Masclets de dimensions còsmiques que esclaten enmig d’una nit de festa. Focs d’artifici que omplin la volta celeste en Cap d’Any. Dones que seuen al carrer en cadires vetustes aprofitant que el fred s’amaga uns minuts. Una ciutat que es declara devota del gran sant Vicent Ferrer, i que va ser de les primeres a demanar la seua santificació. Gent que escridassa i que plora darrere de la seua imatge, cocodrils que pengen de murs, ous màgics que dormen dins de parets pretèrites, ceràmiques amb colors que desafien el mateix sol… No, no estem parlant de València. Estem parlant de Nàpols i tota la seua comarca. Aquests fulls són un homenatge. De fet, un homenatge pòstum a dos homes: A Alfons Llorenç i a Josep Piera. Dues persones que van veure la Mediterrània com un mar i no un mur. Com una superfície d’aigua que ens feia vibrar a totes i a tots d’una mateixa manera.
Perquè ben bé som iguals, allí i ací. Cridaners, nobles, vehements, exuberants, apassionats, tocats del bolet i molt treballadors… Encara que unes altres fonts proposen el contrari. Aquesta és la gràcia dels tòpics. Us convidem a participar en un viatge pel pont de la Mar Blava.
“Els catalans som uns italians frustrats”. La frase la va dir Josep Solé Barberà a la presó Model de Barcelona, en una d’aquelles vesprades que no s’acabaven mai i que compartien els presos polítics en un moment molt especial de la història del nostre país. No sé per què, però molts de nosaltres tenim una especial passió per Itàlia. Suposem que és una de les versions d’aquella Mediterrània, feta repositori de cultura, saviesa i on sempre és possible demanar pa amb oli, olives i un pessic de res. Els noucentistes ja ho van indicar i van compartir amb nosaltres vivències comunes: Alcover, Pla, Riba, Sagarra, i més ací Francesc Mira, Josep Lluís Carod-Rovira o Josep Piera. Perquè la cosa ve de lluny. “Dic açò perquè a mi, el que més m’espanta de les ciutats és, justament, veure tanta gent desconeguda, tantes vides de les quals no sé res, tantes ombres de colors que em fugen per davant com somniades…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Luís Amado Blanco és un asturià que escriu sobre Nàpols: “T’estime com ets, Nàpols. T’estime com ets. Bruta, neta, meravellosament absurda, plena de punyetes i reptadora”...
Des d’ací, volem fer un homenatge a Josep Piera i el seu “Bellíssim cadàver barroc”, un viatge íntim i ferm alhora a una de les geografies més boniques i fascinants del món que compartim: Nàpols i els seus “dintorni”. “Tot són ones” diu Josep en el seu darrer llibre. “Des de la Drova a Alexandria”. Tots “som” ones.
Josep Piera, l’escriptor de Beniopa va ser –entre altres coses- Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2023. Per a qui escriu açò, l’obra que parla de Nàpols tingué un significat especial, perquè vaig suportar el primer mes de “mili” gràcies a aquest llibre. Si no era lliure per poder eixir d’aquells murs, ningú no impediria que uns fulls tingueren la clau de la llibertat. “Ignore si Nàpols serà el lloc adequat per emprendre’n la curació. En els pocs dies que duc a Nàpols el que més m’ha colpit és la humana vitalitat que enfolleix els carrers. Arreu on vaig sembla un mercat, inabastable i sorprenent durant el dia, silenciós i abandonat a la nit. Algú va definir Nàpols com un màgic i impressionant joc d’espills: creus que ets en un carreró i et trobes en un palau reial…”escriu Piera.
Nàpols. Un cadàver molt viu ens fa recordar cada dia la realitat d’uns territoris que sempre hem sentit molt a prop.
De fet, al segle XI, els interessos de la geopolítica mediterrània amb el papa pel mig, uniren en matrimoni per poders Ramon Berenguer II amb Mafalda de Sicília. I després, vingué el maridatge de Pere el Gran –el fill de Jaume I- amb una noble siciliana, Constança. Això posa al centre de l’estratègia occidental l’illa gran, i el rei català esdevé així el seu monarca. Continua l’aventura Jaume II, un dels nostres personatges més sòlids i decisius en aquells principis del segle XIV. Durant quatre segles les relacions entre les nostres terres van ser duradores i constants. Relacions, intercanvis: el Regne de València, Catalunya, Mallorca, Sicília, Nàpols, Roma, Sardenya… i més enllà. Encara veiem en l’arquitectura, la pintura, la devoció, el dret…com aquestes repúbliques urbanes s’intercanviaven fluids constantment… Gent d’ací i d’allà s’integrava sense massa problemes en les repúbliques urbanes germanes.
“Jo ja no sé si Nàpols és bella. Em sembla, això sí, al·lucinada, cridanera, forta, duríssima. I em genera una relació d’amor-odi, d’atracció-repulsió, de pena-ràbia, que em fascina i em lliga amb passió”, Josep Piera.
Suposem que sempre ha estat així. Però ara Nàpols és com la teua habitació: un desastre còsmic, però en el moment que algú gosa moure’t alguna cosa del lloc, l’ordre del caos desapareix. El contrast entre el Nàpols vell –vetust, decadent, decrèpit- i el Nàpols nou –de disseny sorprenent, net, contundent, relaxant- és tan bèstia, que fa de la ciutat de Partenope una de les ciutats més fascinants, transgressores i provocatives de la Mediterrània.
La història de Nàpols comença quan uns quants ciutadans de l’Hèl·lade i les illes de més a l’est marcaren una gran línia en aquell territori del golf de la bota itàlica. Una línia que indicava el principi d’una gran ciutat mediterrània creada per l’arquitecte que aplicà el pensament del seu mestre, Hipòdam de Milet. Una estructura en tauler d’escacs tan pràctica com fàcil de dibuixar.
A partir d’aquell moment, Partenope –la posterior Neàpolis- esdevingué una de les urbs més fascinants de la Magna Grècia, banyada pel nostre Mare Nostrum. I de llavors ençà, Nàpols ha vist com fets, relats i gents es feien realitat en aquesta terra amb un protector amenaçador, titànic i brutal: el Vesuvi. Així, la ciutat va anar bastint-se amb restes gregues, romanes… Mentrestant, el pare volcà oferia espectacles terrorífics cada cert temps. I la gent s’hi va acostumar.
Nàpols es troba sota els nostres peus. L’empremta grega i romana les trobem a pocs metres del subsol napolità. A la piazza Bellini localitzem una de les portes de la Neàpolis del s. IV ane. Unes muralles fetes en dos llençols que corrien paral·lels al llarg del perímetre de la ciutat, que encara es percep en l’actual trama urbana: perquè el monument més important dels temps grecoromans és la mateixa ciutat. La part antiga de la ciutat ha conservat la planta de la Neàpolis primitiva: una estructura regular formada per tres vies principals longitudinals, paral·leles i equidistants: el Decumanus maius –l’actual Via Tribunali-, el Decumanus superior –la via Anticaglia-, i l’inferior, Spaccanapoli. Aquesta estructura urbana es va convertir en la planta més pràctica i repetida a l’hora de bastir ciutats gregues de nova planta. Era la famosa “planta hipodàmica”.
El passat egipci encara s’entrelluca en el dèdal de carrerons de la Via Nilo, on una representació del déu del riu d’Egipte ens observa des d’una cobertura de fribociment vetusta, esperant ser restaurada. Sempre amb aquella sensació de “provisionalitat” aquesta ciutat! Quan la van trobar, havia perdut el cap, de manera que els napolitans pensaven que aquesta imatge era la representació d’una dona que alletava els primers habitants de la ciutat. Aquests orígens mítics “egipcians” tenen una part de raó: a l’antiga Neàpolis de fa 2300 anys, hi havia una colònia de comerciants d’Alexandria, la ciutat menys egípcia d’Egipte. Una de les ciutats preferides de Josep Piera.
El campanile de Pietrasanta va començar a construir-se en el segle VI dne i és un exemple de com els materials grecs i romans reaprofitats servien per a fer els edificis successius de la nova ciutat. Al costat per exemple, Santa Maria Maggiore es va construir sobre un antic temple grec. Nàpols en l’edat mitjana comença a omplir-se de convents, d’esglésies, de palaus… Les primeres construccions franciscanes comencen cap a 1230 amb el cenobi de Sant Francesc el Major al costat de la plaça Dante. L’aula capitular de Sant Francesc acollia moltes sessions del parlament napolità, com en altres ciutats de la Corona d’Aragó. I ací el 1443 legitimà Alfons el Magnànim el seu fill Ferran, duc de Calàbria. En record d’aquest acte polític es penjaren el 1879 per damunt de l’entrada del convent, els escuts de terracuita de les diferents assemblees de la noblesa –els sedili– que governaven els barris de Nàpols.
El costum de nomenar virreis es va crear amb la monarquia hispànica de Carles V. A Nàpols li tocà ser virrei –entre d’altres- Pedro de Toledo i decidí “urbanitzar” una part del vessant que menava a Sant Martí i al castell de Sant Elm. Precisament el virrei manà que el valencià Pere Lluís Escrivà el reformara com a fortificació. I el construí de la manera imponent que el veiem avui: sobre una gran massa de “tuffo” refeta en forma d’estrella de sis puntes amb baluards. Qui tenia el domini d’aquest lloc dominava el golf de Nàpols. I qui dominava el golf, dominava aquesta part de la Mediterrània. I perquè no penseu que tenim res en contra dels dominics, recordeu que en aquesta fortalesa va estar empresonat l’enorme Tommaso Campanella, un dominic que va ser torturat amb el suplici de la “vetlla”, ço és: obligar-lo a estar despert més de 40 hores. Però encara així trobà la força d’escriure dins la seua masmorra La ciutat del sol. Això és resiliència.
Molt a prop, baixant cap al cor de la ciutat, trobem San Martino, una cartoixa que ens sorprén per la seua solemnitat, grandària i patrimoni. A l’entrada del museu de San Martino hi ha una placa col·locada el 1871 per l’ajuntament, que diu així: “Al poble de Nàpols que el 1547 (…) mal armat (…) va foragitar la Inquisició espanyola, imposada per un emperador flamenc i un papa italià”… Ep! Pareu, que venen cotxes!
Haurem d’esperar que canvie el color del semàfor per al següent capítol d’aquesta ciutat boja, magnètica i seductora…
