El “paper vomitiu de l’alcalde socialista de Montanejos”, el comportament “repugnant dels magistrats de l’Audiència de Castelló”, el relat “interessat i miserable creat des de Las Provincias per Maria Consuelo Reyna…”. A Guillem Agulló el van assassinar una quadrilla de feixistes l’11 d’abril de 1993, però una part de la societat valenciana va contribuir, primer, a crear el clima d’odi cap a l’activisme d’esquerres que desembocaria en els fets i, després, a marejar la realitat i tractar de fer veure que allò fou poca cosa més que una baralla entre jovenets on un d’ells va tindre la mala sort de trobar-se una navalla en el pit. Amb aquestes contundents afirmacions, Rafael Xambó (Algemesí, 1954) va explicar dijous a la Casa de la Cultura de Xàtiva la colossal dissecció d’aquell crim plasmada en el seu llibre L’assassinat de Guillem (Rebel, 2026). La presentació tingué lloc amb la participació del regidor de Cultura, Alfred Boluda; l’escriptor Toni Cucarella i l’advocada i activista d’esquerres Maria Josep Martínez. L’editor, Pau Alabajos, estava entre els espectadors.
El treball, de més de quatre-centes planes “i lletra menudeta”, com destaca el mateix Xambó, es suma a les publicacions aparegudes al respecte i als treballs audiovisuals que tanta llum han aportat. Però, en aquest cas, amb la contundència d’un minuciós inventari de la premsa escrita: una anàlisi que demostra, com a poc, la tebiesa inicial (i persistent) d’alguns mitjans. Però per sobre de tot, la intoxicació informativa del diari Las Provincias. El rotatiu no va informar de la mort de Guillem fins quatre dies després. I el primer titular –quan gran part de la societat ja encertava que es tractava d’un crim ideològic– fou, ni més ni menys, que aquest: “Según investigaciones policiales, el homicidio de Montanejos no es político”, ben gran i en portada. Per si hi havia dubtes sobre el paper comprensiu del diari dels Domènech amb els assassins, Xambó destaca aquesta altra delirant mostra: quan el periòdic assegura que el pressumpte autor de la mort de Guillem “está recibiendo amenazas de muerte.”
Xambó destacà en la presentació que des del primer moment hi havia “un interés ben gran per part d’alguns per fer veure que allò fou una simple baralla entre joves, segurament borratxos, que la cosa se’n va anar de mare, que no havia d’haver passat i que era una desgràcia… No, i no. Anaven darrere d’ell, estava assenyalat”, assegura. Xambó insisteix en el paper “determinant” del diari conservador, que creà un estat d’opinió “que molts li comprarien. Fins i tot, certa part de la Generalitat de Lerma…”, deixà caure. L’autor assenyala, també, l’aparició de figures clau per a revifar aquest relat que tant víctima com botxí eren la mateixa cosa, “amb una vomitiva deshumanització” de Guillem. I acusa, entre d’altres, l’advocat de Pedro Cuevas (únic condemnat, que només va estar quatre anys en la presó), Miguel Morató Enguídanos. “Aquest senyor era l’últim alcalde franquista de Manises, militant de Falange Espanyola durant el règim i, quan ve la democràcia, militant de Fuerza Nueva. Un individu d’extrema dreta molt reconegut que va posar en marxa una gran maquinària” d’on provenen fal·làcies com la (mai demostrada) possessió d’un puny americà per part de Guillem durant la suposada baralla.
Però si dolenta i particularment sorprenent és la part judicial i periodística dels anys posteriors al crim, pitjor és el paper dels responsables policials i polítics de la zona immediatament després de l’assassinat. De tal manera que, segon recorda Xambó, els únics detinguts (van passar dotze hores en el calabós, i tots eren menors) van ser els amics de Guillem. Mentre que l’autor material de la navallada i els coautors van passar la nit en la zona d’acampada “com si res haguera ocorregut”. De fet, quan l’ambulància s’emporta, ja mort, Guillem cap a Castelló, “els botxins veuen passar el vehicle prop d’on ells estan i fan crits de burla i diuen que ell s’ho ha buscat”, contà. “És tot tan repugnant; és tan miserable la manera d’actuar d’alguns jutges, que és inevitable comparar ara per ara que l’assassí Pedro Cuevas va passar quatre anys en la presó per matar Guillem, i que el músic Pablo Hasél porta cinc anys dins per fer uns versets contra el borbó”.
Xambó va demanar “ni oblit ni perdó”, i va confessar que durant els quatre anys que li ha costat fer el llibre, tingué moments de defalliment i de pensar en deixar-s’ho. “Però pensava en els pares de Guillem, en les germanes, i tornava a tindre ganes de seguir”, admet. El també conegut músic i sociòleg va afegir que, tot i els intents de la dreta de “fer-nos tragar una realitat alternativa, Guillem va esdevindre un símbol antifeixista de llarg abast”. I conclou: “És innegable que darrere de la pretesa criminalització de Guillem hi hagué una operació tèrbola amb molts fronts treballant a l’uníson”. “El que pueda hacer, que haga, que diria aquell”.
El regidor Boluda va presentar Xambó destacant que el treball té unes fonts que el fan imbatible: les més de 450 peces informatives escrites publicades, i les més de cinquanta hores de gravacions dels mitjans audiovisuals. “Fou un episodi punyent i dolorós; no es va voler tenir en compte la clara relació dels assassins amb un grup feixista organitzat”, digué, i lamentà que “hui, a molts dels que són com ells, els tenim en la política amb vestit i corbata”. Boluda va concloure assenyalant que tot i els esforços de l’extrema dreta per fer-nos veure “una realitat distorsionada, Guillem esdevé hui més que mai un símbol. No han pogut amb això”.
“Ni oblidem ni perdonem”, va proclamar l’advocada Martínez. Va elogiar “la dedicació i la feinada” que comporta el treball de Xambó, del que digué que és “una aportació valuosíssima” per denunciar que “la impunitat dels feixistes, és una impunitat a la qual contribueixen policies, mitjans, polítics, jutges…”. I va lamentar també l’intent de criminalitzar Guillem des del diari de dretes que tanta influència tenia aleshores. Martínez recordà que el de Guillem Agulló i altres “no són casos aïllats, com també volen fer creure alguns” i destacà que “des de 1976 existeix tota una cronologia feixista que ens demostra que no paren mai, que sempre estan ací i que gaudeixen de total impunitat”. En eixe sentit recordà, per exemple, el brutal assalt feixista del 9 d’Octubre de 2017 a València. Per si algú pensa que un crit a favor de Franco o una espenta “no és tan greu”, l’activista afig: “No ho oblidem mai, l’agressió lleu porta a la greu”. I recordà que després de l’assasinat de Guillem i la defensa de la seua figura, “no era estrany trobar-te a feixistes esperant a les portes dels pubs quan eixies al carrer”.
Toni Cucarella, per la seua banda, va establir un paral·lelisme amb l’assassinat del director de cine italià Pier Paolo Pasolini en 1975. Segons l’escriptor, existeixen indicis molt raonables que fou un assassinat polític de l’extrema dreta italiana. Però, com va passar amb la mort de Guillem, “després es va posar en marxa una maquinària molt potent per fer creure que només fou un crim sexual sense més relació amb la seua denúncia del capitalisme”. Segons Cucarella, amb el crim de Guillem “interessava dir que era una baralla entre quatre joves i res més”. Per a Cucarella, el de Xambó és un llibre “molt valent, però més encara: és molt útil”, ja que denuncia “la creació d’un relat” que equiparava les dues parts, i perquè demostra, “una vegada més, la impunitat de l’extrema dreta gràcies al paper de la justícia i dels mitjans. Aquesta democràcia no és completa, no. És un complet desastre”, va concloure.
