Insultar i agredir dues xiquetes de catorze anys només perquè es besen? És el que van fer, al crit de ¡Viva Franco! i ¡Viva Vox! (quina casualitat!), una colla de joves, menors d’edat, encegats per l’odi i potser per la camaraderia de la testosterona, a Benialí, un poble xicotet i seré de la Vall de Gallinera, on tothom es coneix, la nit del 8 al 9 d’agost, durant les festes.
En aquest indret de la Marina Alta, que fita amb la Safor i amb el Comtat, fan Moros i Cristians, com en bona part de la geografia diànica. De fet, històricament estava format per un conjunt d’alqueries de moros fins a l’expulsió de 1609, convertits en poblets cristians pocs anys després, molts dels repobladors dels quals provenien de Mallorca (i de Menorca).
Al segle XVII, tant musulmans com cristians haurien condemnat la conducta de les, si fem servir la paraula mallorquina, al·lotes. El seu amor hauria d’haver-se restringit a l’esfera privada. I encara com! La sodomia, el “pecat nefand”, era un delicte perseguit i castigat. A més, la Inquisició controlava l’ortodòxia i, si calia, torturava i assassinava, de manera cruel. Fa uns mesos vaig escriure sobre la dissort del metge valencià Lluís Alcanyís, en aquest cas acusat de desviació religiosa.
Però les agressions van ocórrer aquest estiu, ben entrat el segle XXI, després de moltes dècades des de la Declaració internacional de drets humans i de la mort de Franco. Darrerament, a més, comptem amb legislació contra els delictes d’odi.
Sembla que els intolerants eren forasters, però tant és. D’ultradretans, n’hi ha a tot arreu. Certament, a la Vall de Gallinera menys que la mitjana: en les eleccions a les Corts Valencianes i a les Corts de Madrid de 2023, Vox obtingué respectivament el 12,7% i el 15,8% al conjunt del País Valencià. En canvi, en aquesta vall els resultats es limitaren al 6,6% i al 8,1%.
De fet, l’Ajuntament de la Vall de Gallinera, governat per Gent per la Vall, penja periòdicament al balcó la bandera del moviment LGTBI+ i, davant de l’escomesa, va convocar una concentració per a mostrar el refús a aquesta violència lesbofòbica. Molts veïns hi van estar presents. Ben fet! Calia mostrar un suport que les famílies de les agredides van agrair.
El que ha passat ha sobtat les víctimes i molts vallers. Com és possible que hagen fet això? Què els passa pel cap? Aquesta vall, flanquejada per les serres Foradada, de l’Albureca i de l’Almirall, no està aïllada. També hi ha arribat l’animositat i s’hi ha fet palesa. L’odi es transmet pels mitjans de comunicació i les xarxes virtuals. I pels grups d’amics.
No és fàcil interpretar el present, però sabem que fa dècades que la ultradreta escampa l’odi i que ha deixat de ser residual. El politòleg neerlandés Cas Mudde, en el llibre Ultradreta, que recomane, ofereix moltes pistes: «totes les ideologies ultradretanes estan construïdes seguint estrictament la lògica del nosaltres contra ells».
Qui conforma el nosaltres per a la ultradreta espanyola? Els espanyols autèntics i de bé. Busquen una etnocràcia per mitjà del nativisme: España para los españoles. Alhora necessiten un enemic, al qual fins i tot deshumanitzen. El veuen com una plaga a la qual combatre, uns paràsits que cal extirpar, infiltrats, tèrmits.
Qui són ells, els altres? Els migrants pobres, que no s’integren (o no es volen integrar, o no saben integrar-se. No s’aclareixen gaire, però no els importa gens, la coherència). Sovint beuen de la teoria conspiratòria del gran reemplaçament, l’Europa blanca estaria en perill, i sovintegen la retòrica de la inseguretat ciutadana, amb independència de les dades reals de criminalitat.
Així, l’alteritat principal de la nació espanyola, doncs, serien els nouvinguts, i particularment, els musulmans, vistos com una amenaça. Fins i tot, es recupera la retòrica antisemítica històrica. Però no només. Ho veiem a Ceuta ara mateix. Els racistes no sols agredeixen migrants. També han colpejat musulmans ceutins, políticament espanyols. ¿Qué pone en tu DNI? I personal d’ajuda humanitària. I periodistes. I rojos.
La llista, sent àmplia, no acaba ací. La família tradicional es considera la base de la nació i les altres famílies i maneres d’estimar són percebudes com un vesper per a l’existència nacional mateixa, la qual cosa condueix a una oposició frontal al feminisme i als moviments LGTBI+. Més d’una vegada aquestes retòriques s’endinsen en la misogínia i l’homofòbia. I en la violència.
Segons l’enquesta de 2026 encarregada per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i Més, un 54% de les persones LGTBI+ declara haver estat víctima d’un fet d’odi (presencial o en línia). A més a més, el 22% hauria patit una agressió, el 36% assetjament i el 29% discriminació. «Considerant les xifres de població estimades per la FELGTBI+, la dimensió de l’odi LGTBIfòbic podria assolir entre unes 2.069.160 i unes 2.257.266 persones a Espanya». No són, en absolut, fets aïllats: és un odi estructural, que arriba ençà i enllà.
Aquest és el context general de l’agressió a les menors de Benialí. No van ser només aquells xicons. En són molts més. Dissortadament. De fet, rebla Mudde, «les actituds nativistes, autoritàries i populistes estan molt esteses». I les homofòbiques també.
Els assaltants van envestir-les perquè creien que feien el que tocava, atacar unes desviades, unes enemigues de la nació. Per descomptat, estan equivocats. Una besada és un signe d’amor o de tendresa que no hauria d’irritar ningú. I, si t’irrita, perquè ets un merda, hauries de callar i deixar-ho córrer. El problema és que ells no ho veuen així.
L’odi, si no és patològic, producte de malalties mentals (i hauríem de parlar-ne), és social, un mecanisme de cohesió i de tancament de grup. No podem continuar sent ingenus. Cal condemnar els agressors i que paguen pel que han fet, atemorir i agredir dones, persones amb drets. Però no és prou: també cal enfrontar-se a la ultradreta i deslegitimar-la. Vox hauria de ser un partit polític pària i no una força validada pel sistema comunicatiu i institucional, gràcies al PP i a una part important de la judicatura i de les forces de seguretat.
Si no ho fem, les agressions continuaran i potser s’intensificaran fins a arribar a un clima irrespirable, tant en una àrea metropolitana com en una vall tranquil·la, de huit pobles i cinc-cents habitants. Cap territori s’escapa de la violència dels intransigents. No ho oblidem.
