Si preguntàrem a Josep Piera quin animal li agradaria ser, potser hauria respost amb una paraula evocadora i màgica: un dofí. Encara que no hi ha una espècie endèmica mediterrània, Josep Piera hauria triat el dofí. Un preciós cetaci mediterrani. Els seus lloms tacats de llum es veuen passar per Moraira, el cap de Creus, Naxos, Corint…
Imagineu-vos-el. Josep Piera, el premi de les Lletres Catalanes de l’any 2023 és un dofí. De tots els animals possibles, ell n’hauria triat aquest. I com els humans, a la Mediterrània no n’hi ha una espècie homogènia. Però totes hi conviuen. En principi, com nosaltres. Josep Piera va solcar les aigües de la seua mar, tocant port ací i allà. Fondejant a la Drova, un lloc on el vent portava la salabror de la mar.
Possiblement, moltes i molts mediterranis tenim un poc de dofí: intel·ligents, forts, juganers i que saben treballar en equip. Hem perdurat al llarg dels segles i encara tenim més dofins al costat als quals podem contar històries.
Una d’elles comença molt a prop del seu poble, a la Safor. Al jaciment Sanxo-Llop, situat a Gandia, a la vora dreta del Serpis. Els arqueòlegs hi van trobar una sitja que en principi valia per emmagatzemar cereal. Estem parlant de fa uns 5.500 anys. Després, algú va reaprofitar l’espai i el transformà en tomba. I algú encara, hi va soterrar un dofí mular, al costat de les restes d’un home adult. Els arqueòlegs pensen que l’animal va ser dipositat sencer com a ofrena funerària. En aquell moment, l’ésser humà, potser, ja somiava ser un dofí. El considerava un ésser important, potser en contacte amb el més enllà. Un mamífer marí que podia acompanyar-nos a solcar les aigües de la Mediterrània, que ens portarien a Nàpols. O més enllà. Potser a Ítaca.
L’estada a Nàpols com a lector de català a la Universitat Grilli va canviar el concepte vital de Josep Piera. D’un artífex literari en castellà convencional, va passar a ser un constructor de relats evocadors dels seus orígens físics, emocionals i mítics. Fruit d’aquesta metamorfosi és un llibre que ha passat a ser una peça clau en el tarannà del mateix Piera i en la d’una generació de lletraferits que ha vist en Ítaca i el seu cosmos l’autèntica pàtria cobejada, viscuda, i per això, inexistent. El llibre on Piera buscava els seus ancestres culturals i emocionals el va escriure cap a 1985 i es convertí en poc menys que en un objecte de culte per aquells que considerem que la llavor de Grècia i de Roma ha estat la saba vital que ens ha fet com a éssers pensants, humans i conscients.
Es dona la circumstància que al mateix temps que Piera descrivia aquell univers de formigues humanes bellugant-se per un escenari ple de volcans, sofres, ruïnes i capvespres impossibles, l’autor d’aquestes ratlles havia tornat de Nàpols segrestat per uns militars que l’obligaren a invertir un any i mig de la seua vida per a fer de soldat. Aquesta imposició “manu militari” va generar en mi una rebel·lia profunda cap a tot allò que significava barbàrie, imposició, repressió, feixisme i violència.
Un bellíssim cadàver barroc reproduïa des de l’ànima les mateixes percepcions que jo havia tingut quan el meu cos i la meua ànima es van traslladar a Roma, a la Campània i concretament, a Nàpols i Pompeia aquell any de 1985. Quan els llums d’aquell barracó infecte s’apagaven, jo des del meu llit mirava de llegir aquelles pàgines que em transportaven a l’altre costat del mur, on un dia vaig ser lliure i treballava mentre treia bellesa i vida d’una terra on el volcà havia segellat estrats de persones que van viure, riure i patir feia 2.000 anys.
Josep Piera amb Un bellíssim cadàver barroc em va permetre reviure una part de la meua vida trencada en aquell moment. Si em doneu la mà, aquesta sèrie d’articles són un homenatge a Josep Piera i a la gent que com ell, ens han ajudat a no oblidar qui som, de qui som, d’on venim i el que és més important: on volem anar.
Gran part de la seua obra gira als voltants del seu fetus matern, del seu líquid amniòtic mediterrani. Ell és capaç d’aproximar-nos a les illes gregues i fer-les una prolongació de les cales de Moraira, Dénia, Cadaqués, Alcossebre, cala Morlanda o cala Ratjada. D’Alexandria, Delfos, Ercolano, a Beniopa. Grècia i Roma supuren en cada fragment que Piera comparteix amb nosaltres. Piera s’uneix així a una plèiade de persones que van sentir i estimar aquest tros de terra que contactava amb el Mare Nostrum: Kavafis, Katzanzakis, Llach, Vangelis, Durrell, Sean Connery o Robert Graves…
Els temples blancs de l’illa de Naxos contrasten amb els murs blancs dels nostres pobles làctics. El color vi d’una posta de sol a Patmos s’entén amb els capvespres encesos de la costa de Benicàssim.
Josep Piera ens va deixar una memòria col·lectiva escrita en milers de fulls. Gràcies a ell, podem reviure un temps i un país que va ser nostre quan recordem que l’olivera, la vinya i l’ametller ens donaven ombra. Una ombra que permetia reunir els grups humans que reproduïen una vegada i una altra, les mateixes històries de sempre.
Ell va ser el portaveu d’una memòria col·lectiva que feia una rotllana immensa i càlida als voltants de la Mediterrània. La meua mar. La teua, si la cuides, la coneixes i l’estimes. I a partir d’ací, si vols, comença la nostra història mentre escoltem la veu profunda i sonora de Josep Piera solcant les aigües de la mar que li va donar la vida.
