La festa constituïx, probablement, una de les dimensions més antigues, complexes i ambivalents de l’experiència humana. Molt més que un simple temps d’oci o entreteniment col·lectiu, la festa representa històricament una suspensió parcial de l’ordre quotidià, una alteració de les jerarquies establides i una obertura temporal cap a altres formes possibles de relació social, corporal i simbòlica. I la insinuació de què una societat realment lliure, justa i emancipada és possible. Per això, tota cultura festiva conté un potencial profundament conflictiu —i subversiu— respecte al poder, a qualsevol poder. Perquè la festa mai no ha sigut inofensiva: en el seu nucli crema sempre una energia salvatge difícilment controlable.
L’energia dionisíaca i la seua domesticació pel poder
El gran arquetip de la festa és Dionís. Davant l’univers apol·lini de l’ordre, la mesura, la racionalitat normativa i el control jeràrquic, Dionís simbolitza la irrupció del que és desbordant, orgiàstic, imprevisible i transgressor. Representa el cos davant la disciplina, la natura davant la civilització, l’èxtasi davant l’avorriment, l’embriaguesa davant la contenció, la comunitat emocional davant la rigidesa institucional, el caos fecund davant l’ordre estèril, la floració creativa enfront a l’erm de l’obediència. L’energia dionisíaca és una energia d’inversió, sacsejament, alteració i ruptura de límits.
Per això, històricament, els poders polítics, religiosos i econòmics han mantingut sempre una relació profundament ambivalent amb la festa. La necessiten perquè des de la seua concepció controladora complix funcions de cohesió, vàlvula d’escapament de tensions socials, instrumentalització legitimadora, integració simbòlica i canalització emocional, però al mateix temps la temen perquè en ella poden emergir dinàmiques de descontrol, irreverència, alternativitat, violència i qüestionament de l’autoritat. La festa pot convertir-se fàcilment en un espai d’inversió simbòlica —i física — de les jerarquies existents. I això fa molta por als poderosos. Al patriarcat, al capitalisme, a l’Estat.
Precisament per esta raó, el poder intenta permanentment reprimir, limitar, reglamentar, liofilitzar, reconduir o neutralitzar les energies festives. La història de la festa és també la història de la seua domesticació per les instàncies dominants de la societat. A través de reglaments, normatives, moralitzacions, institucionalitzacions, prohibicions, controls policials, folkloritzacions o mercantilitzacions, les elits intenten transformar una energia potencialment subversiva en un dispositiu de control. La festa, sempre perillosa, ha de convertir-se en espectacle administrat.
No obstant això, les energies dionisíaques mai desapareixen del tot. Romanen latents, com un tumultuós riu que corre per les profunditats de les cultures populars, revitalitzant-se periòdicament sota noves formes. Fins i tot en les festes més reglamentades pot emergir, inesperadament, el desbordament festiu. Ací residix precisament la potència antropològica del fet festiu: en la seua capacitat per a obrir escletxes temporals dins del mur de l’ordre dominant.
El Carnaval en la cultura festiva
En les societats occidentals, la gran expressió històrica d’esta tensió ha sigut l’oposició entre Carnaval i Quaresma. El Carnaval no constituïx únicament un període concret del calendari litúrgic, sinó una autèntica lògica cultural. Tal com assenyalà Mijaíl Bajtín, la cultura carnavalesca implica una inversió temporal de l’ordre habitual del món: barreja de classes, ridiculització de les autoritats, exaltació del cos, del menjar, de l’excés, del riure i de la sàtira col·lectiva. Davant d’això, la rígida Quaresma simbolitza el temps de la contenció, la disciplina, la norma, l’obediència, el sacrifici, el temps auster de la moralització del cos i de la vida social. Carnaval i Quaresma representen, en realitat, dos principis antropològics contraposats: el principi festiu i el principi disciplinari.
Però el Carnaval no ha d’entendre’s únicament com una festa localitzada en unes dates concretes. La seua energia travessa el conjunt de la cultura festiva. La lògica carnavalesca apareix disseminada en múltiples celebracions al llarg de l’any: festes patronals, rituals d’inversió, festes del foc, sàtires populars, músiques de carrer, celebracions improvisades, desfilades grotesques o manifestacions humorístiques. Fins i tot en rituals aparentment ordenats o ortodoxament religiosos pot irrompre el component carnavalesc i alterar provisionalment la lògica normativa.
La cultura festiva posseïx, per tant, una profunda arrel carnavalesca i dionisíaca. La festa autèntica no és únicament celebració de l’ordre existent: és també suspensió parcial d’eixe ordre, obertura d’un espai liminar on poden aparéixer altres possibilitats d’experiència col·lectiva. Per això el Carnaval ha resultat històricament tan incòmode per a tots els poders excessivament rígids o disciplinaris.
La matriu carnavalesca de l’esquerra
Existix, a més, una afinitat històrica profunda entre les energies carnavalesques i moltes formes de rebel·lió política. Nombroses revoltes camperoles, avalots urbans, insurreccions populars o processos revolucionaris utilitzaren històricament símbols, llenguatges i pràctiques festives. La mateixa rebel·lió constituïx ja una alteració de l’ordre comparable a la lògica de la festa: ocupació col·lectiva de l’espai públic, inversió simbòlica de jerarquies, irrupció de la multitud, suspensió temporal de la normalitat. Estat d’excepció potencialment insurreccional.
La revolució compartix amb el temps de carnaval una dimensió performativa i disruptiva. Ambdós introduïxen temporalment un “món al revés”. Per això, moltes tradicions emancipadores modernes heretaren elements profundament arrelats en la cultura carnavalesca: sàtira del poder, teatralització de carrer, humor popular, rituals col·lectius o imaginaris d’inversió social. Des d’esta perspectiva, podria afirmar-se que existix una relació estructural entre les energies dionisíaques de la festa i els impulsos històrics que generen l’esquerra transformadora. L’esquerra naix, en bona mesura, com una voluntat moderna d’impugnació de l’ordre dominant —feudal, aristocràtic o capitalista— i esta voluntat, més enllà de la seua formulació en filosofies crítiques i teories polítiques, troba també una de les seues fonts d’inspiració en la praxi històrica dels rituals i imaginaris carnavalescos.
Tanmateix, ací emergix una contradicció central. Les revolucions, quan s’institucionalitzen i es convertixen en poder estatal, comencen també a témer les energies festives. La Revolució Francesa acabà creant cerimonials republicans altament reglamentats i formes festives disciplinades i militaritzades. Una cosa semblant ocorregué posteriorment en molts processos revolucionaris del segle XX, inclosa la Revolució Russa. El poder revolucionari reproduïx sovint la mateixa lògica de control que anteriorment criticava perquè esdevé subjecte a la forma política de l’Estat. És dir a dir, paradoxalment esdevé un règim de Quaresma política. Precisament per això l’anarquisme i diverses formes de socialisme heterodox han mantingut històricament una relació més pròxima i fecunda amb les energies festives, perquè el seu horitzó polític no consistix a substituir un poder per un altre, sinó a qüestionar les jerarquies coercitives i estatals en si mateixes. Existix una afinitat evident entre l’anarquia política i certes formes d’anarquia festiva: espontaneïtat, creativitat popular, irreverència, autoorganització i rebuig de l’autoritat vertical.
La necessitat d’una esquerra festiva
En el context contemporani de crisi ecosocial, l’evolució del vincle originari entre esquerra i festa adquirix una importància decisiva. Una part significativa de l’esquerra sembla haver perdut precisament la seua dimensió festiva, rebel, popular i dionisíaca. Amb freqüència adopta tons moralitzants, tecnocràtics o excessivament normatius, situant-se en una posició pedagògica i renyadora —en definitiva, d’aiguafestes— que acaba recordant, paradoxalment, certes formes de puritanisme conservador.
La política es transforma aleshores en gestió burocràtica, culpabilització moral, desqualificació elitista o discurs tècnic incapaç de mobilitzar entusiasme col·lectiu. No obstant això, cap transformació profunda pot sostindre’s únicament sobre el sacrifici, la racionalitat cívica, l’austeritat emocional o la culpabilitat permanent. Les societats necessiten també alegria compartida, desig, imaginació i celebració.
En conseqüència, apareix la necessitat de reivindicar una esquerra festiva. La cèlebre frase atribuïda a l’anarquista i feminista Emma Goldman —“si no puc ballar, la teua revolució no m’interessa”— resumix perfectament esta intuïció. La transformació emancipadora no pot consistir únicament a administrar restriccions o gestionar catàstrofes: ha de generar també il·lusió col·lectiva, energia vital i experiències anticipatòries d’una altra forma de vida. La mateixa acció política ha d’incorporar dimensions performativament festives. Moltes manifestacions contemporànies ho mostren clarament quan integren música, humor, sàtira, disfresses o intervencions artístiques col·lectives. Pensem, per citar només dos exemples recents, en l’ús de referències festives en l’exitosa campanya electoral d’Adelante Andalucía en les darreres eleccions autonòmiques andaluses, o en l’acompanyament, mitjançant un llenguatge festiu, de les reivindicacions de la vaga del professorat de l’ensenyament públic valencià. El missatge implícit és profundament polític: el poder no pot apropiar-se completament de l’alegria ni destruir el dret humà fonamental a la celebració col·lectiva.
Tanmateix, esta qüestió esdevé encara més complexa perquè el capitalisme contemporani ha aprés també a apropiar-se de les energies festives. Si antigament el poder intentava simplement prohibir o reprimir la festa, el capitalisme avançat ha desenvolupat un mecanisme molt més subtil i sofisticat: convertir la festa en una mercaderia banal fàcilment gestionable. Per això desplega milers de policies en les celebracions festives esportives o en les raves que acaben fora de control, ja que la festa és, per definició, descontrol.
Per contra, la lògica consumista, interioritzada també per l’esquerra del capital, transforma la festa en producte turístic, marca urbana, espectacle massiu o experiència comercialitzada. Les ciutats competixen mitjançant grans festivals i esdeveniments convertits en aparadors globals, mentre el turisme i les indústries culturals produïxen processos de tematització, gentrificació i extracció intensiva de capital simbòlic i econòmic. El mateix acte de consumir es presenta contínuament com una experiència festiva. Però es tracta d’una falsa festa, o si es preferix, de la permanent Quaresma capitalista camuflada en una festa simulada: una celebració completament integrada dins de les lògiques del mercat i del poder.
El capitalisme aconseguix així neutralitzar l’energia carnavalesca, convertint la transgressió mateixa en un inofensiu souvenir turístic o en un sacralitzat “patrimoni cultural”. Fins i tot la rebel·lia estètica acaba absorbida pel mercat com a avantguarda. Per això, el desafiament contemporani no consistix simplement a “defendre la festa”, sinó a recuperar la seua dimensió autènticament carnavalesca, popular i transgressora. La festa pot convertir-se aleshores en espai prefiguratiu: no sols esdevé una crítica del món existent, sinó anticipació corporal i emocional d’altres maneres possibles de vida col·lectiva. Davant un capitalisme que colonitza fins i tot el desig i l’alegria, la reconstrucció de cultures festives comunitàries i emancipadores constituïx també una forma de resistència antropològica.
En última instància, potser cap transformació històrica profunda —allò que, en teoria, constituïx l’objectiu de l’esquerra— puga produir-se sense recuperar alguna cosa essencial de l’antiga veritat dionisíaca: que l’emancipació necessita també celebració comuna, imaginació col·lectiva, plaer compartit i la capacitat de suspendre provisionalment l’ordre del món per tal de fer imaginable un altre de diferent. Perquè sense alegria col·lectiva no hi ha comunitat viva, i sense una comunitat viva difícilment pot existir una vertadera transformació social.
