A la peça precedent vaig llistar un recull de termes que apareixen en el llibre d’Arturo Gradolí «Tecnoabsolutisme global», conceptes construïts i difosos per un ventall d’ideòlegs que han proporcionat suport teòric a l’actual i preocupant deriva autoritària de la humanitat. La influència que exerceixen és molt més potent que la que el gran públic, seduït o enlluernat per les novetats tecnològiques, arriba a entreveure. És per això que ens convindria de conéixer-los. En el llibre estan explicats. Jo em propose fer un glossari particular, a tall de píndoles. El llistat: egoisme racional, libertarianisme econòmic, postdemocràcia, neocameralisme, Il·lustració Obscura, acceleracionismei hiperstició. De contingut conceptual o estratègic, tots els termes giren, en essència, al voltant de la mateixa idea: rebaixar les competències de la democràcia a favor del lideratge privat i jeràrquic de la societat.
Egoisme racional.
Encunyat per Ayn Rand (1905-1982), representa una exaltació de l’individualisme, un enaltiment de l’egoisme, traient-li el sentit negatiu, «L’atenció desmesurada als desitjos o interessos propis», que recullen els diccionaris. Resignificà positivament el concepte egoisme, restant la desmesura, i exigint el guiatge de la lògica. Per exemple, l’egoiste racional hauria de pensar a llarg termini i excloure el caràcter impulsiu que mostra l’egoiste tradicional. Simultàniament, Rand desacredita i rebutja el concepte d’altruisme —el mirament pel bé del proïsme, de vegades a preu del propi— que presenta com a destructiu. Rand popularitzà el seu pensament mitjançant la literatura, i el protagonista de la seua novel·la El brollador, diu en cert moment «—Jo no done ni demane ajuda». L’ego, segons Rand, és el brollador del progrés humà.
Donald Trump, i gran part del seu gabinet són seguidors de l’obra de Rand. També els magnats de Silicon Valley i els gestors de fons inversors de risc. La novel·la més famosa e Rand, La rebel·lió d’Atles, és lectura iniciàtica entre els joves ultraliberals. El títol fa referència al déu Atles, un tità a qui Zeus castiga a sostindre Terra i Cel sobre els seus muscles. Vol ser una metàfora dels emprenedors individualistes, herois que sostenen i fan progressar el món als muscles de la seua genialitat i es rebel·len contra qualsevol proposta col·lectivista. Admirador de Rand, Javier Milei (i la seua motoserra) beu intel·lectualment d’aquestes dues novel·les de la ideòloga russa-americana.
Libertarianisme econòmic
Després de la II GM començaren els moviments de reacció a l’intervencionisme de l’estat, tant el del bloc comunista, com el del món occidental on es posaren en marxa les receptes keynesianes que li atorguaren a l’estat un paper notable com a motor econòmic. Arrencà un projecte polític de renovació del liberalisme amb la fundació en els EUA (1946) del think tank Fundació per l’Educació Econòmica (FEE), i en Suïssa (1947) de la Societat Mont Pelerin, on és hegemònica l’escola austríaca d’economia, la més propera al libertarianisme, també conegut com a liberalisme llibertari. Distingim dos corrents. Minarquisme, la reducció de les competències de l’estat: defensa, policia i tribunals podrien bastar. Més radical, l’anarquisme de propietat privada o anarcocapitalisme elimina completament l’estat i deixa la seguretat i els tribunals en mans privades com a serveis de pagament en lliure mercat. L’Institut Juan de Mariana és el think tank espanyol referent en el món hispanoparlant i acull les dues tendències.
Postdemocràcia
En el trànsit al nou mil·lenni, el sociòleg britànic Colin Crouch llença el concepte postdemocràcia per a descriure les característiques del món cap on estem movent-nos, per a retratar el grau d’aparença que les democràcies estan assolint. Hui en dia, tenim el nombre més gran de democràcies formals al planeta, on se celebren eleccions raonablement lliures; tanmateix Crunch detectà una sèrie de limitacions que les entrebanquen. La major part de la ciutadania té un paper passiu. La desgana i la indiferència va en augment. Sempre amb la mirada en les següents eleccions, el debat públic és dirigit per equips professionals dels principals partits, experts en tècniques de persuasió i en màrqueting electoral, que programen i contraprogramen els temes i contribueixen a dissenyar l’espectacle de la política. Mentrestant, les decisions transcendents es prenen en gran part fora dels focus, en la rere escena, on es troben els polítics i les elits empresarials, molt més influents que el cos electoral.
Vint-i-tants anys després que Crunch encunyés el terme, i amb un abast planetari, el pes de les grans tecnològiques de l’automatització, la comunicació i la intel·ligència artificial, estan a les regnes. Amb la societat captivada, lideren el buidatge de les competències dels sistemes democràtics. Les institucions de la democràcia es converteixen, cada vegada més, en un embolcall formal.
Neocameralisme
El cameralisme és la versió alemanya-austríaca del mercantilisme. Aquest és el recull de les pràctiques econòmiques de les monarquies absolutes dominants entre els segles XVI i XVIII. El monarca era la personificació de l’estat i la política econòmica era cosa de la col·laboració d’homes de negocis, banquers de capçalera i la monarquia, al cim de la piràmide. En la versió alemanya, s’anomenà cameralisme, la pràctica administrativa pròpia de l’estat absolut. En temps de Frederic I de Prússia arribà a ser una matèria universitària (les ciències camerals) en la formació dels funcionaris de l’administració de l’estat. Es buscava sistematitzar i optimitzar l’eficiència en la gestió, la recaptació, l’autosuficiència econòmica…
Doncs bé, també dit cameralisme tecnocràtic, el neocameralisme és una actualització, a la realitat tecnològica actual d’aquell ideal de gestió eficient de l’estat absolut. El concepte fou proposat per l’inquilí de Silicon Valley Curtis Yarvin, informàtic, i un dels ideòlegs influents en l’actual administració Trump. El món ideal de Yarvin és un món de ciutats-estat, miniestats, o neoestats neocameralistes propietat de corporacions privades amb ànim de lucre. El director executiu —que té les competències d’un monarca absolut, amb poder de dictar lleis, però estant per damunt d’elles— és escollit i legitimat per l’accionariat. Els residents són clients de la corporació. Moltes conductes i gestos de Trump tenen aquest tarannà autoritari, neomonàrquic, absolutiste, que exigeix concentrar tot el poder en el poder executiu.
Queden tres termes del glossari per a una pròxima peça.
