Qüestió dels temps que corren, de trumpisme —neofeixisme— eixelebrat, o no, el cert és que una gernació de sapastres bavejant valencianofòbia s’ha ensenyorit de les institucions autòctones valencianes. També de les Illes germanes. I algú, de segur, dirà, pit de colom enlaire i gallejant: és que els han votat. Sí, els han votat i…? El vot a favor no eximeix ningú de la responsabilitat pública, de retre compte a la ciutadania per la gestió realitzada. A la terra dels valencians, però, fa la impressió que als qui regeixen les institucions els és igual col que bleda, vaja tropa!
Anar contra el valencià —l’idioma— i els valencians —la gent— ve de lluny. És això del «mal d’Almansa que a tothom alcança». El decret de Nova Planta (1716), que afectava, primerament al Principat de Catalunya, però que en qüestió lingüística era extensible a tots els Països Catalans, diu: «en las escuelas de primera letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella en las escuelas, y que la Doctrina Cristiana sea y la aprendan en castellano». Val a dir que la Doctrina Cristiana en castellà se la prenien molt seriosament els bisbes castellanots que venien a València ja abans de 1707. Nogensmenys, terra de catalanoparlants de Vinaròs a Oriola (sí, aleshores Oriola i tot el Baix Segura no havien oblidat la llengua catalana), el País Valencià no canvià d’una llengua a l’altra d’un dia a l’altre. Les Ordinacions dels mestres de llegir i escriure, promulgades pel Consell de València en 1625 continuaren vigents i, com esmenta el notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773), les escoles de primeres lletres continuaren encara en el segle XVIII fent servir lo Cató christià, mena d’opuscle per a aprendre els fonaments de la religió catòlica. En aquell temps rebia el nom de «cató» tot llibre d’iniciació a la lectura. Escola, òbviament, en valencià. Podia ser d’una altra manera? Ara bé, Carles Ros, en 1762, advertia en el seu Diccionario valenciano-castellano: «está igualmente tan en olvido el dialecto de nuestro idioma, que lo daban ya todos por sepultado; pero yo, gracias a Dios, he podido en este Diccionario volverlo a su estado».
Els Borbons imposen el castellà
Això que en cada «regne» no castellà la llengua de l’ensenyament fora la pròpia de cada lloc l’Espanya borbònica nascuda amb l’entronització de Felip V (el d’ara —ep!— és el VI) no estava disposada a consentir-ho. A Carles III, el Borbó fill de Felip V, que com el pare parlava francès en la intimitat, la veritat és que li importava un rave la llengua en què parlassen els seus súbdits de Galícia, Euskal Herria o els Països Catalans, però als seus ministres castellans no. Vaja!, a aquells paios, valedors de l’Espanya uniforme, no els vingueu amb camàndules pluralistes. Conclusió: decretàs d’absolutisme poc il·lustrat (Reial Cèdula d’Aranjuez, 23 de juny de 1768): «la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas, recomendándose también por mi consejo a los diocesanos, universidades y superiores regulares para su observancia y diligencia en extender el idioma general de la nación, para su mayor armonía y enlace recíprocos».
Ací començà el càstig de debò contra l’escola i contra el català i les altres llengües de la Monarquia, inclosa Amèrica. Foragitar-les de l’escola, la poca —val a dir-ho— que hi havia aleshores, aquest era l’objectiu i s’aconseguí. El murcià José Moñino Redondo, més conegut pel seu títol nobiliari de comte de Floridablanca, secretari d’estat de Carles III, promulgà una Reial Provisió (22 de desembre de 1780) per la qual obligà totes les escoles a regir-se per la Gramática Española (vegeu, ja parlant sense embuts, española) de la Real Academia Española de la Lengua. I si no estàs ben instruït en gramàtica española, doncs al carrer. No acabà ací la cosa, que ja entrat el segle XIX, el 29 de juny de 1821 (regnava Ferran VII, l’home trípode, ja podeu intuir per què ho dic), la Dirección General de Estudios engegà l’anomenat Pla Quintana, dit així en honor al seu elaborador, el poeta madrileny —més aïna poetastre— Manuel José Quintana, en què apostava per l’ensenyament uniforme a tot el territori de la monarquia. Uniforme, òbviament, lingüísticament: el castellano con sangre entra. Aquest personatge —atenció!— encara té carrers dedicats en poblacions valencianes, una d’elles Alacant. Inspirat per aquest caníbal lingüístic, el 16 de febrer de 1825, el govern absolutista de Ferran VII aprovà el Plan y Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras, que incidia en l’obligació de l’ensenyament i l’ús de la llengua castellana allà on no era llengua pròpia de la població. Observeu: insistien en això (1768, 1780, 1821, 1825…), prova que aleshores no estava tan clara la cosa, si més no en l’observança de la norma lingüística que s’imposava.
Els liberals espanyols decimonònics
Absolutistes i liberals espanyolots en una cosa sí que coincidien, ara també, a eliminar el català, al nord del rierol de la Sénia, de Vinaròs cap al sud i a les Illes. El castellà plenament imposat a les escoles valencianes, catalanes estrictes i illenques (balears i pitiüses), si més no, en les que hi havia, en 1834, sota la regència de Maria Cristina, foren promulgades unes instruccions per al règim i govern de les escoles, i en 1838 un reglament per a l’ensenyament en les escoles d’instrucció primària elemental. Cap esment a cap altra llengua que no siga el castellà. A mitjan segle XIX, el 9 de setembre de 1857 i elaborada pel ministre de foment Claudio Moyano Samaniego, es promulgà la Ley de Instrucción Pública, la llei d’educació vigent —atenció!— fins a l’any 1945. Caigué la monarquia borbònica, la d’Isabel II, i vingué l’Amadeu de Saboia, i després l’efímera la I República, i la seguí la I Restauració borbònica (la dels Alfonsos, el XII i el XIII), i s’instaurà una altra República, la II, però —ai llàs— la llei Moyano continuà. La llei de Moyano obligava expressament a l’ús de la gramàtica i ortografia de la Real Academia Española, text únic per a totes les matèries de l’ensenyament públic. O siga, que estava prohibidíssim fer servir una altra llengua que no fora el castellà a l’ensenyament.
En 1868, foragitats els Borbons, els «demòcrates» espanyols —pertorbadament espanyolistes!— s’empescaren que a més de la llengua calia estudiar la literatura castellana a l’ensenyament mitjà, perquè «la lengua nacional ya no será un añadido o complemento del latín, estudiado en función de éste, sino que se cultivará como instrumento de comunicación hablada y escrita, al tiempo que se reivindican de manera autónoma las glorias literarias castellanas». I de les glòries literàries gallegues, basques i catalanes, què fem? Ni rastre. Llençades a la paperera de l’oblit.
Aleshores ja havia aparegut la Renaixença, a Barcelona, a les Illes i també a València, i fins i tot Fèlix Pizcueta, president de Lo Rat Penat, al discurs dels Jocs Florals de 1881 reivindicava el bilingüisme. Bilingüisme? Comencem per aquí. La mentalitat aleshores era clarament diglòssica, malgrat que de castellà el poble no sabera ni un borrall. I també començaven a aparèixer els mestres que denunciaven la barbaritat pedagògica d’imposar el castellà a criatures que, finalment, acabarien no sabent-lo mai. Per a aprendre bé el castellà —deien— millor aprendre primer el valencià, com argumentà Zacarías Valle a les conferències pedagògiques que tingueren lloc a l’Escola Normal (centre per a cursar magisteri) de València en 1901. Ah! I insistí, que ja aleshores es tenia en compte en els moviments que pretenien la millora pedagògica, en la necessitat que el mestre coneguera bé els dos idiomes, valencià i castellà; o sia, el requisit lingüístic de hui dia. Ostres tu! Ja ho deien en 1901 i fins i tot abans, que Manuel Polo y Peyrolón, un senyor de Conca, diputat de dretes i resident a València, reclamà el requisit lingüístic al ministre de foment del govern de Cánovas del Castillo en 1896. Polo y Peyrolón —en 1896!— demanava al ministre, el Sr. Aureliano Linares Rivas, un gallec del tarannà de Fraga, Rajoy i Feijóo: «Mi ruego, pues, se reduce a suplicar al Sr. Ministro de Fomento que dicte una Real Orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional».
En 1896 —vegeu!— ja reclamaven el requisit lingüístic per a les escoles valencianes i dels altres territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. I el demanava un carlí, un senyor de dretes. Una fotracada d’anys més tard, més d’un segle, el govern del Juanfran mitja calba, successor del felón Mazón, de dretes però sapastres, continua fent oïdes sordes a la necessitat, per decència, de preservar el llegat lingüístic valencià, posar-lo en valor i permetre que, a través de l’escola, tinga futur. I què li contestà el ministre a Polo y Peyrolón? Amb certa dosi d’educació, no exempta d’indignació, el 19 d’agost, el ministre Linares Rivas li etzibà al diputat per València:
«Su Señoría, en puridad, lo que desea es que se mantenga el estado actual en materia de lenguaje en algunas provincias en que haya un idioma regional, de tal suerte, que este idioma sea tan absoluto y tan predominante, que excluya el idioma patrio, con lo cual S.S. reconoce que hay comarcas de España en que el castellano es tan desconocido como puede serlo el griego, el ruso o el alemán.»
Efectivament, en 1896, una gran part de la península Ibèrica desconeixia el castellà. I què? Quina culpa tenien bascos, catalans estrictes, valencians, balears, aranesos, gallecs, asturians, etc., de ser el que eren? El ministre estava indignat, calia acabar amb ―diu― el estado actual (el castellà és tan desconegut en algunes comarques d’Espanya com el grec, el rus o l’alemany) i reblà la seua exhortació imperialista lingüística de la manera següent: «Si yo pudiera prescindir de la ley [la Llei Moyano de 1857], como S.S. comprende no es posible, todavía no me atrevería a complacer al Sr. Polo, y no ciertamente por no complacerle, sino porque creo que es un mal grande para la Patria, y que es un peligro grave, encontrar una región o una parte del territorio en que los que lo habitan no puedan entenderse con las autoridades y con el resto del país».
Ostres, respectar la pluralitat lingüística és un mal grande para la Patria. Per a la «pàtria» d’ells, òbviament, uniforme i monolítica, de naturalesa feixistoide, que no coincideix amb la pàtria real, la de la diversitat; la pàtria plural i respectuosa amb cadascun dels seus membres. Definitivament, la pàtria del senyor Linares Rivas, la del Feijóo i el seu amigacho Abascal i resta d’adlàters, mariachis i ventorreros provincians no coincideix amb la dels docents valencians i d’això, per respecte i dignitat, per la defensa de la cultura i per la reivindicació de l’ensenyament contra la barbàrie, la vaga educativa que des de l’11 de maig fins a l’11 de juny han protagonitzat heroicament els ensenyants.
El valencià no pot restar a banda de qualsevol acord. La quantitat de penalitats passades obliguen a la reparació i a la justícia. Mireu: el 21 de novembre de 1902, per Reial Decret, s’obligava als mestres a ensenyar el catecisme en castellà. I ull viu no ho faces en altre idioma o dialecto que no sea la lengua castellana. A qui pillaven fent servir el valencià el podien tirar al carrer i ser separat del magisteri oficial tot perdent els drets reconeguts per la llei. Així de bèsties eren i han estat fins fa poc. Ep! I ho continuen sent. Òbviament, imagineu el paperot d’un mestre amb consciència pedagògica en un poble de catalanoparlants, fent servir el castellà quan ben be sap que els xiquets no l’entenen. Això li passà al mestre Vicent Alfonso i Navarro, destinat en 1907 a l’escola d’Atzeneta d’Albaida i que escriu en la seua memòria lliurada a les autoritats educatives: «las disposiciones vigentes nos imponen la obligación de hablar en castellano dentro de la escuela, pero resulta que durante las primeras semanas y aun meses, el niño no me entiende y he de traducirle cuanto le voy diciendo, Trabajo engorroso». Bé, aquest mestre era valencià, tenia —diguem-ne— el «requisit» i l’home feia el que podia, però què passa si el mestre era un castellanot, un d’aqueixos de «sense requisit», com era el mestre José Martínez Rodes, a Alginet, també en 1907. Vegeu què diu la seua memòria pedagògica: «la primera determinación que tomé en tan delicado como importante asunto fue la prohibición de que se expresara ningún niño en la escuela en el dialecto valenciano, haciéndoles determinadas observaciones sobre la importancia que tenía para ellos el conocimiento del hermoso idioma castellano, cosa que tanto engrandecía a todo español». La prohibició, òbviament, comportava càstigs contra els qui la incomplien. A aquest paio li la bufava la formació dels xiquets, només tenia al cap Espanya. L’espanyolisme, veritablement, ha estat i és com una malaltia que ha pertorbat les ments fins a límits que ratllen la bogeria, com demostren les afirmacions del mestre destinat a Alginet.
L’ensenyament del valencià i en valencià continuà foragitat de les aules, fins i tot en temps de la II República, tan mitificada pel seu destí tràgic. La II República era, sobretot, «espanyola», i d’aquest mal, l’espanyolisme de «charanga y pandereta, cerrado y sacristía» que deia Machado, morí. I després vingué el franquisme ferotge, que encara belluga entre els polítics de la derechona salvatge espanyola. Com deia l’exministre d’educació espanyol José Ignacio Wert, del PP, «nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I en això estan, espanyolitzant, o sia, barbaritzant, que són incansables i no pararan. Què és sinó la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa de Mazón el felón i Rovira el genocida? No, no mai, no passaran! El valencià —el català de tots— és important, importantíssim, és l’eix vertebral de la identitat valenciana, i en la seua defensa, de segur, mai no defalliran els docents valencians.
