No és molt rellevant com i on el vaig veure per primera vegada. De fet, no n’estic gaire segur. Diria que va ser a l’acte d’inauguració d’allò que a Barcelona en diuen -o en deien- una “granja”, és a dir, un establiment on consumir productes lactis frescos mentre t’imagines unes vaques pasturant en un prat i, al teu costat, unes velletes suquen melindros en una tassa de xocolata desfeta.
El recorde llavors com un tipus prim i tirant a alt, amb els cabells de plata fendits per algunes vetes d’or esmortit, un bigoti discret, polit, diríem com el d’Errol Flynn. Amb aquella fila un podia imaginar-se’l al Berlín de finals dels convulsos anys vint, passejant pel barri de Schöneberg amb un exemplar del diari socialdemòcrata Vorwärts sota l’aixella, anant cap a la seua oficina en uns magatzems d’exportació de carbó. Tot un senyor berlinès amb un elegant apartament a Erdmannstrase i amb una vida pràcticament resolta que podria estalviar-se embrutar-se en l’espectacle de la desfeta del seu món però que, això no obstant, res no li era aliè. Vull dir, ni el patiment dels altres que també eren els seus, ni el futur de tots com a continuïtat de la vida en el sentit més estricte i més sagrat del mot. Crec que no he conegut mai ningú amb més ganes de futur que ell.
Però Quico ni era de Berlín ni tampoc un senyoret, tot i que durant quasi tota la seua vida va tenir la xamba d’ocupar un lloc de treball rellevant que li va permetre ser un observador excepcional d’una societat dividida entre la submissió i la dissimulació, entre l’oblit i la melangia i que, durant els darrers anys, malgrat tot, havia tingut a tocar el somni de la seua emancipació històrica, nacional. Un somni del qual va formar part amb un entusiasme envejable, exemplar, com un més entre tants.
Des de l’ampla finestra del seu despatx a la Diagonal amb vistes als contraforts de Collserola, Quico, degué pensar sovint com havia anat escalant pels vessants de la vida en aquell seu país que tant va estimar. Va nàixer i créixer a pagès, en un poble menut trastocat pels desastres de la guerra i després, encara, pels canvis brutals aparellats amb una industrialització feta a correcuita. En un poble ofegat per l’obscurantisme religiós i la repressió política. Capellans i guàrdies civils, vídues i putes, morts de fam i propietaris. I un dia, sent molt jove, va tastar el sabor de la revolta. Segur que des d’aquell despatx imponent degué pensar en aquell estiu que va passar a la presó Model… que degué recordar aquella olor de guisat de sípia putrefacta dels diumenges de la Model escampant-se per totes les galeries; en les passejades circulars amb els seus companys pel pati de la garjola, com hàmsters en una sínia de laboratori. En totes les conspiracions imaginades per acabar amb el nan sangonós. En el fred glacial de la presó que crec que mai no el va arribar de deixar. I degué pensar, també, ben segur, viatger incansable com va ser, en la bella vastitud de l’Àfrica afamada, en la llum solar atrapada entre les columnes dels temples grecs de Sicília, en les roques de sang del Gran Canyó i el cel d’acer i vidre de Nova York i en les flors dels cirerers de Kawazu i en la remor de tango del Cafè Tortoni i en el gust saborós de les cruixents sfogliatelle d’una parada a tocar de la via de Sant Gregorio Armeno… El món enorme com la vida enorme amb tots i cadascun dels seus racons. La vida com a viatge, com a exploració permanent. La vida enfront de la mort contra la qual va lluitar des que a vint-i-pocs anys el mal li va entrar dins del cos. Un mal que va derrotar batalla rere batalla, lluitador tossut, durant quasi seixanta anys fins que no ha pogut ser.
Quico tenia un hort i en aquell mateix hort una caseta d’eines on guardava moltes tristors perfectament ordenades, classificades, calmes i en silenci. Algunes d’aquelles tristors també són les meues. Penes de pare que se sap fill. Com en aquells versos d’Estellés: jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la Mort i no necessite res…
El tros del Quico se sustentava sobre una terra fèrtil que era la de l’esperança i l’abundor. Un tros que conreava amb passió, metòdicament. Un indret màgic a on de vegades s’enduia el meu jove P. per entretenir-lo i espantar els seus monstres ferotges que el rosegaven tot com gossos de cacera, per a guarir-lo entre tomàquets grossos i lluents com boles d’or massís, entre cogombres esmaragda, entre pebrots color de robí… I això era la vida de nou, una altra vegada, persistent, ara encabida dins d’un basquet per a obsequiar els éssers estimats, per a alimentar el cos.
L’hort del Quico era el seu país, el nostre. Una pàtria. I era, també, un bosc sagrat, un espai de guariment, un refugi contra l’arna del temps implacable que se’ns acabarà enduent a tots, un per un, d’un bufit.
En aquell hort plantarem encara, des del somni i des de la memòria, altíssimes palmeres coronades per una pluja d’estels.
