Llig amb interés “Europa importa més del que pensem“, un recent article d’Arturo Gradolí ací a Diari La Veu. El subtítol aclareix: “Europa representa una de les últimes resistències democràtiques al tecnoabsolutisme global”. L’autor destaca la parsimònia d’Europa, que li fa arribar tard per sumar-se al poder tecnològic que acumulen altres. En un món tremendament accelerat, dissenyat com una galopada en termes de guanyadors i perdedors, arribar tard, ser avançat en la cursa, es considera una deficiència. Contràriament, Gradolí —i m’hi adherisc— assenyala les virtuts de la lentitud inherent als procediments democràtics, debat i reflexió inclosos. Enfront, l’acceleració de la tecnologia, que evoluciona precipitadament, entrebancant les possibilitats de decidir sobre el seu ús.
La ciència, el saber racional
La ciència nasqué de l’aspiració a trobar explicacions dels fenòmens naturals, interpretacions racionals que haurien de fer innecessari el comodí dels Déus. Ja vaig dedicar-li un manoll de peces a la relació ciència-fe, i al seu antagonisme, començant per “L’actitud científica“. Podríem dir que la ciència cerca coneixement pur, independentment de les seues aplicacions pràctiques, ret resultats en el món de les idees, en l’evolució del pensament, busca satisfer la inquietud humana, l’anhel de saber, de comprendre. No hi veig cap motiu perquè hagués de posar-se-li fronteres a aquest tipus de coneixement. Solament barreres ètiques en els mètodes d’investigació. I pense, per exemple, en l’experimentació amb humans i animals que ocasionen maltractament o crueltat. I la tecnologia?
La tecnologia té més a veure amb fer
Ja hi havia tecnologia abans de desenvolupar-se la idea de ciència. En la tecnologia primitiva foren importants el descobriment casual, o l’assaig-errada. Però, especialment a partir de la revolució científica del segle XVII, el desenvolupament tecnològic es fonamenta en gran manera en la ciència bàsica, és aplicació pràctica del coneixement científic. Es poden preparar eines amb pedra polida (com feien els homes del neolític), o pólvora per usar en artefactes incendiaris i explosius (a la Xina de fa més de mil anys), sense tindre cap noció sobre la naturalesa atòmica i subatòmica de la matèria. Però aquest és un coneixement teòric imprescindible en el desenvolupament de la moderna electrònica o la tecnologia nuclear, i totes les seues aplicacions, civils i militars.
La tecnologia té més a veure amb fer, amb el coneixement útil i pràctic. Com la ciència, la seua evolució influeix en l’esfera de les idees i del pensament, però també repercuteix directament sobre el món material i instrumental, soluciona problemes, i en crea; modifica les condicions i els hàbits de vida, la manera de relacionar-nos; influeix en l’organització i l’estructura social. Depriment i poc esperançador és que entre els mòbils que han empentat els desenvolupaments tecnològics sobresurt la guerra: aconseguir superioritat, mantindre la davantera o no perdre pistonada en l’objectiu de sotmetre, amenaçar o defendre’s.
La tecnologia és neutral? Una primera aproximació
S’ha instal·lat en el sentit comú, potser interessadament, la idea que la tecnologia és neutral. La seua bondat o maldat, es diu, depén dels usos que se’n faça d’ella. L’usuari seria el responsable dels beneficis o perjudicis de la tecnologia. L’exemple més socorregut és el del ganivet, que pot usar-se per a tallar aliments o per a ferir altres persones. El mateix es podria dir dels diferents usos que se li pot donar a una aixada o una politja/corda, amb els quals també es pot fer mal a altres persones. Crec que és un argument feble. La realitat tecnològica ha esdevingut molt més complexa que la que ens proporcionen els instruments i màquines simples que he citat. Crec que no es poden extrapolar aquest tipus d’argument a la complexitat dels moderns enginys i a la globalitat dels actuals sistemes de tractament i gestió de dades.
La complexitat i la globalitat de la tecnologia actual introdueixen elements diferencials en relació amb el cas del ganivet, i suggereixen la necessitat d’un altre tipus de reflexió, més profunda, que podria mostrar la no neutralitat de la tecnologia.
Per cert, l’argument del ganivet seria un poc exòtic aplicat als ginys tecnològics de la guerra, buscant-li aplicacions alternatives a una metralladora o a un peça d’artilleria, directament dissenyats per a fer mal. I no tranquil·litza, ni compensa, proclamar que molts invents que gaudim al món civil foren desenvolupats originalment en l’àmbit militar, com internet, el GPS o els drons.
