Un bellíssim cadàver barroc (I)
El semàfor està a punt de canviar; pampallugueja un minut etern, i no saps si travessar o no. Som a Nàpols, recordeu. Ha tardat tot just una setmana. Però per als napolitans, una setmana nostra és un segon efímer…
“I a poc a poc, note com l’ambient se’m fa desagradable, accelerat, inhòspit, angoixós. És aleshores que els vehicles m’enerven, la gentada m’empresona, els sorolls m’histeritzen, el trànsit m’espanta, els monuments s’oculten en un embolcall metàl·lic i jo sent un ofec, un profund malestar que em crida: Ves-te’n!!” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
L’aspecte del centre de Nàpols és brut, decadent. A la natural capa de merda de qualsevol ciutat amb un trànsit rodat caòtic, cal afegir un estrat llardós de residu ancestral, de pols antiga, barreja de ciri primigeni, gasoil pesant i cendra del Vesuvi.
Els semàfors estan col·locats de decoració i els passos de zebra formen part de l’emoció urbana. Cal que busques algú amb gaiato perquè el motorista –a vegades quatre genets junts en un mateix cavall de motor- tinguen pietat de tu i no t’aventen un viatge. “Aquests Quartieri conformen l’àmplia zona urbana que s’arrapa decrèpita al tossal del Vómero fins al límit de via Toledo”, escriu Piera. El més divertit és travessar en grup un pas de zebra al carrer Toledo: gairebé segur que hi haurà baixes. Si alces la vista, trobaràs al centre històric de la ciutat –Spaccanapoli, al Vomero, Capodimonte…-centenars de llençols, calçotets i samarretes esteses. Són les veles dels vaixells en terra, són el senyal que un dia els napolitans van ser els senyors del mar. Per qualsevol carrer, un santuari portàtil, que potser perfectament el d’una Puríssima il·luminada des de baix. L’efecte és sorprenent. A dalt, protegida per llençols beneeix un poble construït sobre pujols, sobre tossals, amb escales que sostenen carrers estrets sense temps.
“En aquesta ciutat tot és públic, tot es fa al carrer, tot es comunica als altres. També la mort.” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Però si en algun moment, l’ofec de transitar i sobreviure a Via Toledo se us fa insuportable, agafeu un cotxe i eixiu de la ciutat, cap a la costa, cap al golf.
“Gener en gris. Sense vent, sense fred, matí calm. Com que no tenia res de més important a fer, he decidit d’anar a Sorrento, la de la melòdica cançó, la del Tasso, la de tants. Així, contemplar assegut vora la finestra, he anat veient el film del golf de Nàpols”. Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Des de més amunt del Vomero es veu l’inici d’aquella costa, d’aquell golf. Dalt de tot, el castell de Sant Elmo ho domina tot. A tocar, la cartoixa de Sant Martino. A dins, un grandiós claustre que inclou un cementeri. Uns cranis el delimiten. La vida i la mort són les dues cares d’una mateixa moneda que cau pels espais de la ciutat. El record dels difunts és compartit per tota la comunitat partenopea, que anuncia en forma de cartells els aniversaris dels seus morts. Al costat de quilos i quilos de deixalles. La família és important i la memòria dels difunts els fa presents en uns carres plens de vida.
I el naixement, perquè en la zona de Piazza Dante i via Toledo comencem a veure rius de gent, i carrers que travessen longitudinalment aquestes grans vies. En un d’ells molt llarg, hi ha les botigues on l’artesania dels pessebres –el naixement del sol invictus i no sabem quantes coses més- continuen preservant la memòria d’alguns mites. Al desembre una poma llançada des de dalt no tocaria mai terra, gràcies a la gentada que s’agombola per aquestes contrades. Però possiblement passaria igual al gener, o al març o al juliol…
“Cada dia que passa vaig fent-me una idea o composició creixent de la ciutat. Vaig a poc a poc, sentint-la meua, pròxima, en part familiar i en molt desconeguda. Nàpols m’encisa, em provoca, em desconcerta, em fa interrogar-me sobre aspectes no prou reflexionats anteriorment. Com si me n’estigués enamorant, però procure de veure-li només la cara amable.” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Nàpols és un teatre: ple de figurants que es mouen amunt i avall per les artèries més animades de la ciutat. Spaccanapoli és la vena que “fereix” la ciutat de dalt a baix, i que es creua amb la via Toledo. Els glòbuls blancs i rojos en forma de persones van i venen, ensopeguen, gesticulen, mengen, es concentren en un indret misteriós d’on ixen amb una paperina plena d’una mena de bunyols suculents. Semblen abelles visitant la cel·la de la reina. Del seu cau trauen la gelea reial que es cruspiran amb desig mentre giren cua i deixen passar un altre grup d’insectes famolencs. “Hi ha jornades que sense adonar-me’n, els peus em porten cap a la zona de Spaccanapoli –l’antic recint de l’àgora grega i del fòrum romà, el piu bel luogodellacittà medieval- i ja dins la teranyina de carrerons, ruïnes, mercadets, patis, palaus, tallers, esglésies i botigues, m’hi quede embolicat… Ni els cotxes, ni les motos, ni la gent, no em molesten llavors…” Un bellíssim cadàver barroc.
Coses que no passen enlloc poden passar a Nàpols. Vas amb tota la il·lusió a contemplar obres mestres de la història de la pintura universal i et trobes que les han enviades totes a una mostra al Louvre de París. Massaccio, Tiziano, Ribera… tots de viatge a París. I tu, amb un pam de nas. Això va passar a Capodimonte: quan vas amb tota l’alegria a trobar-te aquell bé de déu… ha desaparegut durant sis mesos. No una obra mestra. En són una vintena…
Excessiva. Excessivament bella, atapeïda, bruta, decadent, caòtica, sorollosa, desequilibrant, llardosa, mística, fascinant… No et deixa indiferent. És Nàpols. Vedere Napoli e poi… fes el que pugues. Obre els ulls, per exemple, perquè el que has vist és part d’allò que els humans poden fer d’una ciutat amb gairebé 3.000 anys d’història. Per cert; aquesta frase la va crear Joan Andrés, un valencià humanista, jesuïta, historiador i crític literari, que va ser l’autor de la primera història de la literatura universal comparada. Estudià a València, a Tarragona, a Girona, sabia un fum de llengües i va ser molt amic de Maians. Era de Planes, concretament. Pot ser dels pocs il·lustrats amb cara i ulls d’aquestes contrades, que va haver de deixar la càtedra de retòrica de la Universitat de Gandia quan el graciós de Carles III va expulsar els jesuïtes dels territoris hispànics. I es va exiliar a les comarques itàliques: primer a Ferrara, a Màntua… Ací el visitava gent com Goethe, Herder o Leopold II. A Nàpols va recuperar l’Accademia Ercolanesa i va ser nomenat prefecte de la Biblioteca Reial, l’actual Museu d’Arqueologia de Nàpols. Ell va ser dels primers a destacar la importància de lletraferits com Ausiàs Marc, Roig o Martorell dins de la seua història de la literatura comparada. Des de Planes de la Baronia, Andrés projectava al món un coneixement i un patrimoni compartit, venerable i antic: les veus de la literatura universal. Joan Andrés construïa una teranyina indestructible.
“Nàpols em sembla una teranyina que s’escampa d’extrem a extrem d’aquest golf, en la qual, com insectes, una multitud frenètica lluita i sobreviu sense voler parar-se a pensar que l’aranya els pot atrapar qualque dia…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Benedetto Crocce va dir que Nàpols era un paradís habitat per dimonis. I tenia raó, perquè al costat de la bellesa més sublim trobem deixalles infectes que mostren que l’ésser humà pot ser capaç del millor i del pitjor. Exagerada.
No sé si ho sabeu, però algunes de les persones que són capaces d’escridassar a l’ampul·la de sant Genaio perquè la sang coagulada de l’interior esdevinga líquid, ara han canviat de sant: han estat capaços de substituir Genaio per un altre personatge de dues cares que ara ha assolit el títol de Déu per als napolitans: Maradona, ara convertit en relíquia.
Les relíquies són el motor de Nàpols i la fe el combustible. Amb la mateixa il·lusió i aplicació que nosaltres col·leccionàvem cromos de diverses temàtiques en la nostra infantesa, en el barroc l’activitat de reunir relíquies s’aproximava molt a la nostra de tenir junts aquells Sadurní, Rifé, Asensi, Torres, Marcial, Reixach, Abelardo, Anton, Sol… Teníem fe en aquells jugadors, o en aquella editorial Maga que ens mostrava imatges de la història antiga… Creiem en això, i ho col·leccionàvem, ho ordenàvem, ho enganxàvem als àlbums… Molta gent necessita creure en alguna cosa per continuar vivint. Fe en sant Genaio, un Janus domesticat pels cristians. Fe en santa Clara, en sant Francesc, en sant Carles Borromeu, en Ignasi de Loiola, en sant Onofre, en sant Maradona… En qui faça falta. Les relíquies i els reliquiaris que les conserven ocupen espais sense fi a les esglésies. Al Gesù Nuovo per exemple –un temple decorat amb un barroc apoteòsic- les relíquies s’han reunit en una capella. Algunes. Un ecosistema format per desenes de caselles on cadascuna guarda un tros de mort i una escultura al·lusiva al sant. Una col·lecció de cromos barroca en 3D.
Potser la relíquia ha evolucionat, i d’un fragment de tela d’una santa dona, ara trobem samarretes tocades per la mà de Déu, suades per la seua santa aixella. És un tros de Maradona, un fluid d’ell.
“És el nou san Gennaro –diuen- I no és cap deliri irreverent. M’han contat que, en una ocasió, Dieguito entrà en un hospital per fer-se no sé si una anàlisi de sang o una extracció publicitària en pla donació a la Creu Roja, i els infermers, en acabar, s’endugueren el líquid preciós per posar-lo al costat del sant. I no és broma, no. Són coses del costum napolità”. Un bellíssim cadàver barroc.
Ara és el sant més venerat pels napolitans. Què collons, sant! És Déu! Déu és Maradona… Omple places i carrers en forma de grafits i el que és més sorprenent: ocupa tot una façana en un dels gratacels més alts de la ciutat. Això és Nàpols. Molt a prop, Santa Clara és segurament la construcció religiosa més important de Nàpols. Una autèntica joia clavada enmig del centre històric, al costat de la plaça del Gesù, el node de l’estructura grecoromana de la ciutat, davant d’una façana al·lucinant amb un llenç de puntes de diamant desconcertant. I és que en origen aquest edifici era un palau i no una església. Era un “palazzo” renaixentista propietat del príncep de Salerno que l’església va espoliar per a encabir allí els jesuïtes.
Nàpols sembla indestructible. La decadència la fa forta, robusta… però en alguns llocs comença a rehabilitar-se. Nàpols necessita una intervenció integral ràpida per curar-la de la malaltia que la fa, paradoxalment, fascinant: la sarna de la decadència. Van començar el tractament cosmètic en alguns punts. D’aquests, un dels més sorprenents és l’estació del metro de Via Toledo. El projecte el va dissenyar Òscar Tusquets, i segons el DailyTelegraph és “l’estació de metro més impressionant d’Europa”. I una de les més boniques del món, ens atreviríem a dir.
Tusquets va crear un cràter, i amb ell va voler fer un homenatge al pare Vesubi, el seu germà gran. I el va reproduir en una de les zones més deprimides de Nàpols. Va fer un forat de 50 metres que travessa la capa freàtica i construí un món oníric al subsol de Partenope. Amb ceràmica, línies i volums aconseguí que els napolitans es capbussaren al fons marí… per agafar un objecte tan industrial, fred i metàl·lic com és un tren subterrani. És la famosa estació de la parada “Toledo”. La llum natural que arriba des de dalt, il·lumina milions de tessel·les que reprodueixen el fons de la Mediterrània, i que cada segon canvien de color. L’immens trencadís que se’ns ofereix a costat i costat de les escales mecàniques s’adapta a les ondulacions de les línies i ens evoca la terra, l’aigua i la llum, gràcies també al joc dels llums led que fan que cada segon l’espai canvie de forma. L’estació inaugurada el 2012 és un homenatge al Mare Nostrum i a un dels símbols de l’Antic Egipte i de l’estabilitat de les societats del nostre mar: el pilar Djet. Una columna imprescindible per raons estructurals que Òscar Tusquets transformà en el canal d’il·luminació que uneix el cel amb l’infern a través del mar de totes i de tots. Nàpols, com l’au Fènix reviscola cada any gràcies a la força i a la vehemència d’una societat necessària, volcànica i antiga.
