Com no podia ser d’una altra manera els màxims dignataris del PP en veure la determinació dels docents en continuar la vaga, s’han afanyat a qualificar-los de violents sobretot després que un Robocop de la Policia Nacional quasi partira per la meitat i a traïdoria una pacífica manifestant de 68 anys.
Juanfran, el president titella d’Abascal, diu que condemna tota classe de violència, una frase que en un règim democràtic només un polític idiota podria fer seua. L’alcaldessa Català, acusa la delegada del Gobierno -pobreta meua- d’acovardir-se per voler investigar l’actuació del policia. L’acusa després que els sindicats policials l’hagen desafiat públicament a les xarxes en un to xulesc, com a poc inquietant. Així, Catalá, la sacsa a dos mans als sectors policials més escorats a la dreta -n’hi ha que no ho estiguen?- alhora que la perden els nervis per si l’acampada davant de la catedral de València li fa malbé el Corpus. Ni que ella fos l’arquebisbe que, per cert, ja tarda a dir alguna cosa contra aquesta gentola que, de genolls davant de Crist, només li resen al dimoni. Fet i fotut, el que voldria Català, tant en contra de la violència com el seu camarada Juanfran, és que a la plaça entraren els policies de Bernabé, els de Sánchez, no els seus, i estomacaren a cor què vols els docents en rebel·lia.
I encara, a Les Corts, la mesa presidida per una paràsita de la política, vol escarmentar els professors que l’altre dia van protestar des de les llotges de convidats amb una denúncia per un delicte contra les institucions de l’Estat. Per a delicte contra les institucions el colp d’estat de Franco, a qui encara veneren des d’una banalitat que faria somriure Adolf Eichmann.
Per acabar-ho d’adobar, la premsa carlina de l’any 40, llegiu principalment Las Provincias, ha assenyalat una de les dirigents de les protestes, l’exregidora de Podem Datxu Peris, de qui han recordat que va ser multada per dir-li assassí al torero Víctor Barrio.
La violència per a aquest personal és, simplement, la no acceptació activa per part d’un nombrós sector de la societat d’unes injustícies de les quals en són en bona part responsables. De violències n’hi ha moltes i en aquest sentit els aniria tan bé llegir Bourdieu, encara que no l’entengueren massa, com escoltar bé les homilies dels capellans de veritat quan van a missa bàsicament a trencar-se el pit a colps de puny.
Les protestes dels docents de l’educació pública són només un símptoma d’un descontentament social que va a més. L’esquerra -o l’esquerreta, en termes fusterians- no ha sabut, o no ha pogut, modificar les circumstàncies socioeconòmiques d’un món que ens aboca a una desigualtat catastròfica. La dreta, simplement, s’ha limitat a consolidar el seu poder basat, justament, en aquesta desigualtat que ja no tolera ni el Vaticà mateix.
Hi ha la crisi dels docents, però també la dels sanitaris, la dels joves sense faena, la dels milions de persones amb la soga al coll pel problema de l’habitatge en ciutats que s’han convertit en parcs temàtics, en fons d’inversió gegantescos. Hi ha una dreta, també, salvatge, violenta en la seua expressió ideològica, profundament hipòcrita i d’una covardia secular que es resumeix en l’exterminació sempre de l’adversari després d’haver-lo vençut per la força. I n’hi ha fins i tot una Constitució plena de proclames sobre drets que quan s’intenten exercir es converteixen, en mans de la Justícia justa, en intents d’intervenció del mercat. Tothom a terra!, que venen els comunistes, i els separatistes catalanistes, i els ateus, i les corrues del Carnaval de Pego, i una carrossa queer, i una banda de cornetes i tambors…
Juanfran, Catalá, les haques de la Falange 2.0, no han entès res o no volen entendre-ho. Els partits que teòricament representen els votants de l’esquerra des de la socialdemocràcia passant per l’ecologisme o el valencianisme, així com els sectors socials que no estan per la destrucció de la bona societat en els termes que va enunciar Zygmunt Bauman també haurien de prendre nota.
No podem deixar sols els nostres ensenyants mentre un govern de destrellatats fanàtics es gasten els diners de tots en bous, vaques i processons.
