Homenatge a Josep Piera | Un bellíssim cadàver barroc (I) | Un bellíssim cadàver barroc (II)
Avui pujarem on Nàpols es transforma en cel, deixarem a un costat la fortalesa de Sant Elm i ens endinsarem en una de les construccions més fascinants de Neàpolis. Els seus espais, començant per les dependències del prior, el Refetor, l’antiga farmàcia, els claustres, els jardins… fan d’aquesta construcció un dels contenidors d’art més importants de Nàpols. I també dels més bonics.
“Dilluns vaig tornar a San Martino. A través del pati, vaig dirigir-me directament a la terrassa des d’on tants han exaltat la bellesa de Nàpols”. Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
La Certosa de San Martino reuneix característiques que la fan extraordinària. Per exemple, un programa iconogràfic excepcional i una ubicació privilegiada. Aquests dos factors van constituir el principal atractiu d’aquest convent que era la meta de molts viatgers des del segle XVI. Ara mateix, és un gran contenidor d’art que va començar per ser una cartoixa el 1325 gràcies a la voluntat de Carles d’Anjou. Un contenidor que amb els anys va anar vestint-se de gòtic, renaixement i barroc. Un lloc on van pintar artistes de la talla de Cavaliere d’Arpino, il Baglione, Caracciolo, Stanzione, i per descomptat, Josep de Ribera…
Uns cartoixans que tenien molt present el silenci, l’estudi, el treball i el cant… Aquells monjos sempre pensaven en el “memento mori” o “recorda que has de morir”. “Mira darrere teu i recorda que ets un home” com xiuxiuejava l’esclau al general, quan desfilava pel fòrum de Roma, després d’una victòria. La fugacitat de la vida i l’experiència de la mort com a final o com a principi. A dins del gran claustre s’hi soterren. Sense res més que un hàbit, amb una creu sense nom que recorda que un dia aquell home va pregar i va treballar en silenci. És clar que després, els plaers del món comencen a substituir l’austeritat dels orígens. Per això, i amb l’excusa d’oferir a Déu el millor, la cartoixa es vesteix amb les millors escultures i pintures que mostren el llenguatge més rutilant que contrasta amb la pobresa cartoixana. Tota l’austeritat primerenca esdevé luxe i escenografia.
“A l’església, una col·lecció boníssima de pintures del Josep de Ribera, un altre valencià a Nàpols”. Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Josep de Ribera, és sense dubte, un dels genis de la pintura europea universal. Potser hi és al top-10 de pintors més “pintors” de tots els temps. L’imaginem a València, aprenent dels Ribalta l’ofici de pintar. I acabar per ser un dels artífexs més impressionants i captivador de la pintura del barroc europeu. Ell, fill de Xàtiva i d’un sabater. Al naturalisme mut de Caravaggio, Ribera hi afegeix veu i víscera. Mancini- el metge i intel·lectual de capçalera del papa Urbà VIII diu d’ell que segueix el camí del Caravaggio “ma piú tento e piú fiero”. Un home desordenat des del principi, problemàtic, un caos de persona que se sublimava en l’únic camp que ell dominava: la pintura i la representació de cossos anònims que ell faria eterns, sublims i presents pels segles. Nasqué el 1591, quan Europa convulsionava entre vòmits doctrinaris i imperis en decadència. Als 20 anys, ja el trobem a Parma, a Roma, a Nàpols…
El Ribera de la Cartoixa de San Martino és un Ribera pletòric, amb uns encàrrecs que li venen del poder civil i religiós. Els virreis espanyols estan encantats amb ell i no paren d’encomanar-li grans formats que van col·leccionant i emportant-se a Madrid, a la cort. La presència de Josep de Ribera al Prado de Madrid té una explicació lògica. Cada “virrei” que passava per Nàpols, li encarregava una quantitat indeterminada d’obra que anava a parar a la llarga, a la casa pairal de la família castellana i que després passava a les col·leccions reials. Ribera tenia molt d’èxit, i era molt famós en la societat napolitana, perquè era capaç d’expressar allò que molts altres artistes no s’atrevien: les textures de la misèria i l’or-i-pell de l’opulència. Guanya per això molts diners, viu com un aristòcrata, i per això també en gasta molts. Podríem dir que Ribera gasta més que guanya. És l’artista que no paeix l’èxit, que mor per ell. Josep de Ribera contacta en un moment dolç amb les autoritats de la cartoixa, ja que aquesta està remodelant-se i necessiten artistes per tal d’assolir una reforma integral. Per això, quan li arriba la comanda de la Cartoixa necessita molts diners i es posa ràpidament en marxa.
És el moment en què el seu taller fa obra per al Gesù Nuovo, per al tresor de Sant Gennaio i durant molts anys, per a San Martino, la “certosa”, una de les cartoixes més importants del món. En una de les cambres que donen accés a la cel·la del prior –d’una decoració i una sumptuositat extraordinària que s’allunya de l’austeritat de l’orde- apareix en terra el meridià que passa per la “Gran Cartoixa”, la de Chartreuse. Això mostra la projecció d’aquest monestir al món exterior.
“La sèrie dels Profetes m’ha interessat força més que el seu tenebrisme habitual. Cossos vells, potents, virils. En una capella, dita del tresor, un altre Ribera, més en la línia del subtil erotisme morbós d’altres quadres seus, i preciós. És una Pietat on Maria Magdalena, en últim terme, mig d’amagat, acaricia amb besades, amorosa, discreta, recollida, sofrent, el peu pàl·lid del cadàver del Crist: quin espiritual orgasme necrofílic!” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Els monjos encarreguen a Ribera una vintena d’obres des de 1634 fins al final de la seua vida. Al prior –Giovan Battista Pisante- li va fer un meravellós sant Sebastià que immediatament el monjo es va penjar al seu dúplex… A gaudir-lo en solitari…
La primera obra que els acaba és una Pietat per a la sagristia. El plantejament que proposa Ribera és en certa manera, revolucionari. Amb aquesta Pietat es magnifica la solitud: el cos inerme de Crist il·luminat, amb l’escorç de la Magdalena rendida als peus, l’elegant perfil de sant Joan, la noblesa i dignitat de Josep d’Arimatea –magistralment “invisibilitzat” a l’angle superior dret- o el fervorós i tímid gest de la Mare de Déu, aconsegueixen mostrar-nos un repertori d’estats anímics que ens porten a l’empatia amb les actrius i actors del relat dramatitzat. En aquesta obra silenciosa, la composició i el color es complementen per a expressar “veritat” i contenció. Definitivament, Ribera, el xativí Josep de Ribera, és un dels pintors més genials de tots els temps.
També li encarreguen que faça les llunes d’unió entre la gran nau de l’església i les laterals amb dotze profetes de cos sencer. Per a fer-ho, i aprofitant que ha anat a Roma, Ribera s’inspira clarament amb Miquel Àngel i Rafael. També li encomanen un gran quadre, que havia de servir de parella amb el Lavatori que Caracciolo havia pintat el 1622. Es tracta de la Comunió dels Apòstols. Una obra d’un interès enorme, ja que el moment que “fotografia” Ribera –i que no havia passat mai- legitima la institució de l’Eucaristia, un dogma que l’Església catòlica mirava de fixar i d’imposar davant de l’Església protestant en aquells moments. L’obra va tardar 13 anys a acabar-se i Ribera no parava de demanar diners per avançat, perquè deia que la magnitud del projecte era tan important que no hi havia diners per a pagar-lo. En aquest espai, Ribera rebenta de llum, planteja una atmosfera veneciana, iridescent, plena de colors vius, amb un cel blau i unes arquitectures vaporoses… Són els darrers moments de la seua vida, que vol plena d’aquells colors que el fan feliç quan els trasllada al mur. La cortina que hi ha a la part superior esquerra, està a punt de caure com un teló de teatre. La vida de Ribera està a punt de veure com el seu teló cau també. I no vol acabar la pintura. No vol morir. De fet, els seus fills encara passaven de tant en tant per la cartoixa a demanar més diners per l’obra un cop havia mort el pare… El que sorprèn és l’atmosfera lluminosa idealitzada que respira en un blau cel preciós que connecta directament amb una solemnitat grandiosa i una escenografia que situa tots els actors en un paper conscientment transcendent. El geni de Xàtiva representa el teatre proposat pel món barroc a la perfecció. Suposem que Josep de Ribera, després d’haver pintat la foscor d’aquelles societats sobreinterpretades, desitjava trobar-se més enllà de la vida amb una llum que només els pinzells a les seues mans eren capaços de reproduir…
