El que està passant a Ceuta ens hauria de fer reflexionar profundament. No només per la dimensió de la crisi migratòria, ni per la situació dramàtica de milers de persones que han arribat a la ciutat, sinó també per una altra realitat que ens hauria de preocupar enormement: l’entrada en escena de grups ultres que aprofiten el dolor, la por i la desesperació per escampar odi.
Perquè una cosa és reclamar solucions. Una altra, molt diferent, és convertir una situació complexa en una excusa per perseguir, assenyalar i criminalitzar persones pel simple fet de ser migrants.
A Ceuta hi ha veïns preocupats. I és comprensible que hi haja preocupació. Una arribada massiva de persones posa els serveis públics, els recursos d’acollida i la convivència davant d’un enorme repte. Els veïns tenen dret a reclamar respostes. Tenen dret a exigir que les institucions no els abandonen.
Però aquest malestar no pot ser segrestat per l’extrema dreta.
No podem permetre que aquells que arriben a una ciutat amb consignes racistes es presenten com els salvadors d’una societat mentre contribueixen a dividir-la encara més. No podem permetre que la por es transforme en odi ni que el carrer es convertisca en un espai de persecució contra persones pel seu origen o pel color de la seua pell.
I és especialment preocupant que alguns grups ultres hagen volgut aprofitar la situació per ocupar els carrers i convertir el conflicte migratori en una batalla contra l’immigrant. De fet, algunes mobilitzacions veïnals han arribat a suspendre’s davant el temor que foren instrumentalitzades per aquests grups.
Això hauria de fer-nos pensar.
Perquè quan una protesta ciutadana legítima acaba compartint espai amb grups que busquen provocar, intimidar o escampar discursos racistes, el problema ja no és només migratori. El problema passa a ser també social i democràtic.
I aquí hem de ser contundents.
No, la immigració no pot ser l’excusa per legitimar el racisme.
No podem mirar cap a un altre costat quan es crida contra persones migrants. No podem normalitzar les persecucions, les amenaces, els insults ni els símbols d’odi. No podem acceptar que algú pense que té més dret a ocupar un carrer, una plaça o una ciutat que una altra persona simplement perquè ha nascut en un lloc diferent.
Però tampoc podem caure en l’altre extrem i negar els problemes reals que està vivint Ceuta. Hi ha una situació extraordinàriament difícil. Hi ha persones dormint al carrer, serveis desbordats, veïns preocupats i una ciutat que necessita respostes urgents. Precisament per això calen polítiques públiques, recursos, organització i responsabilitat.
El que no cal és més gasolina.
I l’extrema dreta fa anys que perfecciona aquesta fórmula: convertir una situació complexa en un relat senzill; buscar un culpable; assenyalar-lo; despertar la por i després presentar-se com l’única solució.
Això no és defensar Ceuta.
Defensar Ceuta és defensar també la convivència.
És defensar una ciutat que, amb totes les seues dificultats, ha estat durant dècades un espai de convivència entre persones de diferents cultures i religions. És defensar els seus veïns, però també impedir que el racisme acabe trencant allò que fa de Ceuta una ciutat singular.
I sobretot és recordar una cosa que sembla que alguns han oblidat: darrere de cada migrant hi ha una persona.
Una persona que pot haver fugit de la pobresa, de la falta d’oportunitats, de la violència o simplement haver somiat amb una vida millor. Podem discutir sobre les polítiques migratòries. Podem parlar de fronteres. Podem exigir que les administracions actuen. Però mai hauríem de deixar de veure la persona que tenim davant.
Perquè quan deixem de veure persones i només veiem immigrants, comencem a perdre la nostra pròpia humanitat.
I això és precisament el que hauríem d’evitar.
Ceuta necessita solucions, no persecucions.
Necessita recursos, no consignes d’odi.
Necessita responsabilitat política, no discursos que incendien encara més els carrers.
I necessita, sobretot, que davant de l’odi siguem capaços de respondre amb alguna cosa que sembla cada vegada més revolucionària: humanitat.
Perquè davant dels ultres, davant del racisme i davant de qualsevol intent de convertir la desesperació en odi, no podem callar.
No podem normalitzar-ho.
No podem mirar cap a un altre costat.
Ceuta no necessita més odi. Ceuta necessita que tornem a veure persones.
