritària.
Però deixem un poc de banda aquesta part, que ja va explicar-se en un editorial anterior i posem la lupa en un altre element. Un dels detalls més fonamentals de la vaga docent és l’enèrgica organització de base, en assemblees unitàries de centre, que han tingut un paper clau, tant en empènyer els indecisos a sumar-se a l’aturada com en explicar a les comunitats educatives les raons d’aquesta lluita i els motius pels quals és tan important per a docents, personal no docent, alumnes i famílies, en definitiva, per a tota la societat.
Una organització que -salvant totes les distàncies que es vulguen- recorda l’onada solidària i autogestionària que va seguir al desastre de la dana de l’octubre del 2024. Llavors com ara, va ser el poble el qui es va posar en marxa de forma autònoma, sense esperar instruccions ni consignes, per a exigir als governants que feren la seua faena. Llavors com ara, aquests fets han estat una font d’empoderament i conscienciació a escala industrial. Són -com el 15M, com el procés sobiranista català, com els sindicats d’habitatge, com tants d’altres- d’aquells processos que poden tombar governs i que canvien la cultura política d’un país.
Com diu Manel Pitarch en el seu article: “La vaga indefinida és resultat de l’ofuscament polític i del menyspreu a un diàleg amb trellat, respectuós.”. O, com opina Vicent Maurí en el seu: “La vaga indefinida ja és una victòria moral i política davant d’un govern arrogant, autoritari i completament allunyat de la realitat dels centres educatius.”
Ja tenen raó al Palau de la Generalitat de posar-se nerviosos amb la revolta dels docents i del conjunt de la comunitat educativa -nerviosisme que delata la pèssima carta que la consellera Carmen Ortí va enviar a les famílies dijous passat- perquè cada dia que aquest conflicte creix i s’enquista és un dia menys que els queda al Govern.
