En «La tecnologia és neutral. Una primera aproximació» vaig citar l’argument del ganivet usualment emprat justificant la imparcialitat de la tecnologia i traslladant la responsabilitat del seu ús a l’usuari. També al·legava que aquest argument, pertinent si considerem eines simples, no aprofita quan posem en l’equació els moderns i complexos enginys, inclosos els desenvolupaments de les tecnologies de la computació i la informació. En «Acceleració» avancí una pregunta: «tot el que es pot fer, ha de ser fet?» La resposta que trobe trasllada, de l’objecte al disseny, de l’artefacte al projecte, la decisió sobre l’ús de la tecnologia.
De l’edat de ferro a l’edat de l’acer
El descobriment de la metal·lúrgia del ferro, i especialment el ferro acerat i temprat fou un progrés tècnic usat per a fabricar l’arada o l’espasa, la destral de llenyater o la del guerrer. L’arada de ferro permeté llaurar terres que romanien improductives amb arades més primitives. Les espases, escuts i armadures de ferro tenint avantatge sobre els fets amb bronze. A més, els minerals de ferro eren molt més abundants i accessibles que els de coure i estany (components del bronze). Les societats que primer desenvoluparen la tecnologia del ferro prosperaren i s’expandiren. Els primers imperis de l’edat antiga.
Les armes em donen l’ocasió d’exemplificar la diferència entre l’objecte i el disseny. Des que a mitjan segle XIX el procés Bessemer permeté la producció i l’ús massiu de l’acer, l’embranzida de la revolució industrial fou extraordinària. Començaren a fabricar-se estructures més fortes, més resistents, més grans. Ja a l’edat contemporània, l’edat de l’acer substituí definitivament a l’edat de ferro que s’havia superposat a l’antiga, la mitjana i la moderna.
Fixem-nos en un full d’acer ben esmolat. Amb ell es poden fabricar eines de llaurador o llenyataire; també armes blanques, eines dels exèrcits. Cercant la idoneïtat per la seua funció els dissenys són diferents en el cas dels militars o dels civils. En gran manera, però, són intercanviables. Corbellots i destrals farien el seu paper en mans dels soldats obrint ferides, i una baioneta o un matxet militar podrien ser usades en feines civils.
Abans de les armes de foc ja podem veure dissenys tècnics especialitzats que solament tenen un ús militar. La catapulta, per exemple, un disseny circumscrit a la destrucció, que solament de retruc i amb calçador podria ser subjecte de l’argument del ganivet comparant l’ús dolent amb un de benintencionat, com podria ser l’ensenyament dels diversos principis de física que conté la seua construcció i funcionament. L’any passat vaig ajudar la meua neta a fer-ne una, de torsió, per l’escola.
I Les armes de foc?
Les armes de foc representaren una altra evolució tecnològica. Al segle XIX, l’invent dels fusells de retrocàrrega, que podien maniobrar-se amb el soldat gitat a terra, decidí batalles a favor dels primers que disposaren d’ells. El desavantatge dels qui encara manejaven fusells d’avantcàrrega era evident. Carregar el fusell pel canó, en posició vertical és més lent i laboriós, a més d’obligar que el soldat estiga dempeus, exposat. En la guerra francoprussiana de 1870-71, l’eficàcia dels canons de retrocàrrega prussians donaren un avantatge significatiu enfront dels d’avantcàrrega francesos.
Un fusell suporta l’argument del ganivet (es pot usar per a matar humans o per a caçar porcs senglars). La combinació de la tecnologia de l’acer i de les armes de foc dugué de nou (com en el cas de la catapulta) el desenvolupament de dissenys que solament tenen ús com a elements de mort i destrucció, sense cap contrapartida civil beneficiosa: canons, tancs, metralladores o míssils… són alguns resultats d’aquesta sinistra, desventurada activitat dissenyadora. L’acer pot usar-se per a concebre i materialitzar dissenys civils (com un pont o un pavelló esportiu) o dissenys militars (com un tanc o un portaavions). Però quan s’ha construït un tanc, aquest solament pot usar-se per la mort i la destrucció.
L’energia nuclear també il·lustra la diferència entre l’objecte i el disseny. L’energia nuclear és la base per a dissenyar una central nuclear o una bomba nuclear. Una central nuclear té un ús civil. Els perills que comporten el seu funcionament i els residus és un altre tema. Però quan la bomba s’ha construït solament pot usar-se per l’amenaça, l’aniquilació i la devastació. Tot el que pot fer-se ha de ser fet?
El disseny urbanístic
Canviant d’àmbit. El disseny urbanístic i el de les infraestructures són profundament polítics i tenen decisives repercussions socials. Poden determinar qui els gaudeix i qui els sofreix, defineixen com es distribueixen els espais públics, els carrers, el transport, les zones verdes, el soroll… Poden unir o separar, i influir en la qualitat de vida o en les seues mancances. Ser respectuosos i considerats amb tothom. Afavorir o marginar en funció de la classe social, del seu grau d’influència política. El disseny tecnològic no és neutral, té una estreta relació amb les formes de poder. La política també es fa mitjançant el disseny tecnològic.
La imatge de capçalera(1) és d’un dels nombrosos passos elevats sobre l’autovia Southern State Parkway en Long Island (Nova York). Dissenyada per l’urbanista Robert Moses en 1925, els ponts eren prou baixos per a impedir la circulació d’autobusos i entrebancar l’accés de negres i pobres (usuaris de l’autobús) a Jones Beach, preservant la platja pels blancs de classe mitjana que disposaven d’automòbil. En el llibre de 1986 La balena i el reactor, el politòleg nord-americà Langdon Winner, feu servir aquest cas per a il·lustrar com el disseny tecnològic no és neutral.
I així, en aquesta distinció entre l’artefacte i el disseny que estic considerant, arribem als algoritmes, elements fonamentals en l’actual expansió de l’automatització. Ho deixe, però per una altra peça.
————–
(1) La imatge és un fotograma d’aquest documental.
