Pedro Sánchez ha decidit obrir el nou curs polític situant Sabta (Ceuta) al centre del debat. La resta és secundari. No és una elecció innocent: la crisi li permet construir un relat eficaç. D’una banda, el racisme mediàtic, el PP, Vox, l’extrema dreta internacional, Trump i Netanyahu; de l’altra, ell mateix com a dic de contenció davant l’onada reaccionària. El missatge implícit és que, malgrat els desacords amb el seu Govern, cal donar-li suport. És aquest xantatge el que hem de rebutjar.
Des de les nacions sotmeses i espoliades i des dels interessos de les classes populars, no podem acceptar aquest marc. Però tampoc podem caure en el marc de la dreta, que converteix les persones migrants en el problema i la frontera en l’únic espai de debat. Tots dos relats tenen una altra funció: ocultar els problemes reals de la majoria de la població. L’espoliació econòmica i l’infrafinançament, l’habitatge, el cost de la vida, la precarietat laboral, el deteriorament dels serveis públics, la violència patriarcal, la crisi climàtica o el Dret a Decidir dels pobles desapareixen de l’agenda mentre la immigració l’ocupa tota.
El nostre enfocament ha de començar per una pregunta prèvia: per què milions de persones es veuen obligades a abandonar els seus països? La crisi de Ceuta no comença a la frontera; la frontera és el lloc on es fa visible un problema amb arrels més profundes. No es poden entendre les migracions sense parlar del colonialisme, de l’espoli de recursos, de la subordinació de les economies africanes, del deute i del neocolonialisme. Ni Europa ni l’Estat espanyol en són espectadors innocents. I nosaltres, com a pobles ocupats i espoliats, ho podem entendre perfectament. Per això, una política progressista no pot limitar-se a gestionar l’arribada quan ja són davant la frontera; ha de plantejar-se què cal canviar perquè cap persona no haja d’abandonar la seua terra per viure amb dignitat. Cal defensar, alhora, el dret a emigrar i el dret a no haver d’emigrar.
La dreta i l’extrema dreta tenen un relat conegut: la immigració és l’explicació de tots els problemes, des de l’habitatge fins a la inseguretat. És un relat fals. Els problemes d’habitatge són resultat d’un model econòmic especulatiu; la precarietat laboral respon a un mercat que necessita mà d’obra vulnerable; la degradació dels serveis públics és conseqüència de decisions polítiques que prioritzen les privatitzacions. Centrar el debat en les persones migrants suposa convertir les víctimes d’un sistema injust en responsables dels seus efectes.
Però la resposta tampoc pot ser donar un xec en blanc a Sánchez per por de l’extrema dreta. La pregunta no és només qui pot impedir que governe, sinó quin projecte de societat estem construint mentre ho intentem. Aquesta pregunta ens obliga, especialment al País Valencià, a parlar dels problemes que realment condicionen la vida de la gent i que cap dels dos relats vol situar al centre.
No podem parlar de futur, de cohesió social ni de polítiques d’acollida sense parlar del finançament, o millor dit, de qui i com gestiona els recursos que generem. Perquè el País Valencià continua patint un sistema que l’esprem fiscalment i limita la capacitat de les seues institucions per garantir els serveis. Cal posar damunt la taula tres qüestions inseparables: la fi de l’espoliació fiscal, la condonació d’un deute acumulat en bona part per un finançament injust i, per tant, il·legítim, i un canvi profund del model que garantisca els recursos necessaris i avance cap a la plena capacitat de decidir sobre allò que generem.
Parlar de finançament és parlar d’escoles, hospitals, serveis socials, habitatge públic, transport, política territorial i mediambiental, i també de la capacitat per planificar una acollida digna a les persones nouvingudes. Sense planificació no hi ha país. I ací apareix una altra qüestió que no podem eludir: la responsabilitat del Govern de la Generalitat. Seria un error atribuir tots els problemes a Madrid i oblidar les decisions pròpies. El País Valencià pateix una manca evident de previsió territorial —crisi climàtica, episodis extrems, incendis, abandonament agrari, pressió urbanística, escassetat d’aigua, concentració de població— que exigeix polítiques de llarg abast. Governar no és reaccionar sempre a les emergències; governar és preveure i decidir quin model territorial i econòmic volem. En lloc d’avançar en aquesta direcció, la Generalitat està protagonitzant un preocupant deteriorament dels serveis públics i un atac a instruments clau de cohesió social.
L’educació pública n’és l’exemple més evident. Debilitar l’escola pública significa debilitar la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la ciutadania crítica i, en un país amb llengua minoritzada, la transmissió del valencià. El mateix passa amb la sanitat i els serveis socials: el seu deteriorament no és inevitable, sinó conseqüència de prioritats pressupostàries i d’un model de societat. I mentre es deterioren, és fàcil buscar responsables entre els sectors més vulnerables i convertir les persones migrants en boc expiatori de problemes que tenen altres causants.
Sense sobirania real no hi ha bona política migratòria. Però també cal recordar que sense polítiques fermes a favor de les classes populars, cap projecte de sobirania no tindrà prou suport social. Les migracions no són només una qüestió de fronteres; són acollida, habitatge, escola, sanitat, treball, llengua i cohesió. Qui decideix sobre tot això? En territoris com el valencià, les conseqüències materials de les polítiques migratòries recauen sobre les seues institucions, però les grans decisions sobre fronteres, estrangeria i asil es prenen des de l’Estat. Aquesta separació entre responsabilitat i capacitat de decisió és insostenible. No perquè la sobirania haja de significar tancament, sinó perquè només amb capacitat de decisió es pot planificar un altre model econòmic (que és el que determina els fluxos de les migracions), una acollida digna i una convivència sostenible.
La integració no pot consistir a incorporar els nouvinguts a la llengua dominant de l’Estat. Al País Valencià, defensar el valencià com a llengua d’integració no és alçar barreres; és oferir a qui arriba la possibilitat de formar part plenament de la comunitat. Per això hem de canviar el marc del debat i situar els drets de les persones i dels pobles al centre.
Parlar de Ceuta, sí, però també del finançament valencià, de la fi de l’espoliació, de la condonació del deute, dels serveis públics, de l’habitatge, de la planificació territorial, de l’escola pública, de la sanitat, de la llengua i de la sobirania. Perquè la pregunta que Ceuta ens obliga a formular no és només qui és capaç de gestionar una crisi, sinó qui està disposat a lluitar per a canviar el món —i també el nostre país— per fer possible una vida digna per a les persones i la capacitat de decidir lliurement dels pobles.
