Divendres va produir-se una decisió històrica, en el sentit més literal de l’accepció, a pesar de la qual ha passat relativament desapercebuda en el maremàgnum informatiu que ens bombardeja a cada moment.
Es tracta de la votació a la 28a Conferència General de Pesos i Mesures en què va decidir-se eliminar els “segons intercalats” per aprovació de totes les nacions participants, exceptuant-hi Rússia. La decisió no tindrà uns efectes immediats en el quefer quotidià dels ciutadans corrents -i segurament per això ha tingut tan poca transcendència informativa-, però té unes implicacions filosòfiques i antropològiques d’abast difícil de preveure a banda de possibles conseqüències per a generacions posteriors que, és d’imaginar, els promotors del canvi pensaran que ja s’espavilaran per a resoldre-les.
Un nou paradigma
Però per a explicar la importància de la decisió cal, primer, retrocedir un poc en el temps. Alguns mil·lennis.
Des que la humanitat va començar a fer càlculs de temps, aquests sempre han estat vinculats al moviment del sol, siga en un dia -el temps que la terra fa una volta sobre si mateixa i, per tant, el sol ix primer, es pon i torna a eixir- o un any -la volta sencera al voltant d’aquesta estrela.
El problema és que aquests moviments no són ni exactes ni constants. La terra a voltes gira més ràpidament i a voltes més lentament. Per exemple, el desgel massiu provocat per l’escalfament global està provocant un alentiment de la velocitat de rotació de la Terra.
Aquestes dificultats en adaptar les mesures humanes als ritmes astronòmics ha suposat històricament problemes i ajustos. El més famós -per ser més salvatge- té a veure amb la decisió de Juli Cèsar de marcar la duració de l’any en 365,25 dies. Només era un desfasament d’onze minuts, però al cap de 1.500 anys ja hi havia un desacoblament de deu dies entre el calendari humà i el natural pel que les estacions no començaven quan tocava -i calcular l’inici de les estacions va ser la raó primera de fer calendaris perquè tan hui com fa milers d’anys els humans depenem de les collites per poder menjar. El Papa Gregori XIII ho va resoldre per la via expeditiva: després del dijous 4 d’octubre va venir el divendres 15 d’octubre. Deu dies desapareguts de colp. I després n’hi ha que els costa el canvi de l’horari d’estiu al d’hivern. No tots els països van adaptar la mesura automàticament, de fet, de primeres ho van fer només els països catòlics, i alguns van trigar tant que per això, la Revolució d’Octubre, a Rússia, va produir-se en novembre.

Un horari global
La situació era relativament preocupant -al remat, el càlcul de les hores es feia a escala local, seguint el ritme de les campanades de les esglésies que calculaven l’hora de forma absolutament local-, fins que els canvis econòmics i tecnològics començaren a globalitzar les comunicacions. Era important tenir una hora precisa i la mateixa a tot arreu per saber quan eixien i arribaven els ferrocarrils o s’enviaven els telegrames. De fet, les companyies ferroviàries van ser les primeres a adoptar horaris estàndard internacionals que no tenien per què coincidir amb els dels municipis on hi havia estació. Per a més detalls és recomanable veure la pel·lícula suïssa Unrest, en què s’explica el caos dels horaris en una xicoteta ciutat on la indústria principal és precisament la construcció de rellotges.
Bé, però tornant a l’argumentari principal, aquest és, molt resumidament, l’origen del Temps Universal Coordinat (UTC per les sigles angleses), la referència horària utilitzada en tot el planeta i que serveix perquè es puga calcular un horari compatible arreu independentment dels canvis d’estacions o de fusos horaris.
Durant pràcticament un segle, l’UTC es calculava a partir de la referència del meridià de Greenwich. És a dir, i explicat breu, l’hora començava a calcular-se a partir del moment en què el sol es trobava en el seu punt més alt en passar per sobre l’observatori d’aquesta ciutat anglesa.
El 1955 es va produir un canvi important, la invenció del rellotge atòmic de cesi, que permetia mesurar el temps d’una forma molt més precisa que els càlculs astronòmics. De fet, aquests rellotges són tan precisos que el problema jas no són els onze minuts anuals de Juli Cèsar, sinó un segon cada parell d’anys. És el que es coneix com els “segons intercalats” Una diferència que, òbviament, els éssers humans no som capaços de copsar, però sí les màquines.
Amb l’extensió de la informàtica i l’automatització a pràcticament tots els aspectes de la vida, aquests “segons intercalats” són un maldecap per a les actualitzacions de programari i per moltes aplicacions informàtiques. Aquest ha estat precisament el motiu que ha portat a la Conferència General de Pesos i Mesures a votar l’eliminació d’aquests terribles segons i, a la pràctica, independitzar de forma absoluta el càlcul del temps de la translació de la terra i la seua rotació al voltant del sol. A partir d’ara, els desfasaments entre el que marca el rellotge atòmic i el moviment real de la Terra ja no es corregiran.
Un problema per a les futures generacions
Alguns experts han posat diverses objeccions a una solució que, òbviament, resol molts problemes immediats de caire tècnic -de fet, el canvi de càlcul de la UTC s’ha justificat per evitar un “caos tecnològic global”-, però en pot provocar uns altres.
El primer és que, malgrat els avenços tecnològics, els humans seguim necessitant l’agricultura per alimentar-nos. Per tant, no sembla gaire lògic intentar “independitzar-nos” del sol i no està gens clar que es puga fer, encara que aquesta siga potser més una preocupació filosòfica que amb implicacions pràctiques.
La segona és que el rellotge atòmic no mesura el temps en relació a res, solament en relació al moment en què va començar a funcionar i el propietari del rellotge és l’únic que pot calcular realment el temps. Aquesta qüestió geopolítica potser explicaria el vot contrari de Rússia a la mesura, malgrat que formalment no s’ha justificat.
Finalment, però potser la més important és que encara que no es vulga veure, el desfasament entre el temps calculat i la rotació terrestre continuarà, ni que siga un segon cada dos anys. Si Gregori XIII es va trobar amb un problema de deu dies després de 1.500 anys de gastar el calendari julià, ara es calcula que en 6.000 anys el desfasament podrà ser d’una hora. Precisament, aquesta mesura -una hora- és la que ha dictaminat la Conferència per reajustar la UTC a la rotació terrestre. Però aquest serà un problema que cap dels actuals participants de la decisió hauran d’afrontar com resoldre.








