Sobre la suposada neutralitat de la tecnologia, el significat més comú es refereix als usos que se’n pot fer d’ella. «Un ganivet pot usar-se per a tallar pa o per a ferir a algú. L’usuari és el responsable de l’ús, beneficiós o dolent. La tecnologia és neutral». Les eines i màquines simples són les més adequades com a subjecte d’aquest significat.
Quan considerem el nivell d’acceleració, intensitat i penetració, que estan assolint els sistemes automatitzats substituint les accions humanes, la neutralitat trontolla o s’esmuny. La raó és que no solament importa l’ús que se’n faça —beneficiós o dolent— d’una tecnologia. Independentment del destí del seu consum, l’actual tecnologia computacional introdueix conseqüències socialment rellevants (no neutrals) que s’hi originen en el procés de la seua gestació. En la seua concepció, finançament i regulació, diu Lleó XIV en la recent encíclica Magnifica Humanitas. I hem d’afegir els efectes socials de l’acceleració que ja comentí a l’anterior peça.
Automatització
Entenem per automatització l’ús de la tecnologia per a realitzar treballs sense la intervenció humana. Un dels autòmats més antics, el servent de vi de Filó de Bizanci (segle III aC). El mecanisme estava dissimulat sota la carcassa d’una figura humana. Quan li deixaven la copa sobre la mà esquerra, aquesta baixava i la dreta es movia per a omplir la copa de vi. Les fàbriques estan plenes de màquines automàtiques. Es polsa el botó d’engegar-les i comencen les operacions fins a treure el producte final. Entremig, entrades de materials, i sensors que inicien processos, i vigilen el funcionament, controlant-lo i ajustant-lo en algunes circumstàncies.
Crec que el primer automatisme controlador fou el regulador centrífug de Watt(1) —símbol dels enginyers industrials— que disminuïa l’entrada de vapor al cilindre si el pistó es movia massa de pressa i permetia que entrés més vapor si el pistó es movia massa lent. En un sentit feble podríem dir que el regulador de Watt pren decisions. Però són decisions que estan definides pel dissenyador. El regulador no pot decidir altra cosa. La substitució de treball humà per maquinària automàtica és, sens dubte, un progrés. Una altra qüestió és la desigual distribució dels beneficis d’eixe progrés.
L’ampliació de l’automatització a operacions no mecàniques.
El treball mecànic, manual, fou, principalment, el primer objectiu en la invenció de substituts automatitzats. L’activitat intel·lectual també comença a suscitar interés. El càlcul numèric, el registre de dades (com el cens de New York) o la criptografia (desxifrar els missatges encriptats pels alemanys durant la IIGM) foren mòbils per a dissenyar i construir els primers computadors. Havia nascut el món digital amb el bit com a unitat mínima d’informació, amb dos possibles valors SÍ/NO.
En el segle XX, el descobriment de l’electrònica (primer de vàlvules i després de transistors semiconductors) permeté desenvolupar computadors que en el segle XIX havien estat concebuts mecànicament. La vàlvula o el transistor, elements bàsics en l’arquitectura d’una computadora, poden proporcionar els dos valors d’un bit (SÍ que passa senyal elèctric/NO en passa).
Miniaturització.
Una evolució de la computació fou la disminució de la grandària dels equipaments, parella a l’increment en la capacitat de processament. Dels gegantins computadors de vàlvules electròniques de les dècades de 1930 i 40, que ocupaven centenars de metres quadrats i pesaven moltes tones, fins a la lleugeresa dels moderns portàtils milions de vegades més potents, i on el paper que feia una vàlvula d’una mida de centímetres, la fa un transistor de nanòmetres (la milmilionèsima part del metre). La potència de computació depén del nombre de transistors continguts. Si en 1971, el primer microprocessador tenia 2.000 transistors, els actuals contenen desenes de milers de milions de transistors en menys d’un centímetre quadrat. La tecnologia per a fabricar-los és realment increïble.
Expansió
Una segona evolució ha estat, l’ampliació de les operacions de computació a tota mena d’activitat, a totes les àrees de treball humà: de producció, de gestió, d’organització, de creació… La qual cosa ha comportat un increment notable de l’automatització controlada per microprocessadors. Com ha estat possible?
Una de les condicions de possibilitat ha estat el desenvolupament de llenguatges de programació. El microprocessador solament entén el codi binari, SÍ/NO al pas d’un senyal elèctric, el codi dels transistors que es diu llenguatge de màquina. Usualment, es fan servir 1/0 substituint a SÍ/NO. I així, aquest llenguatge consisteix en cadenes d’uns i zeros. Programar operacions complexes en llargues tedioses cadenes d’uns i zeros no és pràctic: és extremadament embolicat i pot produir molts errors humans. Els informàtics usen llenguatges de programació que són més propers al llenguatge natural. Una eina denominada compilador tradueix el programa dissenyat pel programador a llenguatge de màquina.
La imatge anterior és la traducció del text DIARI LA VEU a codi binari. També els comandaments d’un programa es tradueixen a codi binari perquè els execute el processador. Per exemple, els comandaments sumar dues quantitats, ordenar una llista o seleccionar un element d’un conjunt, traduïts a codi binari serien cadenes de zeros i uns que el processador interpreta com una successió de senyals elèctrics.
I ací apareixen els algoritmes, la seqüència d’instruccions per assolir uns objectius. Concebuts i dissenyats prèviament, guien al programador quan prepara un programa. Hui en dia se sent parlar molt d’ells. Potser perquè, com argumenta Arturo Gradolí fa unes setmanes, ací a LA VEU, «Els algoritmes també governen».
—————–
(1) Un dels pioners de la màquina de vapor.
