Acabava l’anterior peça constatant que la humanitat està transferint a la intel·ligència artificial (IA) moltíssimes funcions, i la més ambiciosa, potser, ateny a la mateixa forma de govern i organització socioeconòmica. I em recolzava en dos autors que han reflexionat sobre aquest fenomen amb mirades diferents i complementàries: el grec Yanis Varoufakis, en el pla econòmic, i el valencià Arturo Gradolí, en un pla més polític i social. Hui voldria destacar un parell de conceptes del discurs del segon en el seu recent llibre Tecnoabsolutisme global. La intel·ligència artificial i el risc de col·lapse social (2026). Espere fer el mateix amb el de Varoufakis, Tecnofeudalisme. El sigil·lós successor del capitalisme (2024).
Metapolítica: la batalla pel sentit comú
En diverses peces he retratat i exemplificat el sentit comú com un depòsit d’idees i creences compartides per una comunitat, i que ens proporciona respostes automàtiques, irreflexives. Vegeu, per exemple, «El sentit comú com a dipòsit (o la batalla cultural)». L’important és que el seu contingut pot ser modelat pels qui tenen els mitjans, l’interés i la determinació. I açò enllaça amb un concepte que Gradolí analitza en el sisé capítol del seu llibre: la metapolítica.
Els totalitarismes de l’eix París-Berlín-Tòquio havien perdut la II GM. El liberalisme polític reeixí en occident (amb la notable excepció de la península Ibèrica). Simultàniament, el liberalisme econòmic clàssic retrocedí. Començà una època d’intervenció estatal en l’economia, d’extensió dels serveis públics i de mesures que afavorien la redistribució de la riquesa. Les idees antidemocràtiques, autoritàries, i els qui les sustenten, hagueren de replegar. Però ben d’hora es posaren en marxa de nou. Moralment desautoritzats, aquesta vegada haurien d’evitar els mètodes violents exhibits en l’Alemanya i en la Itàlia dels anys trenta.
Als anys setanta sobrevingué un fenomen desconegut fins aleshores: la simultaneïtat de l’estancament econòmic i la inflació. El fenomen qüestionava les teories que emparaven l’estat del benestar. El liberalisme econòmic (ara dit neoliberalisme) començà a treure el cap amb el seu programa de desregulacions, aprimament de l’estat i privatitzacions. I ben prompte s’evidencià com engrana de bé el neoliberalisme amb les actituds dictatorials. El Xile del colpista Pinochet fou laboratori primerenc de les seues receptes. Hui en dia veiem aquesta connexió en el discurs i les accions dels Trump, Milei o Ayuso del món.
Posar en pràctica les receptes neoliberals en entorns formalment democràtics ha estat possible amb mètodes metapolítics, estratègies a llarg termini per a ocupar el poder a través d’un procés de modelació planificada del sentit comú, amb l’objectiu de canviar els valors dominants. «Conquerir les ments precedeix a conquerir els governs», ens recorda Gradolí. Conceptes, llenguatge, missatges són, de segur, curosament preparats per a posar-los en circulació. Cooperen laboratoris d’idees (think tanks) conservadors i neoliberals. Participen mitjans de masses afins, i la indústria de l’entreteniment. No cal sumar a tothom. Basta amb una part del cos electoral, prou per a arribar al poder per la via de les urnes.
La societat de risc mundial
L’autor de Tecnoabsolutisme global examina la complicada conjuntura que està travessant la democràcia liberal, que l’actual esclat de la IA contribueix a accelerar. Una IA, el desenvolupament de la qual ja fa dècades passà de l’àmbit universitari a mans de grans empreses privades d’influència planetària que cotitzen en borsa i de les quals els inversors esperen treure rèdit.
En la primera part, el llibre traça un recorregut pels principals actors ideològics i empresarials que han presentat la democràcia liberal com un obstacle, justificant així la supressió de les mesures de justícia social, la privatització dels serveis públics i la reducció de l’Estat a la seva expressió mínima. Aquest discurs s’alimenta d’una genealogia intel·lectual que es remunta a diverses dècades, amb noms com Ayn Rand, Curtis Yarvin, Nick Land i Peter Thiel —filòsofs, pensadors i empresaris— que han difós idees com l’egoisme racional, el libertarianisme econòmic, el neocameralisme, la postdemocràcia, la Il·lustració Obscura, l’acceleracionismeo la hiperstició, totes elles recollides en el llibre, i amb les quals tractaré de redactar un petit glossari en un altre moment.
El punt de partida de l’autor és el concepte societat de risc mundial, del sociòleg alemany Ulrich Beck, que xoca frontalment amb el guió perfilat pel recull de personatges citats a dalt. Mentre els tecnooptimistes proclamen que per a cada problema existeix una solució tecnològica. Certament, l’enginy humà ha aconseguit fites extraordinàries gràcies a la ciència aplicada. Tanmateix, Beck adverteix d’un canvi fonamental: la tecnologia, lluny de limitar-se a resoldre problemes, ha passat a generar-ne de nous i més greus. Si abans la humanitat va aconseguir dominar perills naturals i externs, avui els principals riscos que l’amenacen són interns, conseqüència de la mateixa activitat tecnològica. En llistaré uns quants: l’alteració climàtica, l’acumulació de residus pel consumisme desbocat, la contaminació de les aigües, els oceans i l’atmosfera, les pandèmies, l’esgotament de recursos, la reducció de la biodiversitat, els accidents nuclears…
I és en aquest context, agreujat per l’acceleració amb què té lloc el procés, on prosperen els atacs als procediments i els temps (usualment pausats) de la democràcia. Citant Gradolí: «La deliberació és presentada com a debilitat, el desacord com a paràlisi, la diversitat com a vulnerabilitat. Davant d’això, es proposa un model de decisió ràpida, centralitzada i jeràrquica suposadament més eficaç en contextos d’emergència». I més avant: «Aquest context explica en part la fascinació creixent per solucions tecnocràtiques i tecnològiques. L’argument és senzill: si els riscos són complexos i globals, només sistemes avançats de vigilància, algorismes predictius i decisions basades en dades els poden gestionar eficaçment. La política democràtica cedeix així terreny a la tècnica…». Açò és la distopia del Tecnoabsolutisme Global.
Un procés subtil, però penetrant, que arracona la democràcia. Formalment roman, però s’evaporen les seues capacitats. Així ho expressa l’autor «La democràcia es buida des de dins, tanmateix, conserva les formes mentre perd la substància. Eleccions, parlaments i tribunals continuen existint, però la seua autoritat simbòlica es veu progressivament soscavada».
Per a Gradolí el futur no està escrit, està en disputa, i en aquesta lluita la consciència és el primer pas.
