Donem per bones les declaracions de Sánchez i del seu entorn i assumim que no hi ha cap cas de corrupció, més enllà de l’assumpte d’Ábalos i Koldo. Si ja seria greu que un partit central en el sistema democràtic espanyol estiguera implicat en casos de corrupció, encara ho seria més sí les declaracions d’Óscar Puente foren certes. Unes declaracions en què dispara contra el sistema judicial espanyol que de cert certes, suposaria que el sistema judicial espanyol estaria actuant fora del context democràtic.
Segons aquest relat, l’actuació del jutge Peinado contra la dona de Sánchez seria una persecució política; l’actuació del jutge Calama en el recent cas relacionat amb Zapatero seria el resultat d’una confabulació orquestrada des dels Estats Units i l’extrema dreta; i les actuacions del jutge Pedraz en l’anomenat cas Leire constituirien també una persecució clara, tot i afectar —segons s’afirma— dues persones que no tindrien relació directa amb el PSOE, com Leire Díez i Santos Cerdán.
Això implicaria que aquests jutges i els fiscals formarien part d’una organització a l’ombra que actuaria amb objectius polítics propis. Aleshores, també seria legítim pensar que la persecució de sindicalistes i independentistes no està sustentada en la llei, igual que tampoc ho estarien el cas Pujol o el cas contra l’exsecretària de Junts. O bé, en aquests casos, com que no afecten el PSOE, sí que s’hauria actuat correctament?
On és el límit entre una actuació judicial correcta i una d’incorrecta? El problema central és que a Espanya s’ha perdut la seguretat jurídica, un nou maó en la construcció d’un estat amb derives totalitàries.
El poder judicial és, per definició, un poder total —no necessàriament totalitari, sinó total—, en el sentit que pot actuar contra qualsevol persona, disposa dels mecanismes coercitius adequats i pot emetre sentències que poden acabar afavorint els interessos dels qui manipulen el poder des de darrere.
La degradació institucional espanyola ha arribat a un nivell tal que, si el PSOE és innocent, el problema és encara més greu que si és culpable. A més, tant si aquesta situació es resol en un sentit com en un altre, el sistema democràtic en queda profundament erosionat. És un escenari ben conegut en la història del segle XX, sovint aprofitat per l’extrema dreta.
Una extrema dreta en què els límits entre el PP i Vox fa temps que s’han difuminat i que ja representaria prop del 40% de la població espanyola. Un perill per a tots aquells col·lectius considerats diferents: dones, persones LGTBI, independentistes i, sobretot, immigrants.
La responsabilitat de les esquerres és màxima, i cal construir una alternativa al PSOE. No hi ha cap altre camí.
