Tot apunta, després dels resultats de la consulta al conjunt dels treballadors de l’ensenyament públic malgrat que la decisió formal encara està per prendre, que els docents es declararan en vaga indefinida, possiblement, a partir de l’11 de maig.
La situació és insòlita, perquè les vagues indefinides -excepte casos molt concrets d’empreses amb problemes molt intensos- no són habituals i menys en un col·lectiu tan gran com els dels docents de tot l’ensenyament públic. I, precisament per això, serveix per ella mateixa com a termòmetre del grau de frustració i descontentament del professorat. L’èxit de la vaga del passat 31 de març serveix també de mesura. I la resta de la societat no podem mirar a un altre costat perquè l’educació pública de qualitat i en valencià afecta directament o indirecta tothom. La normalització de la llengua i la victòria conjunta en la consulta de la llengua per part de les famílies pel valencià, docents i altre personal de l’ensenyament així ho va deixar clar.
No es pot amagar que la proposta de vaga indefinida no està exempta de riscos i dificultats. Si ja costa mobilitzar la gent una vaga d’una jornada, encara hauria de ser més difícil mobilitzar-la per una aturada més llarga.
En tot cas, és innegable el valor dels docents i mereixen el suport de tota la societat, per diversos motius. El primer perquè les seues reivindicacions no es limiten a qüestions salarials corporatives, sinó que inclouen la millora d’un servei públic essencial com ho és una educació pública de qualitat -sense oblidar que uns salaris decents i una estabilitat laboral són també condicions indispensables per aquesta qualitat. Defensar serveis públics com l’educació, la sanitat, serveis socials o transports, hauria d’estar per sobre d’ideologies, situació personal o, fins i tot, considerar-se’n usuari, ja que el benefici és universal, per a tota la societat, i diu molt de la qualitat (o no) del sistema democràtic en què convivim.
En segon lloc, perquè la millora de les condicions laborals d’un col·lectiu concret de treballadors o de les classes populars és en benefici del conjunt de la societat i del bé comú. No només els docents estan en conflicte actualment. Metges, repartidors, Creu Roja i múltiples empreses… i fins i tot altres formats majoritàriament per no assalariats, com ara els taxistes. La pèrdua de nivell adquisitiu -sobretot per l’increment del preu de l’habitatge (per cert, també hi ha en marxa una proposta de vaga de lloguers)- i la precarització de les condicions de treball és transversal en les classes populars, incloent assalariats de diferent nivell, autònoms, cooperativistes de treball associat o professions liberals. Qualsevol millora d’un sector pot servir com a exemple per millorar-ne altres.
El moviment antifranquista clandestí tenia com a lema “la unió de les lluites” com una fórmula per superar les reivindicacions concretes de cada empresa o sector i servir per millorar les condicions generals i desestabilitzar la dictadura a fi d’aconseguir la democràcia i els drets i llibertats fonamentals. Hui en dia donem més prioritat a l’anomenada “unió de les esquerres” que marca el debat públic i l’actual agenda social. Sense negar la importància de la batalla electoral i el debat polític, potser també estaria bé fixar-se en els moviments socials de base, les lluites impulsades des de baix i les reivindicacions i anhels de les classes populars. Un exemple clar i contundent l’Acord Social valencià i les associacions de les víctimes de la data del 29-O de 2024. I potser l’una i l’altra es poden retroalimentar.
