Una vegada en la vida. Una, com a mínim. Hi heu d’anar. Trepitjar allò. “Escoltar” aquells carrers… Tocar aquelles pedres. Llegir els grafits a punt d’esvair-se dels murs. Perquè Pompeia és molt més que una excavació arqueològica…
Que podria haver desaparegut aquell dia del 1943 quan els aliats van ser capaços de bombardejar Pompeia. Segons els seus informes, una divisió Panzer s’amagava entre les ruïnes. Van destrossar una porció del que quedava, incloent-hi una part important de la vil·la dels Misteris. Ja veieu: el Vesuvi, els Borbó i els combatents de la Segona Guerra Mundial van estar a punt de fer desaparèixer un dels jaciments més fascinants del món. Però no ho aconseguiren.
Paradoxalment, la catàstrofe geològica del Vesuvi de fa dos mil anys, ens va regalar un fet únic: la possibilitat de contemplar uns quants pobles detinguts en el temps. 2000 anys en què una foto ha estat guardada al calaix de la història i que només ara ens atrevim a obrir.
Quan diem que tota la Mediterrània de fa dos mil anys estava connectada no ens podem fer la idea de la veritat d’aquesta afirmació: a les excavacions actuals de la ciutat de Pompeia s’han trobat restes de ceràmica ibèrica que provenia d’Edeta, de l’actual Llíria. El comerç d’aquell moment s’aproximava molt a la famosa “globalització” actual, però encara era analògica.
El gran terratrèmol de l’any 62 ja havia avisat que el volcà petaria. Moltes cases encara estaven reparant-se d’aquell moviment sísmic quinze anys després. Ara som al 79 dne.
A les tres de la matinada del 24 d’agost el gran tap no ha pogut més. A poc a poc s’esmicola i en minuts eixirà com un suro de cava. Com les torretes dels carros russos en la guerra d’Ucraïna. Petits terratrèmols dies abans han anunciat la catàstrofe. Lava i vapor d’aigua bullent inicien el terrabastall. Els núvols carregats d’electricitat provoquen una tempesta elèctrica.
I ara, arrepapeu-vos bé a la butaca, perquè comença l’espectacle: imagineu el “sensurround” de les sales de cinema de principis dels anys 80, perquè esteu a punt d’observar des dels vostres còmodes seients un terrabastall de dimensions còsmiques. D’una bellesa que fa por. Literalment. Com totes les erupcions que han anat succeint-se al llarg de dos mil anys i que fascinaven els pintors. Però continuem amb la crònica d’una erupció anunciada.
A les 12 del matí d’aquell 24 d’agost, esclata definitivament el tap del volcà. Una massa sòlida que impedia l’eixida de la substància líquida ardent havia estat preparant aquell moment uns 700 anys. Havia anat acumulant a la boca del cràter un estrat de material que surava en el magma que maldava per eixir pel broc. Els terratrèmols de l’any 62 ane havien estat un avís. L’explosió va ser com 100.000 bombes d’Hiroshima alhora. Les cendres pugen a 25 quilòmetres d’alçada. Havia estat un agost calorós i l’abastiment d’aigua era un problema des de feia uns mesos. El gran aqüeducte que subministrava aigua a Pompeia tenia esquerdes i fuites que feien que l’aigua no arribés amb suficient quantitat. L’obra hidràulica va desfent-se mentre avança el núvol i els sismes.
Sembla que el món s’acaba des de Stabia, Ercolano, Pompeia, Neàpoli… La massa nuvolosa és una substància plena de cendra i electricitat que provoca incendis als boscos dels vessants del volcà i de la planura. La pluja de lapilli aviat arriba a les cases i en acumular-se a terra, no deixa obrir les portes. Semblen flocs de neu calents. En dues hores, les cendres arribaran als turmells. Els sostres s’enfonsen pel pes dels materials piroclàstics i esclafen gent a dins, mentre el carbó ardent provoca incendis als carrers i a les cases. La gent fuig com pot i va ofegant-se pels carrers pels gasos verinosos. Uns altres, opten per protegir-se dins dels seus negocis i alguns trien amagar la seua família dins de gerres enormes als cellers. Tots moren soterrats per les teulades, enverinats o cremats. Molts d’ells ajupits, uns altres vinclats, arraulits, cabdellats, aponats, ressorts, tibats… Quan 1.800 anys després, l’equip de Fiorelli descobria –o intuïa- l’existència del buit d’un cos, aplicaven una tècnica molt efectiva que permetia recuperar el “negatiu” de la víctima, ja volatilitzada.
“Pompeia? Què dir d’aquestes famosíssimes ruïnes! Què dir d’aquest recinte urbà, primer arrasat per la natura, després espoliat, devastat pels homes que l’admiren… Potser els arqueòlegs actuals sàpien donar vida a Pompeia. La resta, tanmateix, hi veu la mort..” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
6 de la vesprada. Al costat del gran espectacle ple de foc, fum i cendres, des del migdia han caigut pumicites de diferents grandàries. Si bé no tenen el poder de matar ningú per impacte, s’acumulen als sostres de les cases, cosa que provoca l’enderrocament de molts edificis. Molta gent hi mor.
25 d’agost: 8 del matí. Una allau de material ardent baixa pel vessant sud de la muntanya a 300 quilòmetres per hora i soterra la ciutat. Imagineu Plini el Vell, un valent soldat que havia estat nomenat per l’emperador Vespasià almirall de la flota del Tirrè.
Ens trobem en un minut estel·lar de la humanitat: Plini ha observat des de la seua base el Vesuvi, que es troba en aquell moment en erupció. De lluny, ataülla el que avui descriuríem com el fong d’una explosió nuclear. S’hi vol aproximar perquè a banda de ser un soldat, també és un científic, un incansable ésser curiós que ho observa i ho pregunta tot. I també perquè ha rebut un missatge inquietant de la dona d’un amic: en la carta li diu que vaja a Ercolano a traure’ls d’allí, perquè des de fa uns dies hi ha uns moviments sísmics que fan tremolar la terra. I l’olor de sofre es fa insuportable. Plini ordena salpar un dels seus vaixells menors. Arriba a Stabia i el que contempla és com l’inici de la fi del món: la badia de la futura Nàpols i un núvol de cendres, pedretes, foc i fum. Plini el Jove, el seu nebot, ens ha deixat un testimoni excepcional del que va passar aquell 24 d’agost de l’any 79 al golf de Neàpolis, on unes quantes poblacions van ser literalment engolides per un déu que ho donava i ho furtava tot: el Vesuvi. Plini el Vell no va poder continuar l’aventura. El 25 d’agost de matí moria asfixiat mentre demanava aigua i el gitaven en un llençol a terra.
Però un dubte no estava solucionat encara: per què els habitants d’Ercolano es van convertir en cadàvers i els de Pompeia mantenien fins i tot la roba? La resposta és el flux piroclàstic horitzontal de les erupcions del Vesubi. N’hi va haver 4, d’esllavissades piroclàstiques horitzontals. Aquestes van a uns 60 km per hora.
Ercolano és a uns 4 quilòmetres del volcà i Pompeia a 11. La distància va fer que la temperatura de la massa de cendres i anhídrid carbònic fóra d’uns 450º a Ercolano i “només” 300º a Pompeia. A Ercolano els cossos “rebentaren”. A 450º el cervell esclata i es col·lapsa el sistema respiratori. A Pompeia no esclataren, però es produí un encongiment dels músculs per la temperatura. Per això molts cossos tenen aquestes posicions i conserven els vestits. Els trobem tibats, erts, encongits…Millor dit, els negatius: perquè els cossos s’havien volatilitzat.El núvol provoca la mort instantània. A la casa dels Vetis es van trobar ossos de la carn que estaven torrant. En una caixa d’un bar del Larari es van trobar 683 sestercis: era la recaptació d’aquell dia. En la Fullònica–una bugaderia industrial- els arqueòlegs van constatar l’existència de restes d’orina humana i camell, el millor producte per blanquejar la roba…
En una segona fase de l’erupció, la cendra es diposità als voltants dels cossos. Aquesta s’endurí, mentre que el cadàver es descomponia. En passar el temps, s’havien desfet i s’havien convertit en “motlles”. Només hi quedava sota terra el buit, el “negatiu” de les persones. Els espais que hi havia, van ser farcits amb guix líquid per l’equip de Giuseppe Fiorelli per obtenir motlles dels últims moments de vida dels pompeians. Aquesta tècnica permet conservar no només el volum, sinó la roba, els objectes associats i les expressions facials. Fiorelli descobreix el sistema per traure’n els motlles i sistematitza l’excavació. Així, les expressions facials i part de la roba ha arribat fins a nosaltres. Ara, Pompeia és un circ. Un espai on es mouen milers i milers de turistes al dia, que hi deixen centenars de milions d’euros l’any. La litúrgia respectuosa de visitar un lloc sagrat s’ha esvaït enmig del negoci i de la banalitat.
“La resta fa pena. Pel seu estat actual, pel negoci en què l’han convertida, per la fira turística que l’envolta, per l’abandó general…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
