Continuen les manifestacions pels carrers del País Valencià. Els docents que fan la vaga indefinida per defensar l’educació pública que el govern valencià no cuida, ara també protesten amb una acampada a la plaça de la Mare de Déu. En pocs dies eixa zona acull el Corpus Christi, però enguany predomina la dignitat i la protesta per davant de tot. Quan arribe el dia, podem imaginar que veurem els cossos policials desallotjant la plaça situada al cor de la ciutat.
Circula per les xarxes socials el vídeo del policia que va agredir una dona que simplement caminava pel carrer manifestant els seus drets, amb la samarreta verda que llueixen pels carrers de la ciutat aquests dies. Consignes com “ACAB” (All Cops Are Bastards) no apareixen del no-res, sinó que sorgeixen com a reacció a episodis de violència injustificada contra manifestants. Precisament per això, és imprescindible assenyalar i denunciar aquestes actuacions policials, especialment quan la resposta institucional no és l’autocrítica, sinó el menyspreu.
També fa pocs dies, al Palau de la Música, uns professors alçaven una pancarta en defensa de l’educació pública i la resposta de l’actual president de la Generalitat -que ningú ha votat-, feia un somriure en to burlesc. No era un gest innocent sinó, més bé, la imatge del poder que es riu del poble que lluita per les injustícies. Carlos Mazón també es burlava de les víctimes de la dana amb les seues mentides. Quin tipus de polític es burla del poble que governa? Aquesta gent són uns “impresentables totals”, que cantava Zoo.
Clar que la qüestió és política, però també és, inevitablement, ètica. Quan el menyspreu institucional cap als manifestants arriba a aquests nivells, les actuacions policials deixen de ser excepcions per convertir-se en símptomes d’un problema estructural.
No es pot oblidar que la vaga docent no és un caprici, sinó una resposta a anys de desatenció i precarització. Si realment es cuidara el sistema educatiu —amb una aposta decidida per la seua qualitat, el seu caràcter públic i la seua llengua pròpia, el valencià—, podríem construir un model d’escola que fora referent en democràcia i cohesió social. Un model que, sobretot, posara al centre l’alumnat que es veu condemnat a la solitud en aules massificades on aprendre esdevé cada vegada més difícil.
