No tinc cap bola de cristall, no sé què passarà amb la vaga indefinida dels docents, però per primera vegada tots els sindicats, de diferents colors, estan d’acord en la seua necessitat davant la impossibilitat d’arribar a acords negociats, i això ja és un triomf. Que la dreta governant ignore les necessitats del sistema educatiu públic, que passen per la dignificació de les condicions laborals -no només és una qüestió de millora salarial, que també- i infravalore la força social i política dels docents és una mostra més d’incompetència. Que no tinga en compte el suport de les famílies, també.
L’anterior conseller, Rovira, ja va rebre una bona lliçó amb allò de la “llibertat educativa”, una ocurrència per emmascarar la seua croada contra el valencià, contra els valencians. L’actual consellera Ortí, lluny de rectificar les errades del seu predecessor, s’erigeix sobre elles. Pot ser que com a inspectora que era, o és, pensem que coneixerà millor el terreny que xafa. No ens enganyem, gran part de la inspecció es nodreix de docents reclutats en temps de governs del PP, i es tracta d’un servei prou buit de contingut, amb escassa formació específica i poca relació real i fructífera amb les comunitats educatives, que, a més, els polítics mediocres consideren el seu braç armat. Els anys del Botànic no van saber redreçar-la, però. Lamentablement.
Per tant, la situació és la que és. I la societat valenciana, en constant canvi, malgrat un pertinaç vot dretà conformista, ens mereixem reflexió, estudi i acció per millorar la formació de l’alumnat, futur del que volem ser. Deixe de banda el tema de les remuneracions, que òbviament han de millorar. Parle’m de les condicions laborals i de l’ambient escolar: l’accés a la docència segueix sent obsolet; el sistema de substitucions terriblement lent; la situació dels nombrosos interins sempre al límit; l’atenció a la diversitat cultural, lingüística, funcional…, en caiguda lliure sense andamis; les ràtios altes; els suports professionals externs, mínims; l’atenció psicològica d’un alumnat amb problemes de salut mental en alça, insuficient; la càrrega burocràtica, absurda per innecessària; la inversió en climatització, a l’espera; les instal·lacions envellides, també a l’espera; l’ensenyament en valencià, al limbe, ara cada any depenent de nova matrícula; la intromissió política censora dels currículums, contra l’aval científic; la formació permanent del professorat, també en un núvol; es diu que no hi ha diners i es transfereix una milionada a centres elitistes i segregadors…
Digeu-me si no hi ha motius per la mobilització, jo en veig massa. I si com a resposta el govern valencià només s’ofereix la criminalització dels docents -tots en un mateix sac!-, i la negativa a pactar millores, quina classe de personatges ens governen? No serà tan fàcil desmantellar el sistema públic d’educació com està sent el de sanitat. El gros dels docents no és com el gros dels metges, no hi trobaran aliances ni complicitats, tampoc en els usuaris. Les vagues de metges es fan sempre contra l’esquerra defensora d’allò públic. Altra cosa són la resta de treballadors sanitaris, clar. Les companyies d’assegurances mèdiques no paren de créixer, com el nombre d’hospitals privats, un negoci que s’arrodoneix amb els pacients derivats des de la sanitat pública. En fi…
Però el sistema educatiu és una altra cosa, no tan fàcil de rendibilitzar. S’ha d’arribar a cada xiquet i xiqueta, en qualsevol racó, cada dia durant molts anys. No és cap negoci. El temps d’estada als centres escolars coincideix dalt o baix amb el de treball de pares i mares. Les famílies volen seguretat i qualitat. Per això la societat s’ha de gravar a foc que l’educació no és una despesa, és una inversió col·lectiva grandiosa.
En definitiva, com en totes les vagues, s’interpel·la al conjunt de la societat sobre cap on vol anar. Per això, sense bola de cristall, augure un gran èxit a la vaga. I m’agradaria que fora el germen d’un gran moviment unitari en defensa de la dignitat educativa, pel bé de tota la població.
