A l’anterior peça («La tecnologia és neutral? Una primera aproximació») he distingit entre ciència i tecnologia, identificant la primera amb saber i la segona amb fer. Mantenen una relació simbiòtica. La tecnologia proporciona a la ciència eines d’observació i experimentació que li permeten arribar cada vegada més lluny en l’escrutini de la naturalesa. La ciència subministra el coneixement bàsic que la tecnologia usa per a evolucionar. Saber no hauria de tindre límits quant al contingut del coneixement. Solament de tipus ètic, en els mètodes d’obtindre el saber. Però, i la tecnologia? Tot el que es pot fer ha de ser fet? Penedits n’hi ha, per exemple Robert Oppenheimer, el científic que liderà el Projecte Manhattan, desenvolupant la tecnologia que permeté construir la primera arma nuclear.
És dolorós, però el món, la humanitat que l’habita, les comunitats i països en què s’organitza, pot ser descrit en termes d’una cursa que ret guanyadors i perdedors. Els elements que donen avantatges en la galopada sol obrir-se camí. I un element central és la tecnologia, en tant que proporciona noves formes de fer. El combat s’hi produeix en el terreny econòmic-comercial, financer, de les matèries primeres, dels mercats de béns i serveis. També en el terreny militar, que sovint va lligat als anteriors combats. Preparar-se per la guerra, i fer-la, mantenir l’avantatge, eixamplar-lo uns, acurtar-lo altres, eternament pressionant la cursa tecnològica.
La tremenda acceleració del desenvolupament tecnològic
Dos factors expliquen aquest fenomen. Un és l’acurtament del temps entre successives innovacions. A més d’aprofitar els avenços científics, la tecnologia es nodreix a si mateixa, accelerant la seua evolució. Com en una reacció en cadena, un nou enginy obre un ventall d’idees per a construir-ne de més nous que, a més, es poden combinar multiplicant la fecunditat de l’organisme tecnològic. De tant en tant hi ha innovacions que suposen un canvi qualitatiu substancial i representen una revolució. La màquina de vapor, el generador/motor elèctrics, l’electrònica, internet, o l’actual intel·ligència artificial (IA), són enginys que poden representar aquest tipus d’innovacions.
Un segon factor és l’increment de la potència transformadora que ha acompanyat el desenvolupament de les consecutives innovacions. L’acceleració s’hi veu en el poder de la maquinària i dels sistemes de producció per a transformar la natura, per a inundar el món de productes manufacturats, per a escurçar increïblement els temps de construcció de grans estructures, per a intensificar extraordinàriament la celeritat (i el volum) en el transport de persones i béns, en la propagació de missatges i idees. També el poder destructiu ha augmentat exponencialment. De la catapulta als moderns llançacoets; dels projectils de pedra, als explosius químics i als nuclears.
Fa segles, la gestació i difusió d’un canvi tecnològic era un procés lent que abastava moltes generacions. Ja fa dècades que hem passat a la situació inversa: una sola generació viu successius canvis tecnològics que posen a prova la capacitat d’adaptació d’una gran massa de població. 1970, fa sis dècades el sociòleg Alvin Toffler reflexionava sobre les conseqüències de l’acceleració tecnològica en Future shock, on definia el xoc com «L’angoixa, tant física com psicològica, nascuda de la sobrecàrrega dels sistemes físics d’adaptació de l’organisme humà. (…) La reacció humana a un estímul excessiu».
La naturalesa humana és diversa. Hi ha una part de la humanitat que esperona l’acceleració i altra que sembla adaptar-se. Tanmateix, condemnar a grans masses a les conseqüències derivades de la seua incapacitat d’absorbir-la és un comportament que em recorda la conducta solament instintiva, irracional, salvatge, competitiva fins a la mort, del món animal.
Sobre la manca de control
Tot suposant que l’adaptació no fos un problema, hi ha la qüestió del control sobre el trajecte i el destí. No es tracta de detindre l’evolució tecnològica. Però sí d’embridar la seua acceleració per tindre oportunitat de decidir que fer i que no fer. Un vehicle té més possibilitats de ser controlat si, assolida una certa velocitat, aquesta no continua augmentat, i la de l’actual vehicle tecnològic pot ser suficient. No sembla desitjable una evolució tecnològica defugint el control, marcant el camí de la humanitat i esmorteint les veus que reclamen la seua supervisió. Especialment, hui en dia, en un temps d’explosiva puixança i expansió dels processos automatitzats; i amb l’avís que arribarà la IA auto-evolutiva, amb capacitat de desenvolupar-se a si mateixa.
Ralph Lapp fou un dels físics atòmics del Projecte Manhattan que en juliol de 1945 signaren una carta al president Truman demanant-li que no llancés la bomba sobre Hirosima. Ja en 1965, en un dels seus llibres, Lapp descriví metafòricament la manca de control que he destacat a dalt. La humanitat viatja en un tren que accelera per una via on hi ha agulles que condueixen a destinacions desconegudes. El nombre i posició de les agulles també és ignorat. Ningú comanda la locomotora i en algunes agulles pot haver-hi dimonis. La majoria de la societat, diu «va en el furgó de cua, mirant cap enrere».
Enaltint i esprement l’acceleració
En aquest moment hauria posat punt final a aquesta peça, quan he parat atenció al recent llibre d’Arturo Gradolí, Tecnoabsolutisme global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social, on m’he assabentat de la darrera aportació dels ideòlegs anarcocapitalistes (els qui proveeixen de justificació teòrica els Milei, Trump, Ayuso o Musk del món). Defensors del capitalisme desregulat, de reduir l’estat a un mínim marc legal on els privats competeixen, proposen prendre el comandament de la locomotora i empényer l’acceleració tecnològica, alliberar-la de qualsevol trava o regulació. Conceben la destrucció que du l’acceleració, no com un problema, sinó com un mecanisme per desfer-se de la democràcia (per ineficient), de l’humanisme (per decadent), dels drets humans, el sufragi universal o l’estat del benestar, diu l’autor, «perquè interfereixen en el funcionament natural del capitalisme».
Aquesta visió està avançant i el seu programa va fent forat mentre una gentada, que va en el furgó de cua, sembla fascinada per la IA.
