No. No ho és. El problema és saber com les hem de finançar. I este és un debat recurrent, que ara han revifat les dretes, amenaçant la viabilitat del sistema públic.
El seu diagnòstic és d’un dramatisme efectivista: vivim massa anys, naixen pocs xiquets, cada vegada hi ha menys treballadors per pensionista i, si no fem alguna cosa, el sistema acabarà col·lapsant. El diagnòstic demogràfic és essencialment correcte. La conclusió, no necessàriament.
La pregunta de si es podran pagar les pensions, planteja l’oportunitat de no pagar-les, és la visió de les dretes. La pregunta des d’una perspectiva progressista és quina part de la riquesa que produïm volem dedicar a pagar-les, qui ha de contribuir a finançar-les i com repartim l’esforç entre generacions i entre diferents fonts de renda. I esta de pregunta parteix de la garantia de continuïtat del sistema. Ha de ser la resposta de l’esquerra.
Anem al tall. L’AIReF calcula que la despesa pública en pensions, que representava aproximadament el 12,9% del PIB en 2023, podria arribar al 16,1% en 2050. És un increment considerable, de poc més de tres punts del PIB. Però no és una catàstrofe inevitable, sinó una necessitat de finançament que es desenvoluparà gradualment al llarg de més de dues dècades.
Som una societat, això és cert, en procés d’envelliment. No ens passa només a nosaltres, i això no és allò del mal de molts, sinó una oportunitat de vore com els nostres veïns afronten el mateix problema. A ca nostra, les projeccions demogràfiques indiquen que passarem d’unes 32 persones majors de seixanta-quatre anys per cada cent persones en edat laboral a unes 55 en 2045. La generació del baby boom ens estem jubilant i la natalitat actual no permet compensar-la. Ni amb un increment espectacular de naixements podríem compensar el problema abans del 2046. Els nou nats, no s’incorporaran al mercat laboral fins d’ací a dues dècades o dues dècades i mitja.
Ara bé, convé qüestionar una idea que s’ha instal·lat en el debat: que les pensions han de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors i de les empreses.
No és així en tots els països europeus. Dinamarca finança una part molt important de la protecció social mitjançant impostos generals. Suècia, França o Itàlia combinen, en proporcions diferents, cotitzacions i recursos tributaris. Hi ha diferents models on inspirar-se. El que no hi ha és cap llei econòmica que obligue a carregar tot el cost de les pensions a les nòmines.
En economies com la valenciana i l’espanyola, amb un pes considerable d’activitats intensives en mà d’obra i de productivitat relativament baixa, continuar incrementant les cotitzacions empresarials pot acabar penalitzant precisament la creació d’ocupació que necessitem per sostindre les pensions. Mentrestant, activitats altament automatitzades poden generar una riquesa considerable amb molt pocs treballadors i, per tant, amb una contribució relativament menor a través de les nòmines. No es tracta de penalitzar la tecnologia ni l’automatització, sinó d’evitar que el finançament de les pensions depenga quasi exclusivament del treball assalariat. Si la riquesa es genera combinant treball i capital, sembla raonable que tots dos contribuïsquen a garantir les pensions.
Estem abocats a explorar una altra via: diversificar les fonts de finançament, incorporant-hi més recursos procedents de la fiscalitat general i de rendes del capital. Això també ho vam explicar ja de forma molt resumida, dient que els robots havien de cotitzar a la Seguretat Social. Ho desenvoluparé ara mínimament. Si la riquesa es genera cada vegada més mitjançant processos automatitzats, capital tecnològic i increments de productivitat, no sembla raonable que el sosteniment de les pensions depenga fonamentalment dels salaris.
I tampoc no és menor, la necessitat de ser transparents en la gestió. Durant anys, les cotitzacions han finançat despeses que no corresponien estrictament a les pensions contributives. Despeses de gestió en podríem dir, del Fons de Pensions es pagava el salari dels funcionaris que les gestionaven. La necessitat de separar ambdues coses ja quedà establida al Pacte de Toledo, i l’Estat ha anat assumint gradualment part d’eixa despesa, amb càrrec als PGE. Però les despeses administratives i de gestió continuen figurant en els pressupostos de la Seguretat Social. Caldria identificar amb precisió quines corresponen a la gestió de les prestacions contributives i quines són funcions generals que haurien de pagar-se amb impostos. Però tampoc no ens hem de fer trampes. Una reordenació comptable no implica un estalvi real de despesa pública, però afectarà positivament al Fons de Pensions.
I quin és doncs el repte per als pròxims vint anys?
Des d’una perspectiva social progressista, cal garantir legalment el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, mitjançant la revaloració amb l’IPC. La història recent demostra que la revaloració de les pensions amb l’IPC no ha estat sempre garantida. El Govern socialista de Rodríguez Zapatero va congelar les pensions contributives ordinàries en 2011, mentre que el Govern popular de Mariano Rajoy va eliminar en 2013 la vinculació automàtica amb l’IPC i va aplicar durant anys increments del 0,25%, amb pèrdues de poder adquisitiu en alguns exercicis. La garantia legal es va recuperar amb la reforma de 2021, impulsada pel Govern de Pedro Sánchez.
Crec que un dels més sòlids punts programàtics de Compromís – Front Valencià, ha de ser garantir legalment el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, mitjançant la revaloració amb l’IPC, i preservar la suficiència de les futures prestacions. No tindria sentit salvar les pensions actuals condemnant els joves a pensions insuficients.
En segon lloc, ampliar progressivament la contribució dels salaris més elevats per la via de destopar el màxim de les bases de cotització i establir una aportació tributària complementària de les rendes del capital, sense incrementar de manera generalitzada les càrregues sobre els salaris baixos i mitjans.
En tercer lloc, establir una transferència pressupostària estable, transparent i reglada per a contribuir a finançar la pressió demogràfica extraordinària de les pròximes dècades. Però no fem demagògia, diners no en sobren enlloc, o quasi enlloc. Cal tindre ingressos fiscals suficients, perquè traslladar el dèficit de la Seguretat Social als pressupostos de l’Estat no el fa desaparéixer.
En quart lloc, una política d’ocupació ambiciosa. Un milió de cotitzants addicionals, amb bases mitjanes de 2.200 euros mensuals, podrien generar prop de 7.500 milions anuals en cotitzacions per contingències comunes. Més ocupació femenina (continua havent-hi una bretxa inacceptable, continuen recaent sobre les dones els treballs no remunerats), menys atur juvenil, millor integració laboral de la immigració i una jubilació flexible voluntària poden contribuir significativament a l’equilibri financer.
Finalment, cal vincular la sostenibilitat a la productivitat i als salaris. Una economia que crea més riquesa, però que concentra els beneficis mentre manté estancades les remuneracions, debilita les bases de finançament del sistema. I d’això en sabem molt al País Valencià, on el pes del sector serveis vinculat al turisme n’és el paradigma. La dada més reveladora és la productivitat. Segons l’estadística valenciana, en 2022 el valor afegit per persona ocupada en els serveis de menjar i beguda era de només 17.030 euros, davant dels 33.690 euros de mitjana del sector serveis analitzat. L’estadística atribueix expressament esta diferència a l’ús intensiu de mà d’obra.
Res d’això és gratuït ni automàtic. Caldran reformes fiscals, avaluacions periòdiques i decisions pressupostàries exigents. Però també cal abandonar la idea que l’única manera de garantir les pensions és retallar-les, endarrerir obligatòriament la jubilació o reduir els drets de les generacions futures. Perquè és fals. És ideològic. És injust. És cruel.
La sostenibilitat de les pensions no és exclusivament una qüestió demogràfica. És també una qüestió de distribució de la riquesa.
I, per tant, no es tracta només de preguntar-nos quantes persones treballaran per cada jubilat, si no quanta riquesa produirà cadascuna, com es distribuirà i quina part estarem disposats a dedicar a garantir una vellesa digna.
Perquè una societat que aspira a ser cada vegada més productiva no hauria de considerar una desgràcia que els seus ciutadans visquen cada vegada més anys. Hauria de considerar-ho un èxit. I organitzar-se per poder pagar-lo.
